Escriptor, crucigramista, traductor i creador d’Enigmàrius a Catalunya Ràdio, Màrius Serra (Barcelona, 1963) viu la llengua com un terreny de joc i, alhora, com un conflicte real. En aquesta entrevista parla del seu recorregut personal, de com es va “guanyar” el català fora de l’escola, de la decisió d’escapar d’un futur “predestinat” i triar les lletres i també del perill de la substitució lingüística i el paper ambivalent de les xarxes socials. 

Explica que prefereix els autors contemporanis, “però dels clàssics se n’aprèn molt. Un miracle dels llibres és poder connectar amb algú que fa 500 anys que és mort”. Encara recorda el primer Enigmàrius que va preparar per la seva filla: “Tenia quatre anys. Era el color dels cops, una paraula de quatre lletres. I va sortir blau. Vaig veure que una sola paraula podia funcionar com una endevinalla”. També es declara “amant de les paradoxes”: “Defineixen l’ésser humà. Tot té cara i creu”.

Vas ser el primer de casa que va anar a la universitat. Què va significar per tu poder estudiar?
Me’n vaig adonar mirant enrere. La meva generació va viure molt això de ser els primers de la família en arribar a la universitat. A la meva família no hi havia anat ningú, però a mi em semblava el normal. Quan vaig poder triar, primer “tocava” medicina perquè tenia bones notes. No tenia cap vocació: hauria estat un metge horrorós. A mig curs em vaig posar a estudiar jazz sense dir-ho a casa. Després vaig dir que volia fer filologia i a casa va ser una petita catarsi: “Filolo… què?”. Adonar-me que tenia les regnes de la meva vida va ser una decisió empoderadora.

A l’escola no vas aprendre català: només castellà. Això va influir en voler estudiar filologia?
Reivindico que m’hauria agradat viure en un país normal i estudiar en la meva llengua, però en el meu cas va ser un sobreesforç que em va sortir positiu. El català me’l vaig guanyar jo, amb desig. Escrivia en castellà fins que una xicota em va deixar un llibre en català que em va sonar com la llengua de la meva àvia. Va ser un descobriment i vaig canviar de llengua: “Posats a escriure, escriuré en la meva llengua”.

El fet d’haver après el català fora de l’escola et va fer viure la llengua d’una manera més conscient?
Sí, més conscient i menys automàtica, menys burocràtica. Ara es diu que alguns joves associen el català amb una llengua funcionarial. A mi em passava el contrari: la llengua obligada i avorrida era el castellà escolar. Accedir al català des del plaer, des del pati i des del passar-t’ho bé és una cosa que valoro molt. Ens movem per desig i si una llengua no forma part d’allò que et fa moure queda al marge.

Creus que el català ha canviat a millor o a pitjor des que vas començar a fer mots encreuats?
Depèn des d’on ho miris. Quantitativament, des que vaig començar, cap al 1990, ha anat a pitjor perquè avui hi ha menys ús social. Qualitativament, però, entre la gent que s’interessa per la llengua, ha anat a millor, hi ha més domini. Em posa nerviós el discurs simplificat de “els joves destrossen el català”. Una llengua té registres: formal, literari, col·loquial. No pots mesurar-ho tot amb la mateixa vara. I, a més, em molesten més els correctors no sol·licitats que predisposen la gent a fugir del català. 

“Em posa nerviós el discurs simplificat de si els joves destrossen el català i em molesten els correctors no sol·licitats que prediposen la gent a fugir del català”

Creus que el català està condemnat a desaparèixer a llarg termini o es pot revertir aquesta decadència dels últims anys?
Primer, totes les llengües desapareixeran. El castellà també. La qüestió és el temps i el procés de substitució lingüística. Cal prendre consciència del conflicte. El català és una llengua minoritzada i som la part feble. La reacció no pot ser assenyalar la gent: “Tu parles mal català”. Això és un error. Cal seduir amb propostes engrescadores en positiu i presència real. La meva resposta és: “Sí, morirà el català, però tu no ho veuràs”.

Les xarxes socials han ajudat o perjudicat la llengua?
Les xarxes són un reflex de la societat. Tenen cara i creu. Han trencat filtres: ara pots seguir un streamer del País Valencià i entendre’l perfectament. Això és molt positiu, però també hi ha el soroll, la monetització i la temptació de passar-se al castellà per “arribar a més gent”. Tot i això, jo prefereixo un món amb xarxes perquè connecten territoris i accents i fan circular contingut que abans era invisible.

Jugar amb la llengua és una manera de defensar-la?
Clarament, defensar una llengua és fer-la atractiva. Jugar és inherent a l’ésser humà, així és com aprenem a parlar, i de rebot, aprens coses “aparentment inútils” que són les millors, ja que et donen context. Els jocs com el Paraulògic han fet que molta gent aprengui paraules que no havia sentit mai i és un exemple perfecte de com el joc pot multiplicar l’ús i el plaer.

Hi ha paraules o expressions que s’estan perdent?
Sí, sobretot les frases fetes, el “fons d’armari” d’una llengua. Però també hi ha paraules que desapareixen perquè canvia el model de vida. Això és inevitable. La llengua evoluciona, els significats canvien, i això obre camins nous. Jo intento escriure des de la meva capacitat expressiva, sense rebaixar el nivell per por que “no s’entengui”.

“Totes les llengües desapareixeran. El castellà també. La qüestió és el temps i el procés de substitució lingüística”

Què et dona escriure?
M’ajuda a entendre’m i entendre el món. Per mi és com pensar, com respirar i els moments més feliços són quan estic dins d’una novel·la, convivint amb els personatges.

Tens sempre a mà alguna cosa per apuntar?
Escric a mà, en llibretes, al metro, al tren. Després ve “l’hora de la veritat” davant l’ordinador. Imprimeixo, corregeixo, reescric, però el primer raig, sempre a mà.

Què t’agrada més: la narrativa o els enigmes?
La narrativa. Són dos esports: els enigmes són entrenament, foc d’encenalls i la novel·la és el partit.

Què ha significat fer l’Enigmàrius?
Una gran oportunitat, perquè m’ho va demanar l’Antoni Bassas. A la ràdio no tenia sentit “fer escriure” la gent, però una sola paraula amb doble sentit sí. Al principi els enigmes es feien gravats i els resolien tertulians. Després va entrar el públic i es va convertir en concurs amb una participació enorme.

Creus que ho faràs durant molt de temps?
Per mi sí, mentre tingui veu. La llengua és infinita, el que has de treballar és la manera
d’explorar-la.

De totes les teves ocupacions quina és la que t’agrada més?
Em considero escriptor. El que més m’agrada és escriure. Però només escriure és molt solitari i m’agrada combinar-ho amb trepitjar país, conèixer gent, xerrades, clubs de lectura. El contacte m’aporta realitat i retorn.

Creus que la cultura i la llengua tenen prou espai als mitjans?
No, sovint fan nosa. Els mitjans tendeixen a la simplificació i l’esport guanya perquè és emoció immediata: guanyes o perds. La cultura és complexa i requereix temps, un llibre són hores. També passa que el món de la cultura és crític i això incomoda. Hi ha una vida nova, el pòdcast, cada cop més específic, però en general, comparat amb altres àmbits, la cultura té poc espai.

Et sents més còmode parlant de llengua o de tu?
Els escriptors acostumem a ser egocèntrics i ens encanta parlar de nosaltres. Però la llengua m’apassiona perquè serveix per parlar de tot. Fins i tot d’ella mateixa.

La entrada Màrius Serra: “El català morirà, però tu no ho veuràs” se publicó primero en iNSiGHTS.

Gavina.mp3, Max Codinach (Barcelona, 1999), és un artista que ha sabut fer del llenguatge i la sensibilitat la seva identitat i que s’ha guanyat un lloc dins l’escena emergent catalana, amb un estil que combina la introspecció i l’experimentació sonora. Ara fa uns mesos va publicar el seu segon disc, Sempre i per instint. Abans de dedicar-se plenament a la música va tenir una etapa marcada per la poesia: una base que encara es nota en les seves lletres, plenes d’imatges i emocions.

Quin és el teu primer record relacionat amb la música?
De petit recordo dues coses. El primer record són els discos pirates que ens fèiem pel cotxe. En aquella època s’anava amb discos i recordo que amb el meu pare agafàvem un CD i hi posàvem vint o trenta temes que no tenien res a veure entre ells i un nom de l’estil de Estiu 2004. Jo em passava tot l’estiu amb aquell disc. Hi havia de tot: Shakira, Antònia Font, etcètera. El segon record és d’anar a veure música en directe. Devia tenir uns 10 o 12 anys i vaig anar amb el meu pare i el meu germà a veure Estopa al Palau Sant Jordi. Em va impressionar molt. Per mi, de petit, Estopa era el grup de referència i l’únic grup que existia. Recordo anar al Palau Sant Jordi i pensar: “Ostres, que heavy això que està passant, aquesta gent ho fa molt bé”. Però en aquell moment només gaudia, no hi havia cap aspiració personal allà.

Quins grups destacaven a casa?
Ni la meva mare ni el meu pare són gaire melòmans. Del meu pare recordo molt que sempre em deia que la cançó Tunnel of Love dels Dire Straits era la seva preferida. És la típica persona que no escolta gaire música, però quan li agrada una cançó s’hi queda enganxat. I amb la meva mare recordo més Bebe. Quan va sortir Manel els va agafar bastant fort i tot i que jo era petit m’ho vaig menjar de rebot familiarment. Diria que Estopa és el grup més fort familiarment. És l’únic grup pel qual hem pagat per anar al Palau Sant Jordi, el que tots sabem les cançons i el que encara posem al cotxe. Manel i Antònia Font també han sonat, però més de rebot.

Actualment hi ha algun artista o grup que consideris referent o que t’inspiri especialment?
Per por d’assemblar-me massa a algú prefereixo tenir més d’un referent i agafar una mica de cadascun. En el primer disc tenia molt presents Calcutta i Yung Lean. De Catalunya potser el que ha estat més present és Joan Miquel Oliver, però també tota l’atmosfera d’Antònia Font i Manel. Amb el temps s’hi han afegit altres influències. Per exemple el Marc Fernández, que ara s’ha incorporat al projecte i ha estat molt present en el segon disc, té referents més rock i emo, de l’estil d’American Football i tot aquest rotllo emo-creep. Aleshores s’ha anat construint un univers on depenent de la cançó tires cap a un referent o cap a un altre.

En quin moment vas decidir començar a fer les teves pròpies cançons?
Aquí hauria de parlar d’Ansietat Budapest. És un projecte que va néixer amb el Mateu Sagarra i vam fer la primera cançó junts, Emma Watson. És una cançó més del Mateu que no pas meva. Ell la va compondre, em va demanar ajuda amb la lletra, jo vaig posar-hi el poema final i la vam produir junts. Allà em va començar a picar el cuquet. Pensava: “El Mateu és com jo: no en té ni idea de música, li agrada tocar la guitarra, escriure i cantar, però cap d’aquestes coses les fa fantàsticament, igual que jo”. Amb ell vaig començar a fer cançons, però sense saber per on començar. No va ser fins que vaig trobar gent com el Marc Fernández, la Joana Subirats o la Marina Rico, que ja portaven més temps en tot això, que em van ajudar a gravar i fer cançons. I de cop en mig any ja ho estava provant seriosament. La primera cançó que vaig fer, Quan mori el cos, la vaig penjar directament. No m’ho vaig pensar gaire. No hi havia expectatives.

Què vols transmetre amb el nom i amb el projecte?
El nom el vaig escollir bastant abans de prendre-m’ho seriosament. No pensava que la gent el coneixeria. La gavina és un animal molt recurrent en la història cultural catalana: a la música, la literatura, el cinema i també és molt present en els paisatges de la meva vida, entre la costa Mediterrània i Barcelona. Em semblava un nom bonic i a més no volia posar-hi el meu nom real i volia que pogués ser un nom de grup. L’mp3 era la manera de riure’m una mica de mi mateix, d’afegir-hi ironia. Pel que fa al projecte no hi ha un dia concret que diguis “ara vaig de debò”. Tot va passant: fas cançons, decideixes fer un disc, després un concert i de cop tot comença a rodar. Et fitxen, et truquen i vas veient que pot anar per llarg. Mai he pensat que estigués fent un favor a ningú ni que proposés res extremadament conceptual. Com va dir el Pau Riba: “Ajudo a la cultura catalana destruint-la”. Em costa definir el gènere o el missatge del que faig. Simplement experimentem. En aquest segon disc sí que hi ha una idea més clara, però tampoc massa. Quan escric no penso exactament en què vull dir, tot surt de manera natural. Volem transmetre el que transmet la música.

“Escric sobre el que ha passat perquè és el que pots entendre, reviure i compartir. Els sentiments que miren cap al passat són més interessants i universals”

Com definiries el teu so o proposta musical?
Diria primer el que no fem: no fem música urbana, pop urbà i tampoc fem pop com a gènere, tot i que sí com a idea d’adreçar-te al món. Al principi fèiem una mena d’indie-pop electrònic, però amb el segon disc això ha canviat completament: moltes guitarres distorsionades, acústiques, cançons gravades amb cinta. L’entrada del Marc al projecte ha aportat una dimensió més emo, més rock. Ara si algú m’ho pregunta dic: “Fem pop estrany.” També dèiem “postpop”: un pop distorsionat, destrossat i tornat a construir, un pop amb pinces.

Hi ha alguna cançó que hagi marcat un abans i un després en la trajectòria de Gavina?
Pel que fa a números, Sota el cel. Al cap d’un temps de sortir va fer un boom molt heavy. Molta gent ens va conèixer per aquesta cançó. Però internament cançons com L’hivern avança o Ho sento molt van ser un punt d’inflexió. Van sonar diferent i ens van fer veure que podíem fer cançons acústiques amb guitarres i bateries gravades, amb un altre so. També Barna Rookies va tenir molt bona rebuda, però aquestes altres van marcar més la nostra manera de fer música.

Com heu fet aquest nou disc?
L’hem fet diferent, ha estat un exercici d’intuïció. El procés ha estat més llarg i intens. Hem treballat amb més gent i tot ha estat més pensat. El primer disc era més intuïtiu i juganer. Aquest també ho és, però amb més consciència. Hem fet, desfet i tornat a fer cançons. Ha estat un any de treball intens. Internament aquest disc té més pes i sentit. La diferència principal és la consciència del que estàvem fent sense perdre la part d’intuïció.

A Sempre instint i Balcons, cavalls hi ha un fil de nostàlgia i de parlar del temps passat. És una sensació que t’agrada treballar?
A mi se’m fa molt complicat parlar de les coses que m’agraden, de les coses que valoro, de les coses que em fan feliç perquè són meves i no tinc ganes de compartir-les. Normalment no escric sobre el present perquè el visc. Acabo parlant de sensacions viscudes, sovint a través d’experiències pròpies, però també d’amics meus o de personatges: no estic parlant tota l’estona de mi ni molt menys. Els sentiments que miren cap al passat, com la nostàlgia, la culpa, la melancolia, són més interessants i universals. Jo prefereixo intentar explicar una història, no una sensació del moment. Escric sobre el que ha passat perquè és el que pots entendre, reviure i compartir.

“Manel m’encanten, però si tot Catalunya fos Manel seria fastigós. Hi ha d’haver gent que critiqui, que provoqui”

Cap on va el teu projecte?
Ara ve un any amb bastants concerts, pel que sembla. I segur que el projecte canviarà perquè del primer disc al segon ja hi ha hagut evolució, fins i tot en com cantàvem les cançons en directe. Vam començar sent quatre i després érem sis, amb bateria i guitarra. Crec que anirà evolucionant constantment. Tinc moltes idees, tenim moltes idees, però cal trobar el moment. A mesura que tens més temps, més concerts i més diners, tot és més fàcil. Espero que continuem avançant, que cada cop tinguem un so més potent, que hi hagi més gent que pensi que ho fem bé i també més gent que pensi que ho fem malament.

Creus que les col·laboracions ajuden a obrir-se i conèixer altres mons musicals?
Sí, totalment. Una col·laboració només té sentit si hi ha una connexió artística molt forta o una connexió humana molt forta. Amb Al·lèrgiques al Pol·len, per exemple, eren amigues meves i em van començar a ajudar amb cançons. Després d’haver treballat junts molts cops vam dir “va, fem una cançó junts” i va sortir molt de pressa. Amb el Xicu igual: vam connectar artísticament i personalment i va sortir natural. També treballo molt amb productors. Tot això és el que més m’interessa perquè fa que les cançons creixin.

Com veus la indústria musical catalana?
Parlant clar és com qualsevol altra indústria: hi ha unes empreses concretes i unes institucions que treballen amb elles i els diners i interessos es mouen dins d’aquest cercle. Nosaltres, el Xicu, Balma som artistes independents i això vol dir que no hem venut el nostre projecte a cap gran discogràfica. Els festivals, per exemple, no et trien per mèrits o gustos, sinó per contractes entre discogràfiques. Passa el mateix amb premis com els Premis Enderrock. És molt difícil capgirar la indústria perquè és un sistema tancat. El que sí que podem fer és crear una alternativa: un underground català fort. A tots els països hi ha una escena alternativa i aquí també pot existir. Ara bé, és complicat perquè els mateixos que dirigeixen les discogràfiques són els que organitzen els festivals. Si els dius que no no hi tocaràs. Però nosaltres preferim anar fent el nostre camí sense dependre’n.

Creus que també hi ha un problema de públic?
Sí. Les discogràfiques donen el que la gent demana i molta gent no busca coses noves. No dic que el pop mainstream estigui malament, cadascú que escolti el que vulgui, però cal ser més atrevits i buscar artistes que facin coses diferents. El problema és que el que sona a la ràdio ha de ser per a tots els públics, no pot molestar ningú, no pot ser ideològic i això fa que sigui un producte sense ànima. I si només tens això és una merda. Manel, per exemple, m’encanten, però si tot Catalunya fos Manel seria fastigós. Hi ha d’haver gent que es foti un xarrup de tant en tant, que critiqui, que provoqui. El mateix passa amb el reggaeton o el pop: està bé, però no pot ser només això. En lloc de voler “conquerir” iCat o les llistes d’Indiecat potser hem de crear un altre espai on puguem fer el que vulguem.

La entrada Gavina.mp3: “És molt difícil capgirar la indústria perquè és un sistema tancat, però podem crear una alternativa” se publicó primero en iNSiGHTS.

“El pla de Santiago Abascal és convertir el PP en el partit petit de la dreta espanyola, a la inversa de la situació actual”, explica Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). És diputat d’Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats en representació de Barcelona. Comparteix hemicicle amb els 33 diputats de Vox, amb presència a la cambra espanyola des del 2016. Segons el sondeig publicat en els darrers dies per La Vanguardia, en les eleccions de l’any vinent doblarien la xifra actual.

Álvaro també és periodista i assagista i l’octubre del 2025 va publicar el llibre El franquisme en temps de Trump, un llibre que recentment s’ha traduït al castellà. Amb aquesta obra, Álvaro analitza aspectes que expliquen la política actual, com ara l’atracció que genera el partit d’extrema dreta Vox entre els joves.

Què et va portar a escriure aquest llibre?

La idea va sorgir de la perplexitat, de preguntar-me com pot ser que tornin fenòmens polítics que havia estudiat en els llibres d’història i ja creia superats. Se’ls pot etiquetar de moltes maneres: ultradreta, populisme de dretes, dreta alternativa o neofeixisme. 

Al llibre parles sobre com l’extrema dreta de Vox marca l’agenda política i capta el vot jove. Per què creus que aquest públic se sent atret pel seu discurs? 

Hi ha una combinació de factors. D’una banda, els partits tradicionals han fallat en donar resposta a alguns problemes que afecten els joves, com l’habitatge o la feina. D’altra banda, els partits ultres ofereixen una certa narrativa que agrada a aquest sector de la població, perquè fan servir les emocions. A més, sovint els joves desconeixen la història i no veuen que allò que se’ls està oferint és una política tòxica i adulterada. Si posem tot això en una coctelera, sorgeixen partits com Vox.

Quin paper hi juguen les xarxes socials?

La diferència entre la propaganda del segle XX i la del segle XXI és que les xarxes socials actuen com una agulla hipodèrmica, que arriba a l’interior de cada persona. Avui dia, la gent jove s’informa majoritàriament a través del mòbil, més que a través de la premsa o la televisió tradicional. La ultradreta treballa molt bé les formes que són més atractives per a la joventut: rapidesa, agilitat, immediatesa… perquè sempre és més fàcil veure un vídeo de mig minut que llegir la pàgina sencera d’un diari.

Creus que l’auge de l’extrema dreta a les eleccions autonòmiques recents és un precedent del que pot passar a partir d’ara a les generals?

Al llibre explico que el Partit Popular està col·locat a la roda de Vox i és una estratègia que serà dolenta per a ells. Ho hem vist a principis d’any a Aragó i ho veurem a més llocs, perquè el pla general de Santiago Abascal és convertir el PP en el partit petit de la dreta, a la inversa de la situació actual.

“El llibre sorgeix de preguntar-me com pot ser que tornin fenòmens polítics que havia estudiat en els llibres d’història i ja creia superats”

Davant d’aquesta situació, quina recepta li donaries a Feijóo?

La dreta democràtica, si realment vol ser-ho, ha de separar-se de la ultradreta. Tenim un exemple magnífic: el d’Angela Merkel. Quan va governar a Alemanya sempre va posar una ratlla i no va voler tractar amb els ultres. Per a mi, aquesta és l’actitud, però Feijóo ha fet justament el contrari. 

Quines solucions pot trobar l’esquerra davant d’aquest auge accelerat?

Les esquerres han d’interrogar-se sobre allò que no han fet bé. Hi ha temes propis de la socialdemocràcia que s’han anat oblidant, com ara l’educació, la salut, les pensions o l’habitatge. Quan no es parla d’aquestes qüestions que formen part del dret social de les persones, la gent no sap per a què serveix l’esquerra. També és important tractar temes tabú com la immigració i la seguretat, perquè durant molts anys només n’han parlat els ultres. El que hauria de ser un diàleg social s’ha convertit en un monòleg, i això ha estat nociu.

La nova proposta de Rufián d’unir les esquerres en un bloc comú per fer front a la ultradreta podria resultar efectiva?

La llei electoral espanyola es basa en la llei d’Hondt i aquesta regla complica fer una aliança que doni resultats bons ajuntant pomes i peres. Jo soc més partidari que cada partit actuï en el seu territori i, un cop a Madrid, posar-se d’acord en determinats punts. Una unió electoral com aquesta implicaria que, per exemple, votants dels Comuns de Catalunya haguessin de votar forçosament a ERC i a la inversa. Tothom té les seves opcions i les seves lleialtats i està bé que hi hagi diversitat d’opcions. 

Perquè els partits d’esquerres poden ser molt diferents entre ells ideològicament tot i compartir valors progressistes.

En el cas espanyol hem de veure dos eixos: l’eix esquerra-dreta i l’eix territorial, que fa que hi hagi unes nacions com són Catalunya, Euskal Herria o Galícia. En aquests territoris, la gent no només vota per ser de dretes i esquerres, sinó també per sentir-se més o menys a prop de l’autogovern. No podem fer veure que aquesta qüestió no existeix.

“El que hauria de ser un diàleg social sobre temes tabú com la immigració i la seguretat s’ha convertit en un monòleg dels ultres i això ha estat nociu”

Al llibre també analitzes l’impacte de Donald Trump en la manera de fer política a Espanya. Com ha estat aquesta influència?

El partit Vox neix de dos vectors: aprofita la base franquista que sempre hi ha hagut a Espanya, el que anomenem franquisme sociològic, i imita les formes i els discursos de Trump. Amb la suma de neofranquisme i trumpisme sorgeix l’artefacte que avui s’anomena Vox. També passa a Itàlia, on governa Giorgia Meloni, que és italiana i trumpista.

Com veus la política catalana del futur?

Ens trobem que el govern de Salvador Illa intenta fer coses, però depèn dels seus socis de govern. Catalunya viu una etapa de postprocés, una època de convalescència després del trauma que va suposar aquell període. Alguns pensaven que Illa en tindria prou amb receptar tranquil·litat, però la tranquil·litat per si sola no serveix per fer política. Crec que al govern socialista li falta impuls i ambició.

I l’espanyola?

Espanya és un territori de desgast constant. El PP i Vox volen que caigui el govern de Pedro Sánchez, però això no es produeix perquè tot i tenir una majoria parlamentària complicada i inestable, la té. La meva impressió és que Sánchez aguantarà molt i això implica el desgast de Feijóo. Quan piques una paret i no cau, qui es fa mal ets tu.

La entrada Francesc-Marc Álvaro: “L’artefacte de Vox sorgeix de la suma entre neofranquisme i trumpisme” se publicó primero en iNSiGHTS.

“Vaig ser de les últimes de cantar perquè sempre arribo tard”, recorda Carla Calvo (Santa Coloma de Gramenet, 2008) amb un somriure. Aquesta impuntualitat reconeguda també la va acompanyar a la primera fase del càsting de la quarta edició d’Eufòria a Plaça Catalunya, a Barcelona. Calvo va passar per totes les fases del procés de selecció, però es va quedar a les portes d’entrar a Eufòria després de produir-se una situació inèdita en un concurs que cada any reuneix centenars d’aspirants. El jurat del càsting, l’encarregat de decidir els setze participants del concurs, dubtava entre ella i un altre cantant i la decisió es va deixar en mans del públic de la primera gala. Calvo es va quedar a un pas del concurs, i també de la possibilitat d’actuar al concert del Palau Sant Jordi, perquè l’altre aspirant es va imposar amb un 69% dels vots. Respon durant una de les poques estones lliures que té mentre es prepara per als exàmens de segon de Batxillerat. 

Com vas començar a cantar?

Era tan petita que ni tan sols recordo com va ser. Quan tenia nou anys vaig començar a estudiar cant i a partir de llavors ho he anat deixant i reprenent fins al dia d’avui. 

Per què cantes?

Suposo que em fa sentir plena i m’ho passo molt bé, tant amb el cant com amb el ball. També m’agrada l’actuació, però encara no m’hi sento prou còmoda. 

Com ha estat la teva formació musical?

Fa uns tres anys vaig començar a fer classes de piano. Va ser quan em vaig adonar que em volia dedicar a la música i necessitava tenir eines per ser més professional. Vaig haver de deixar el cant amb la pandèmia, però vaig reprendre les classes el 2022.

Què representa per a tu la música?

Em crea ansietat i nervis pensar en dedicar-me a qualsevol altre àmbit perquè és una part de la meva vida que sempre m’ha acompanyat. No crec que l’important sigui ser famós, sinó poder viure de la música i fer petits concerts que connectin amb la gent.

“Em crea ansietat i nervis pensar en dedicar-me a qualsevol altre àmbit perquè és una part de la meva vida que sempre m’ha acompanyat. Cantar em fa sentir plena”

Per què decideixes presentar-te a Eufòria?

No ho veia gaire clar perquè havia de començar segon de Batxillerat i sabia que si entrava al concurs seria complicat gestionar-ho. El meu pare és la persona que sempre em motiva a continuar quan tinc algun mal moment i va ser ell qui va insistir perquè ho intentés. Crec que és molt important estar envoltat de persones que et fan tocar de peus a terra.

Com vas viure el càsting? 

Al principi amb molts nervis. La primera fase era a Plaça Catalunya i vaig ser de les últimes aspirants a cantar perquè sempre arribo tard. Quan em van dir que sí no m’ho esperava gens i la sensació va ser d’orgull i satisfacció. 

I la resta del procés?

La segona fase consistia en cantar per grups. En el nostre cas ens va costar gestionar l’actuació i, tot i que a mi em van dir que sí, alguns dels meus companys es van quedar fora. Em va saber greu perquè tots ens havíem equivocat en algun punt de la cançó. L’últim dia vaig estar més tranquil·la perquè m’acompanyaven els meus pares.

En el teu cas es va produir un fet que no havia passat mai: davant dels dubtes del jurat del càsting entre tu i un altre cantant es va deixar la decisió en mans del públic de la primera gala. Com ho vas viure?

Al principi no m’ho vaig prendre gaire bé, no per la decisió d’estar en dubte, sinó pel cansament després de tot el procés de càsting. El fet de veure que tots els altres concursants es feien una fotografia junts i nosaltres ho vèiem des de fora resultava dolorós. No vam poder gaudir plenament de l’experiència en aquell moment.

La decisió es va prendre en el primer programa, però no vau tenir la possibilitat de cantar.

Vaig tenir la sensació que no es va ensenyar el meu potencial. Els espectadors van haver de votar a partir dels vídeos del càsting i gairebé no es veia com cantava. Tot i això, vaig poder actuar a l’assaig previ a la gala davant de la meva família, que és qui volia que em veiés a dalt de l’escenari.

Et va costar dormir aquells dies, sabent que fins a la gala inicial no es decidia la situació?

No, gens. Tenia el convenciment que fos quina fos la decisió m’ho prendria bé perquè només era una experiència més i no tenia la necessitat d’entrar al concurs. Segurament sentia que no era el moment perquè soc molt jove encara i vull centrar-me en els estudis. 

Quin és el primer sentiment quan ho diuen?

Segurament el dol, però no pel concurs en si, sinó per haver d’acomiadar-me dels companys. Durant el procés de càsting vam construir una relació molt propera i per sort al llarg del concurs també hem mantingut aquesta proximitat. 

Estàs seguint el concurs?

Sí, l’estem seguint molt amb la família. M’agrada poder veure als meus companys i estic pendent de qui marxa cada setmana per donar-li suport perquè jo també he passat per això.

Què esperes del teu futur en el món de la música?

Trobar el meu lloc a la indústria, però sobretot la meva personalitat com a cantant. El meu objectiu ara és compondre les meves pròpies cançons –ja en tinc algunes– i estar molt segura de la música que vull publicar. Espero que el públic hi pugui empatitzar i connectar. Crec que és el més important. 

La entrada Carla Calvo: “Eufòria només és una experiència més” se publicó primero en iNSiGHTS.

“Quan vaig fer el meu primer entrenament de pàdel em vaig adonar que no en tenia ni idea”, recorda Adrià Mercadal (Manlleu, 1990). “Mai vaig pensar que podria guanyar-me la vida jugant a pàdel”, admet. A finals d’any encara ocupava el número 368 del rànquing mundial, però va decidir fer un canvi de vida radical. Se’n va anar a viure a Bali, a Indonèsia, però sense allunyar-se de les pistes.

Com comences a jugar a pàdel?

Jo havia jugat a tennis tota la vida i quan ho vaig deixar l’entrenador de pàdel del Club Tennis Vic em va proposar ajudar-lo amb les classes. Més tard va venir a treballar al club la Núria Rovira. Ella competia a Granollers i li vaig demanar si podia anar-hi un dia amb ella. A partir de llavors vaig començar a entrenar i a competir al Circuit Català de Pàdel. Va anar tot relativament ràpid. Vaig començar a dedicar-me al pàdel als 22 anys i als 25 vaig entrar al meu primer quadre gran del World Padel Tour i vam jugar uns vuitens de final.

Com recordes els primers entrenaments?

L’entrenament que més recordo és el primer. Jo havia jugat alguns partits amb socis del Club Tennis Vic i em pensava que ho feia prou bé. Quan vaig fer el meu primer entrenament professional em vaig adonar que no en tenia ni idea.

Què és el més difícil de dedicar-te professionalment a la teva afició?

Segurament el sacrifici que comporta. Jugar a pàdel professionalment implica moltes hores d’entrenament, però allò que més et marca negativament és perdre moments amb la família i els amics. Per exemple, jo fa cinc o sis anys que soc fora competint pel meu aniversari i no puc celebrar-lo amb ells.

Però també té una part molt positiva.

Sí, sobretot perquè puc viure d’allò que m’agrada, de l’esport que he fet sempre i tinc molta qualitat de vida. Tot i això, crec que la gent té una imatge massa idíl·lica de la meva professió perquè es pensen que quan vaig a competir a l’estranger vaig de vacances. La realitat és que vaig a treballar, no a fer turisme, i quan perdo un partit agafo el primer vol de tornada.

“Crec que la gent té una imatge massa idíl·lica de la professió del pàdel perquè es pensen que quan anem a competir a l’estranger anem de vacances”

En quin moment és possible començar a viure del pàdel?

El pàdel professional ha canviat molt últimament. Fa deu anys vaig arribar a ser número 60 del món i cobrava molt menys que en aquests últims anys. A banda del circuit professional, també es paga quan hi ha esdeveniments com inauguracions de clubs o tornejos internacionals. És un esport que està en auge a tot el món i es nota també en el salari professional.

Com és dedicar-se a un esport que per a la majoria de gent és una afició amb unes característiques més socials que professionals?

Quan vaig començar a competir mai vaig pensar que podria guanyar-me la vida jugant. Quan s’assoleix aquest gran repte cada vegada es vol arribar més lluny.

Diries que l’Adrià de dins de la pista és el mateix que a fora?

Soc radicalment diferent. Dins de la pista m’enfado amb mi mateix i soc autoexigent, mentre que a fora soc més tranquil. Crec que el cap juga males passades i acaba sent un element fonamental quan competeixes professionalment.

I com has gestionat aquest aspecte mental? Sovint marca la diferència entre una victòria i una derrota.

Ha estat molt complicat. Jo recomano tenir l’ajuda d’un psicòleg esportiu perquè t’ensenya a no donar tanta importància a l’error i a gestionar la frustració.

Ara vas decidir anar a viure a Bali, però et vas emportar la pala a la maleta. Com vius aquest canvi?

Amb moltes ganes. És una nova etapa a la meva vida perquè feia molts anys que treballava com a entrenador per guanyar un sou extra, però no m’hi dedicava plenament. Vaig a fer classes en un club i també competiré al circuit d’Àsia, però no és una competició professional.

Com ha estat prendre aquesta decisió?

No va ser gaire difícil perquè l’any passat estava jugant el circuit A1, però el propietari es va cansar d’invertir-hi diners i el va cancel·lar. Llavors vaig contactar amb un meu amic que viu a Bali i li vaig dir que si tenia alguna feina per a mi m’ho digués. Al cap de poques setmanes em va trucar i em va plantejar l’oportunitat.

El pàdel a Bali genera tanta afició com a Catalunya?

Sí, és un lloc on fa relativament poc que existeix, però la gent s’hi ha enganxat molt ràpidament. M’han dit que l’afició per l’esport és espectacular.

Trobaràs a faltar competir professionalment?

Segurament, perquè la competició ha estat una part de la meva vida des de petit i crec que deixar-la de cop serà difícil. Però allà també podré competir encara que no sigui a nivell professional i serà un repte nou.

Parlant de reptes, quin és ara el teu objectiu relacionat amb l’esport?

Ara mateix el futur és incert i no sé si tornaré de Bali. D’aquí a uns anys m’agradaria molt fer d’entrenador d’algun grup de jugadors professionals. Seria la meva il·lusió.

La entrada Adrià Mercadal: “Mai havia pensat que podria guanyar-me la vida jugant a pàdel” se publicó primero en iNSiGHTS.

Arnau Sabater (Barcelona, 1998), conegut com a Sneaky Flex, és un dels membres de Flashy Ice Cream, una banda de Sabadell que s’ha convertit en un dels grups més destacats de la nova escena urbana catalana. El trio ha sabut combinar el trap, el pop i el reggaeton amb una identitat pròpia, fent bandera del català en un gènere dominat pel castellà.

Les seves lletres barregen vivències personals, reivindicació social i festa i el grup s’ha consolidat com una de les propostes més innovadores del panorama musical actual. Però en un moment en què la música urbana viu una certa saturació i molts artistes aposten per fórmules similars, ara es troben davant un nou repte: reinventar-se. “El repte és trobar un so que sorprengui la gent, que sigui Flashy, però que trenqui una mica amb el que hem fet fins ara. Volem trobar un nou so a Catalunya, tornar a innovar. Veiem que la música urbana s’ha saturat una mica, hi ha molts artistes fent coses molt semblants. Nosaltres volem separar-nos una mica i buscar un camí nou”, explica Sabater.

Com recordes els inicis de Flashy Ice Cream?
Nosaltres vam començar com un hobbie, per passar-nos-ho bé fent música. De fet, jo gravava amb el Dax (productor): el Pol no el coneixia. De cop el Dax va conèixer el Pol en una festa d’aniversari i em va dir: “Tu, podríeu fer música junts”. Ho vam provar i ens va molar. Al cap de tres mesos de conèixer-nos el Pol em va dir: “Anem un mes a Londres a fer música, a conèixer una mica la cultura d’allà i a buscar-nos la vida”. Jo estava fent un any sabàtic. Vam anar-hi, vam estar un mes gravant i improvisant pel carrer i quan vam tornar ja vam començar de debò. Tenim una connexió especial amb Londres.

Quan vau començar us imaginàveu que podíeu arribar a ser uns referents de la música urbana?
No, que va. De fet, vam dir: “Si el primer tema que fem arriba a més de mil visites ens tatuem la cara”. Ho dèiem de broma perquè ho vèiem com una cosa molt improbable. Ho fèiem per nosaltres i ja està.

“Vam començar com un hobbie. Vam dir que si el primer tema arribaba a més de mil visites ens tatuaríem la cara perquè ho vèiem com una cosa molt improbable”

Quin paper juga Sabadell en la vostra identitat com a grup?
Jo crec que molt. Ha influït molt tant en Flashy com en 31 FAM, en Santa Salut i en molts altres artistes de Sabadell, tot i que alguns potser no han acabat funcionant. Es veu reflectit en els nostres temes, en la nostra manera de ser, de parlar, en tot.

Què t’inspira a l’hora d’escriure les lletres? Parles de vivències personals, del que veus o tires més de la imaginació?
Sobretot de sentiments i vivències personals. Parlem molt d’amor, de desamor, de festa, de coses que ens passen en el dia a dia. De tant en tant fem alguna cançó més reivindicativa, com Llàgrimes de Sang, per l’1 d’Octubre. No en pengem gaires, però seguirem fent-ne. De fet, fa poc el Pol va gravar un tema que es diu Vents, sobre els preus abusius dels lloguers.

Heu trobat problemes per fer cançons d’aquest estil?
No, no gaires. Però sí tenim una anècdota: en un concert, fa uns anys, vam fer un discurs reivindicatiu contra els abusos policials i a favor de la llibertat de Catalunya. Era a Roses. Un dels regidors de l’Ajuntament, no sé si de Vox o del PP, va sentir el discurs i ens va criticar en el ple municipal. Va ser curiós, però més enllà d’això no ens ha generat problemes seriosos. No ha passat res.

Quina importància té que les vostres lletres siguin en català en un gènere on predominen el castellà i l’anglès?
Fem música en català perquè és com ens expressem en el nostre dia a dia. Si visqués a Sevilla o a Mèxic segurament faria cançons en castellà o anglès. Però jo he nascut i crescut aquí i em surt natural fer-ho en català. No em tanco a res: potser algun dia faig una cançó en anglès o en castellà, però mentre visqui a Catalunya i formi part d’aquest país continuaré fent música en català.

“Juntament amb altres grups hem aportat el nostre granet de sorra perquè el català no acabi morint i perquè la gent jove el segueixi parlant”

És important que la música urbana catalana mantingui el català viu.
Sí, totalment. Crec que nosaltres i altres grups hem aportat molt perquè el català no acabi morint i perquè la gent jove el segueixi parlant. També perquè es normalitzi fer rave o música urbana en català. Abans era una cosa estranya. Ara està més normalitzat i crec que hi hem aportat el nostre granet de sorra. Estic molt content per això.

Com reaccionava la gent quan veia que cantàveu en català i no en castellà?
Molta gent ens deia: “Canteu en castellà, tindreu més visites”. Però no, això no ens va frenar en cap moment. També ens criticaven dient que el català “no és gaire de carrer” i que no encaixava amb la música urbana. Però vam seguir igual, sense fer-los cas. I de fet quan vam començar a cantar en català ens vam adonar que les cançons ens sortien millor. La veu sonava més natural i vam guanyar qualitat musical. En castellà no ens sortia tan natural.

Quant trigues a escriure una cançó més o menys?
Depèn molt del moment creatiu en què estiguis. Pots tenir-ho tot fet en mitja hora,tant la tornada com els versos, o pots trigar setmanes si no et surt. També depèn del tipus de cançó: si és més rapejada o si la lletra pesa més que la melodia pot sortir més ràpid. Depèn molt de l’estil i del productor amb qui estiguis treballant, però de mitjana en una setmana pots tenir una cançó ben acabada.

Sempre deus tenir la sensació que la podries retocar una mica per millorar-la.
No gaire. Soc perfeccionista, però tampoc massa. No m’agrada donar moltes voltes a les coses. M’agrada molt que quedi reflectida l’essència del moment en què m’ha sortit. Quan intento millorar-ho sovint ja no m’agrada tant. Normalment, la primera versió és la que m’agrada més. Tot i això, és cert que a vegades, quan m’hi esforço més, la cançó guanya. Intento mantenir l’equilibri: retocar una mica, però sense obsessionar-me.

Ara ja deu ser una cosa habitual, però com et sents la primera vegada que sents una canço teva a la ràdio?
Ara ja ho he normalitzat. Tot i així, em fot una mica que a les ràdios no pugui sonar tot el que fem. M’agradaria que sonessin cançons que no sonen. Per exemple, en un tema nostre que es diu Celebro i Bec van tallar totes les parts del Pol. Les ràdios no m’acaben d’agradar gaire. Als Estats Units o a altres llocs hi ha emissores de tots els estils, on sona de tot. Aquí si no és una cançó de pop, una cançó d’amor o una cançó feliç amb un ritme alegre no sona. És molt difícil que soni a la ràdio una balada trista en català. Encara hi ha massa filtres, sobretot a TV3 i a les ràdios. Tot és com dins d’un núvol de sucre. No hi ha cançons que parlin de coses més dures o reals.

Com definiries Flashy Ice Cream?
Crec que som un grup que sempre intenta reinventar-se i créixer amb cada àlbum. Som molt eclèctics: fem temes molt diversos, de molts estils diferents. Fins i tot a mi mateix em sorprèn. Fa poc vam fer un tema de punk-rock que m’ha agradat molt com ha quedat. Ja gairebé no fem rap. Els àlbums ens surten molt diferents entre si, cada tema té la seva personalitat.

Com ha evolucionat la vostra música des que vau començar fins ara?
Vam començar fent música molt més rapera, més trap i reggaeton, més urbana. Ara hem anat més cap al pop. L’últim disc, Sempre Joves, té moltes cançons que podríem considerar pop. De fet, la música urbana ja és el nou pop. Ara, pel nou àlbum, estem tirant més cap al punk i el rock, coses una mica més rudes.

Teniu pensat marxar a algun lloc per inspirar-vos en el nou disc, com vau fer a Londres o a l’Argentina?
No, crec que aquest cop ho farem aquí. Potser farem algun viatge curt, però més per gaudir que no pas per treballar. Els viatges llargs com els de Londres o l’Argentina valen molts diners i ara volem invertir en el nou directe, l’àlbum i la imatge.

Com valores el paper dels festivals catalans, com el Canet Rock o el Chart Festival, en la projecció d’artistes com vosaltres?
Són una mica màfia. El Canet Rock, per exemple, és el festival d’una discogràfica i només hi entres si estàs amb ells o si ho has rebentat molt, com els 31 FAM en el seu millor moment. No és com a Espanya, on es dona una oportunitat als artistes més emergents. Aquí no: o ets un fenomen o ets de la seva discogràfica. És una llàstima i festivals com el Cruïlla o l’Acústica fan el mateix. Costa molt entrar-hi.

Ara hi ha molts artistes que es fan un nom gràcies a les xarxes socials. Com viviu aquest fenomen?
Té una part molt bona i una part dolenta. És bo perquè pots arribar a ser algú només amb el teu mòbil i un ordinador: fas el tema, el puges a TikTok i pot explotar. Això obre moltes oportunitats. Però també fa que la música es prostitueixi una mica. Hi ha gent que es fa viral només per la imatge o només perquè fa el notes i al final potser la seva
música no aporta gaire. I aquesta gent acaba vivint de la música sense que el contingut sigui bo artísticament.

En aquest sentit què opines d’una artista com BB Trickz?
La veritat és que té 2,3 milions d’oients mensuals, però és sobretot per la imatge. Algú s’està més d’un minut escoltant les seves cançons per gust i no per moda? No ho sé. Hi ha coses que ha fet que m’agraden perquè té certa visió artística i ha fet temes ben parits. Però sense la seva imatge no tindria aquests números. És pura estratègia viral. Fa cançons amb lletres com Yo quiero chingar o Me gusta tragar i això es viralitza. És lamentable, però funciona.

Vau ser dels primers a donar suport a artistes emergents com la Mushkaa. Ho continueu fent?
Sí, i ho seguirem fent. Hi ha uns xavals que es diuen Dani Cic i Izkit: ens molava el que feien i vam fer un tema amb ells. Si hi ha alguna cosa que ens agrada, ens agrada participar-hi i ajudar. Amb la Mushkaa va ser igual: ens vam trobar en una festa, ens va ensenyar un tema i li vam dir: “Fem-ne un junts”. I des d’allà, endavant.

La entrada Sneaky Flex: “Els festivals són una màfia” se publicó primero en iNSiGHTS.

“Vaig deixar el cinema per trobar-me a mi mateixa, però ara torno a interpretar”, explica Marina Comas (Torelló,1996). Amb només 13 anys, va irrompre al cinema català amb una força inesperada: Pa negre (2010) li va valdre un Goya i un Gaudí i la va situar com una de les joves actrius més prometedores del país. Però, mentre tothom li projectava un futur brillant davant les càmeres, ella va triar un camí molt diferent. Va deixar enrere els rodatges, els photocalls i la pressió mediàtica per estudiar Biologia i dedicar-se a la vida que sempre l’havia envoltat: la pagesia, els animals i la muntanya osonenca, escenari que també havia marcat el seu debut cinematogràfic.

Durant anys, va viure lluny del focus, construint casa seva, cuidant cavalls i ovelles, i mantenint una relació cada cop més distant amb aquella nena que havia captivat el públic i critica. Precisament aquest distanciament és el que retrata el documental Marina, dirigit per Marta Brichs i guanyador del Premi Vila de Puigcerdà al Millor Curtmetratge Espanyol 2025 al Cerdanya Film Festival. El curtmetratge captura un moment molt concret de dubte i replantejament vital: la protagonista s’interroga sobre les decisions preses, sobre la fama i sobre qui és. En el documental, Comas explica que durant anys va tenir el Goya oblidat a casa dels seus pares, gairebé com un record aliè, un objecte que pertanyia més a una etapa passada que no pas a la persona que és avui.

Paradoxalment, aquest mateix documental ha acabat obrint un futur inesperat. Ha recuperat l’interès per la interpretació i, després d’anys centrada en la biologia, torna a formar-se com a actriu. En aquest punt de renaixement personal i professional, rep visita d’Insights per repassar la seva trajectòria i en veure en quin punt es troba actualment. Continua vivint a la plana de Vic: “No tinc intenció de marxar. Em mouré a Barcelona o Madrid quan tingui feina, però casa meva és aquí”.

Recordes quin va ser el teu primer paper de text als Pastorets?

Diria que va ser als Pastorets de Borgonyà, fent d’Isabeló amb en Jordi Pla. Els van titular Uns pastorets de cine, perquè acabava d’estrenar-se Pa negre i hi sortíem tots dos. Era la versió llarga, de tres hores, amb gags. Després vaig passar als Pastorets de Torelló. Allà vaig fer de Lucifer i no sé si de pecat capital també. Els Pastorets sempre
són divertits, però al final requereixen molt temps. Vaig decidir plegar, igual que també vaig deixar tot allò del cinema. Vaig pensar: “S’ha acabat”.

Veient el documental pot quedar la sensació que era només una primera part. Què ha passat després?
Ens ho diu molta gent als festivals: “i ara què?”. El documental es va gravar fa dos anys i mig i només retrata un mes o dos de la meva vida. És una fotografia molt concreta, i des de llavors ha plogut molt.

En quin punt et trobaves aleshores?

La Marta Brichs ho va captar molt bé: jo estava a l’inici d’una crisi existencial. No estava ni bé ni malament, però sabia que m’havia de moure. Aquest tipus de crisis, tot i que són incòmodes, et fan buscar. Són totalment vàlides i, de fet, estic contenta de tenir les meves crisis existencials. Sempre et porten cap a buscar? Sí que és un territori incert perquè estàs pensant sí estàs bé, però no ho acabes estar del tot.

Que et va portar a tenir aquesta crisi?

Va anar lligat d’una ruptura emocional i després de replantejar-me si havia estat bona idea deixar l’art a part de la meva vida. I vaig començar a formar-me amb veu i moviment, a fer coses de dansa i cant. Això em va connectar amb una cosa molt curiosa: em va connectar amb mi mateixa, que és una cosa que jo havia perdut. No sabia qui era, saps? No tenia molt clara la meva identitat. I a través de la dansa i el cant vaig recuperar una mica això i vaig dir: “I si proves de tornar a interpretar?”.

On estudies actualment?

Faig càpsules formatives: cursos de cap de setmana o d’una setmana que puc compaginar amb la feina, perquè continuo treballant de biòloga. He estat força temps a l’Estudi Karloff, a Gràcia. Fa unes setmanes, per exemple, vaig faig anar a una masterclass amb una coordinadora d’intimitat. Quan jo actuava de petita això no existia i ara és una figura molt necessària, sobretot perquè les escenes íntimes sempre m’han generat respecte. També faig classes de dicció en castellà perquè tinc un accent molt marcat i això pot limitar alguns papers.

Què recordes dels rodatges?

Moltes coses. Un rodatge és molt intens: hores i hores amb la mateixa gent, molta espera, molta tensió perquè tothom té pressa, però vol que les coses surtin bé. Acabes fent una mena de família. D’Els nens salvatges en recordo més coses perquè era més gran. A Pa negre era molt petita. Els rodatges es van fer a l’estiu expressament pels nens, de juliol a setembre. Recordo també que en algun rodatge em demanaven les notes de classe perquè hi havia una clàusula al contracte que deia que si baixaven no podia continuar rodant. Tenia la pressió de rodar professionalment i alhora mantenir les notes! No me’n recordava fins fa poc. També teníem coach tant a Pa negre com a Els nens salvatges.

I què recordes de l’Agustí Villaronga?

Era molt clar, molt sensible i ens guiava moltíssim. Tenia una capacitat extraordinària per comunicar què buscava. Després vam mantenir contacte un temps, però amb els anys es va perdre.

Creus que Pa negre va marcar un abans i un després al cinema català?

Va ser un salt de qualitat molt gran. Potser semblava que tot canviaria, però crec que el cinema català té bona salut i bona fama. Ara s’estan fent coses molt potents.

Com vius ara l’exposició pública, després del documental?

L’exposició és una cosa molt íntima i és una cosa de la cual sempre he fugit. Una de les raons per les quals vaig marxar tant del cinema era aquest fet d’exposar-me: jo no suportava que la gent pogués opinar sobre la meva vida. Llavors, clar, el fet de presentar aquest documental i que ara es projecti a festivals és un pas molt important per mi. En certa manera m’he curat una mica. És com dir ‘potser ja no m’importa tant el que pensi la gent’ i això és molt important. Si vols ser actor o actriu, o artista en general no pots estar tot el dia pensant si agradarà, què diran o com ho criticaran.

Per acabar, on tens el Goya?

Fa dos mesos el vaig anar a buscar a casa del meu pare. Me’l vaig emportar i ara el tinc a la meva habitació. Tinc els premis a la meva habitació. Hi ha una cosa molt energètica en això. Com dir: ‘Va, me’ls faig meus, no?’. Sempre havien estat una cosa molt aliena per mi. No me’ls he sentit mai meus del tot. Fins que fa dos mesos vaig dir: ‘Va, me’ls emporto a casa meva, que són meus. La Marina Comas soc jo i me’ls emporto a casa meva’. La meva parella estava una mica preocupada. Deia: ‘Home, però no podem tenir això aquí. I si ens els roben?”. Però tant és. He estat deu anys sense veure’ls gairebé. Si me’ls roben com a mínim els hauré tingut amb mi durant uns mesos.

La entrada Marina Comas: “Estic contenta de tenir les meves crisis existencials” se publicó primero en iNSiGHTS.

Ferran Domènech (Manlleu, 1990) és un documentalista especialitzat en les conseqüències de la guerra en zones de conflicte. Del 2019 al 2021, va dirigir el documental ‘Kobane, aixecar-se’, sobre la vida diària dels habitants del Kurdistan sirià. “Vaig començar a gravar el dia a dia dels habitants kurds i la necessitat de mostrar el que vivia em va portar a dirigir el primer documental”, explica. El novembre del 2023, va tornar al país per crear ‘Naharina’, un segon documental enfocat a la vida de les dones en aquestes zones. La seva formació universitària enfocava un camí molt diferent: “Vaig estudiar Publicitat i Relacions Públiques, però no tinc gaire bon record del grau, perquè se centrava molt en les vendes i el mercat”. Però durant aquests estudis va conèixer ‘La Directa’, un mitjà social i cooperatiu amb el qual avui col·labora. 

Com arriba un manlleuenc al Kurdistan sirià?

Vaig decidir anar al Kurdistan perquè feia molt de temps que seguia el conflicte a través de les xarxes socials i em cridava l’atenció. Crec que a la nostra societat hi ha una crisi de valors i vaig trobar interessant conèixer un lloc del món on el que predomina és el respecte cap a la natura, les persones i la diversitat. A més, es va donar la casualitat que una altra companya de Manlleu, la Masmi [Ariadna Masmitjà], també tenia ganes d’anar-hi i ens vam decidir.

Quina era la situació al país?

L’abril del 2019 s’havia derrotat a Estat Islàmic de forma territorial, però continuava havent-hi milícies que perpetraven atemptats en algunes zones. Quan ens dirigíem cap al Kurdistan, va començar una invasió de Turquia a gran escala per prendre territoris, cosa que significava una guerra més oberta i, de retruc, més perill. 

A qui vol que arribin els documentals ‘Kobane, aixecar-se’ i ‘Naharina’?

Tant a gent que se sent involucrada en causes socials com a aquelles persones a qui els pot servir d’inspiració. La nostra idea era portar esperança a la situació viscuda en aquestes zones, perquè la visió general és de ruïna i guerra. En aquest context, neixen processos revolucionaris i les persones afronten la vida diària de forma trencadora. És molt diferent del que es viu al món occidental, perquè no es regeixen per la mentalitat del benefici econòmic. 

Amb quina xarxa comptava quan va fer els documentals?

No tenia cap enllaç. Després de viure al Kurdistan durant dos anys ininterromputs, em vaig integrar en la seva dinàmica i vaig aprendre kurd. Tot i així, quan gravàvem el documental anàvem amb un equip format per persones natives per ajudar-nos a trobar el que necessitàvem. 

“La nostra idea era portar esperança a la situació viscuda en aquestes zones, perquè la visió general és de ruïna i guerra”

I com va ser aprendre l’idioma?

Vaig estudiar una mica de kurd abans de marxar, tot i que no em va servir de gaire. Un cop allà, vaig esforçar-me molt: el practicava cada dia i rebia classes en una escola per alumnes que sabien parlar-lo, però no escriure’l. Com que la meva intenció era passar un temps al país, per a mi era una prioritat entendre la llengua i la realitat del que estava passant. 

Com ha estat la publicació d’aquests documentals?

‘La Directa’ n’ha impulsat la publicació i en el cas del segon documental (‘Naharina’) també hi ha col·laborat ‘Setembre’, un mitjà osonenc. D’altra banda, Rojava és un organisme que agrupa els cineastes del Kurdistan sirià i ens ha posat moltes facilitats per poder-nos moure amb més llibertat. 

Com ho va fer per accedir al país?

Va ser fàcil. Vaig haver de fer tràmits burocràtics, però amb l’acreditació de periodista no va ser complicat.

Per accedir a les zones on es grava el documental és necessari tenir un visat especial? 

Es necessita un visat, permisos i certa burocràcia. No n’hi ha prou amb l’acreditació de periodista.

Quant de temps van durar els viatges?

El primer viatge va durar del 2019 al 2021, mentre que, per gravar ‘Naharina’, hi vaig estar només durant un mes. Tot i que no teníem un guió ben tancat, sabíem de quines temàtiques volíem parlar. 

“En el segon viatge vam haver d’aturar la gravació perquè hi havia drons turcs que bombardejaven cotxes”

Com va preparar ‘Kobane, aixecar-se’? 

Em vaig centrar en la vida diària de les persones en aquest país i, per tant, no va caldre tanta preparació. No havia fet mai cap documental i va ser un aprenentatge. Vaig comptar amb l’ajuda d’alguns amics que treballen en cinema.

I pel que fa a ‘Naharina’?

Anàvem amb una idea més concreta de com gravar sobre el terreny i l’enfocament era diferent. La nostra voluntat no era mostrar la rutina de les persones, sinó quines estructures s’hi havien creat, què significaven per als habitants i com eren les seves experiències. Per tant, havíem contactat persones amb perfils més concrets. 

En algun moment va sentir inseguretat o por?

Em vaig acostumar a aquesta sensació. És cert que quan arribes a la zona de conflicte et xoquen moltes situacions, sobretot com els habitants naturalitzen escenaris de conflicte. Per exemple, les explosions. En el segon viatge vam haver d’aturar la gravació perquè hi havia drons turcs que bombardejaven cotxes.  

Hi va haver alguna situació que l’impactés especialment?

Sí, va ser a Qamishli, una ciutat on cada setmana es produïen atemptats durant la guerra. Un dia vam anar a cobrir un atemptat d’un home d’Estat Islàmic que havia fet explotar un cinturó al mig del carrer. L’escena impactava perquè la paret era plena de vísceres. 

El fet de portar càmeres i material car va augmentar la seva exposició en aquestes zones?

No, en aquest sentit ens sentíem molt segurs. La preocupació real era el conflicte militar, que ens caigués una bomba a sobre. 

Què és el més complicat de produir un documental d’aquest tipus?

Potser el muntatge, si no es prepara un guió tancat. Amb ‘Naharina’ teníem clar que parlaríem de les comunes, les cooperatives, la seguretat i les cases de dones. El més complicat llavors és com entrellaçar totes les històries i convertir-ho en un guió dinàmic. 

Com va ser documentar la vida d’aquestes persones?

Molt agraït. Tenen interès a explicar la seva realitat perquè se senten abandonats per la resta del món. Porten deu anys de guerra i ningú fa res per aturar-ho. A l’hora de gravar, és important fer equilibris i valorar que no cal mostrar certs moments delicats. També és important que no es doni només la visió dels periodistes occidentals que graven les quatre situacions que volen i marxen. 

Creu que aquesta falta d’implicació defineix el periodisme actual?

Crec que sí, però a la vegada també penso que hi ha moltes maneres de fer periodisme. És impossible implicar-nos en tot el que expliquem com a professionals, però sí que és necessari fer un seguiment de la situació. Per exemple, la guerra a Síria ocupava tot el dia a les notícies i, de cop, les càmeres van desaparèixer i ningú es va quedar a veure què passava en aquest país. 

A ‘Naharina’ parla de les Cases de Dones a les comunes dels pobles mesopotàmics. En què consisteixen exactament?

És molt semblant a una assemblea de barri, en què diferents veïnes es troben amb uns representants per decidir com volen que sigui l’organització comunal. És la participació ciutadana portada als elements més bàsics com, per exemple, el repartiment del pa. 

“Se senten abandonats per la resta del món. Porten deu anys de guerra i ningú fa res per aturar-ho”

La música del documental va ser composta per Cloud Studio, una petita productora musical situada a la ciutat de Qamishli. Com ho decideix?

L’oportunitat va sorgir quan érem allà. Jo no m’ho havia plantejat, però les persones encarregades de la productora van aportar una sensació realista i local. L’essència del documental no hauria estat la mateixa amb música occidental.

Actualment, col·labora amb el mitjà que promou el periodisme cooperatiu ‘La Directa.’ Per què creu que és important incentivar la creació de mitjans socials?

Crec que és bàsic. Hi ha una gran diferència entre replicar notes de premsa, com fan alguns mitjans i fer periodisme, com fa ‘La Directa’. És una entitat que busca, estira del fil i, en definitiva, no es queda a la superfície.

Com compagina les feines de documentalista i periodista?

Precàriament. A mi m’agradaria poder viure de fer documentals, però he d’alternar-ho amb altres feines. Intento fer vídeos per a empreses per tal de tenir finançament i recursos quan surti un projecte important.

Té pensat algun altre projecte de documental a curt termini?

Sí, però encara és d’hora per parlar-ne. 

La entrada Ferran Domènech: “Xoca veure com es naturalitzen els bombardejos al Kurdistan sirià” se publicó primero en iNSiGHTS.

“Jo em vaig quedar la meva samarreta del partit i vaig aconseguir la d’en Witsel (Girona). Li vaig demanar a mig partit per assegurar-me-la. La tinc aquí a casa emmarcada, amb la firma d’uns quants jugadors de l’Atlètic”, explica Roger Cunill (Vic, 1998). És un dels jugadors de la Unió Esportiva Vic que el 31 d’octubre de 2024, ara fa un any, va viure l’històric partit de la copa del rei contra l’Atlètic de Madrid, davant més de 6000 persones a l’estadi Hipòlit Planàs. L’equip osonenc va perdre per 0-2 per un doblet de Julián Álvarez als últims deu minuts, però va plantar cara davant un equip de Champions que juga cinc categories amunt. Cunill treballa com a professor a una escola de Vic, però ha hagut de deixar les aules i els camps de futbol per uns mesos degut a una greu lesió de genoll. Es va fer viral un video de l’entrenador, Ramon Carrascal, denunciant que la lesió es devia al mal estat de l’estadi vigatà. Respon per telèfon perquè el genoll encara no el deixa sortir gaire de casa.

Ja fa un any del partit contra l’Atlètic de Madrid. Què és el primer que et ve al cap quan el recordes?

Sobretot el que recordo són coses molt bones. Personalment és la millor experiència futbolística de la meva vida. Totes les setmanes prèvies i el moment del partit i després va ser un període de temps brutal.

Com vas viure el dia del sorteig?

No el vaig poder viure amb els companys perquè jo estava treballant a l’escola i no m’ho podia muntar pels horaris. Però va ser molt, molt especial veure que a l’escola tothom estava parlant del sorteig i després que ens toqués l’Atlètic de Madrid ho va fer encara més especial.

Quin ambient hi havia al vestuari abans del partit?

La veritat és que les setmanes abans tothom estava bastant tranquil, perquè ens vam focalitzar bastant en la lliga. Però va ser una setmana molt especial perquè fèiem coses que no havíem fet mai a la nostra vida i que probablament no tornarem a fer, com entrevistes pels diaris, per la ràdio.

Hi havia algun jugador de l’Atlètic de Madrid al qual t’il·lusionava especialment
enfrontar-te?

En general tots, però sí que després, al camp, quan tens a prop en Griezmann i sobretot en Julián Alvarez sents aquella aura especial. Els has vist a la tele i de cop els tens allà al costat i els estàs marcant tu. Fa respecte.

El resultat va ser d’empat fins al minut 81. Vau arribar a creure que podíeu donar la sorpresa?

Jo crec que sí. Però és que jo crec que l’equip hi creia desde el minut zero. Juguem a la sisena o la setena categoria estatal, però crec que ells van anar veient que nosaltres érem un bon equip i que jugàvem bé i anaven passant els minuts i ells es posaven nerviosos i nosaltres teniem encara més ganes. Ens anàvem envalentonant i entre els minuts 50 i 70 vam tenir dues o tres arribades per guanyar. Quan van passant els minuts dius: “Ostres, i si en fem un?”. Ho veus a prop. Llàstima del penal [0-1], però sí, sí, vam estar realment molt a prop.

Com recordes l’ambient de l’estadi, amb més de 6.000 persones?

Després del seu segon gol tot el camp es va posar a aplaudir. Ho recordo com un moment molt especial i molt maco, perquè la gent valorava l’esforç que havíem fet. Molta gent, com era normal, pensaven que l’Atlètic de Madrid ens guanyaria de molta diferència. Quan vaig acabar el partit va ser una bogeria, tenia el mòbil ple de gent felicitant-me pel que havíem fet i els dies següents també.

Si haguessis de definir aquell dia amb una paraula quina seria?

Inoblidable.

Un any després com veus al Vic?

Està clar que allò va ajudar molt perquè tothom conegués Vic, gent de fora, de tot Catalunya i d’Espanya. I també va ajudar molt al futbol base perquè es va sentir súper identificat. El camp estava ple de nens. Tot i no jugar a Primera Divisió crec que també ens veien com uns referents en certa mesura i als següents partits ens venia més gent a veure. A més vam acabar la temporada pujant a Tercera. Ha sigut un salt en tots els aspectes.

Fa poques setmanes vas patir una lesió important. Com està sent el procés de
recuperació fins ara, tant físic com mentalment?
Doncs primer el moment va ser dur. Més o menys ja et vas coneixent i ja vas sabent quan tens mal de veritat o no i en aquell moment ja vaig veure que havia passat alguna cosa. Ara ja fa unes setmanes que em van operar i ja he passat la part més dura, que són els primers dies. Ara cada dia ja sóc més autònom. Ara la idea és preparar-me per l’any que ve i intentar ajudar a l’equip d’una altra manera. No puc ajudar des dins del camp, però seré per allà ajudant d’una altra manera.

L’entrenador i alguns responsables del club van assegurar que l’estat del camp havia estat la causa de la lesió. Què en penses? Creus que la lesió es podria haver evitat?
Clar, jo ara no puc tornar enrere, fer que treguin tot el cautxú que hi havia al camp i comprovar-ho. Està clar que durant la setmana ja es veia claríssim que hi havia una quantitat de cautxú al camp que no era normal i que tampoc era normal com estava repartit. Mai seré capaç de trobar algú que em pugui asegurar si sí o si no, però està clar que, per mala sort, just la setmana que van posar aquella quantitat de cautxú em vaig reventar el genoll. No ho sabré mai. Mai sabràs amb certesa si va ser al cent per cent això, però jo crec que alguna cosa hi va tenir a veure segur, perquè el camp votava de manera irregular. No era el mateix camp on portava jugant cinc temporades seguides, això segur.

La entrada Roger Cunill: “El partit contra l’Atlètic va ser la millor experiència futbolística de la meva vida” se publicó primero en iNSiGHTS.

Arnau Puigvert i Freixas (Sant Joan de les Abadesses, 1994) va estudiar Biotecnologia a la Universitat de Girona i recentment, ha descobert el seu interès per la càmera i per ser a darrere l’objectiu. De formació autodidàctica, un dels seus projectes més importants ha estat documentar la ruta de la seda amb la seva parella, que és periodista de formació. Per al viatge, ha creat un canal de YouTube on ha compartit els seus vídeos per contribuir a generar coneixement sobre els països de l’Àsia central.

Per què decideix fer la ruta de la seda?

Hi ha una part de fascinació que ve d’infància, però no sé exactament d’on. Quan era més jove tenia ganes de fer-la i, més endavant, amb la meva parella, va sorgir la idea d’aprofundir en la història de l’Àsia central.

Quin va ser el viatge i quant va durar?

Vam marxar des de Turquia perquè la meva parella estava fent de corresponsal allà en aquell moment. El país era un dels punts d’inici o final de la ruta i vam acabar a Xi’an, l’antiga capital del que era l’imperi xinès. Vam trigar sis mesos a fer-la, aproximadament.

El viatge va ser fidel a la ruta de la seda inicial?

Sí. Tot i això, vam haver de saltar-nos la part de l’oest, que inclou països com l’Iraq, l’Iran i el Turkmenistan.

Com planteja el trajecte?

Ens vam basar sobretot en llibres i articles i, a partir d’aquí, vam començar a trobar punts d’interès per documentar, tant ciutats històricament importants com llocs turístics. No ens focalitzàvem només en l’interès informatiu, perquè també visitàvem les ciutats més turístiques i, a mesura que anàvem completant les diferents etapes, decidíem com continuar la ruta.

“Documentàvem ciutats històricament importants, però també llocs turístics”

Ha comptat amb algun suport econòmic per fer aquest projecte?

No hem rebut cap ajut econòmic, i hem hagut de fer servir sempre els nostres estalvis. La meva parella ha escrit diferents articles al llarg del recorregut, que ens han permès finançar alguna etapa del viatge, però aquesta no ha estat la principal font d’ingressos.

Com gestionava el dia a dia per intentar gastar el mínim possible?

Va ser complicat. Dormíem principalment en hostals, en què havíem de passar la nit separats perquè o bé no eren mixtes o eren habitacions compartides. Pel que fa al menjar, molts dies només fèiem un àpat decent, i vam gastar molt menys del que ens pensàvem quan vam plantejar la ruta.

“Vam gastar molt menys del que ens pensàvem quan vam plantejar la ruta”

Amb quins mitjans de transport ha viatjat per arribar als països que volia documentar? Per què era important fer la ruta per terra?

Principalment, amb transport públic, com trens, taxis compartits i autobusos. El més important per a nosaltres era fer-la per terra, perquè ofereix un context i un paisatge que no aporta el viatge amb avió. Per exemple, quan vam visitar les ciutats de Bukhara o Xiva, construïdes sobre oasis, vam veure el canvi del desert absolut a una terra fèrtil. Si no haguéssim fet el viatge per terra, ens hauríem perdut aquest paisatge, que també permet entendre el context històric d’aquesta zona de l’Uzbekistan.

“Si no haguéssim fet el viatge per terra, ens hauríem perdut part del paisatge que permet entendre el context històric”

Per què creu que és interessant documentar l’extensió de la cultura musulmana cap a la Xina?

Crec que és una bona excusa per explicar què era la ruta de la seda. Molta gent creu que la ruta era una carretera recta que anava d’Istanbul a Xi’an, per on simplement es transportaven mercaderies. En realitat, eren moltes rutes comercials que comunicaven l’est amb l’oest i per on no només es transportaven catifes o or, sinó que també hi havia una comunicació molt forta d’idees i persones. Aquesta comunicació és el que va permetre l’expansió de l’Islam a l’Àsia oriental.

“La comunicació d’idees i de persones de la ruta de la seda va permetre l’expansió de l’Islam a l’Àsia central”

Hi ha algun exemple d’aquesta importància?

Bàsicament, permet explicar situacions d’avui dia que sense el context històric no podríem entendre. Un exemple és la població musulmana que viu a la Xina des de fa més de 1.400 anys. No només va passar amb l’Islam, ja que la transmissió del budisme també va ser possible per l’existència d’aquestes rutes.

Considera que hi ha desconeixement sobre com es va estendre aquesta cultura als països asiàtics?

Sí, però no només de la ruta de la seda. Crec que hi ha desconeixement sobre tota l’Àsia central, perquè és una regió oblidada. Això s’explica perquè, després de l’aparició del vaixell i l’obertura de rutes marítimes, la ruta de la seda va perdre protagonisme en el comerç internacional.

A través de quins mitjans documenta la ruta?

La meva parella escrivia articles sobre els fets i les ciutats que documentàvem, i jo utilitzava el format vídeo, a través del meu canal de YouTube.

Com troba els temes que tracta al canal de YouTube?

La majoria sorgien sobre la marxa. Hi ha alguns temes que ens havíem plantejat amb anterioritat, però vam intentar trobar històries concretes als llocs que visitàvem. Un exemple són els jocs nòmades del Kazakhstan, que inclouen esports com el tir amb arc. Aquests jocs no són només un esdeveniment esportiu i cultural, sinó que avui ens permeten explicar com el país intenta trobar una nova identitat cultural i nacional, després de la influència soviètica sobre la regió.

“La majoria dels temes que he publicat al canal de YouTube van sorgir sobre la marxa durant el trajecte”

Com és el procés de creació dels vídeos fins que es publiquen?

D’una banda, buscàvem explicar fets a través d’una història i, si no era possible, feia un format de vídeo més contemplatiu. Per exemple, quan no trobava cap història a l’Uzbekistan, vaig fer un vídeo sobre l’Islam a l’Àsia central a través de les obres arquitectòniques del país, en termes generals. El fet de viatjar, dormir malament i moure’s constantment dificulta trobar històries amb anàlisi prèvia i reflexió.

Per què ha apostat per fer-los en castellà en lloc de català?

És una pregunta difícil, i a hores d’ara encara em plantejo la resposta. Quan vam formular el projecte, vam creure que fer-ho en castellà implicava un públic potencial més alt que en català. Si ara ho hagués de tornar a fer, no sé si escolliria la mateixa opció.

“Si hagués de tornar a fer els vídeos, no sé si els faria en castellà”

Vostè no és periodista de professió. S’ha hagut de formar per iniciar aquest projecte?

No m’he format, tot i que ho hauria de fer. La meva parella ha actuat en certa manera com el meu salvavides narratiu, perquè ella sí que és periodista i té una capacitat per explicar històries que jo no tinc. Pel que fa a l’edició, el procés ha estat completament autodidacte des del principi, però, com que la meva intenció és continuar en aquest món, crec que és necessari professionalitzar-me.

Per què creu que aquests són països que la gent d’Occident visita poc? En algun moment s’han trobat sent els únics turistes?

Considero que el desconeixement ha influït molt en aquesta falta d’interès i atracció per aquests països. La gent tendeix a pensar que són llocs on només hi ha guerra i ho associen a una sensació d’inseguretat. Per sort, aquesta idea comença a desaparèixer i la zona de l’Àsia central guanya cada vegada més visitants. En el nostre viatge, durant tot el trajecte vam trobar-nos turistes als hostals, però el lloc on ens vam sentir més sols i desemparats va ser a l’oest de la Xina i a Mongòlia.

“La gent tendeix a associar els països de l’Àsia central a una sensació d’inseguretat”

S’ha trobat amb alguna situació perillosa durant el viatge?

No. Hi ha hagut alguna situació incòmoda, però en general tot ha estat planer i fàcil. Crec que la màxima preocupació que hem tingut durant el viatge han estat els taxis compartits, perquè són països on les carreteres no estan en bon estat i les normes de circulació són inexistents. Pel que fa al tracte humà, tothom va ser amable i hospitalari, i això va permetre que ens sentíssim ben acollits i cuidats.

Ha viscut algun impediment (físic o meteorològic) per visitar els països de la ruta?

Per sort, no vam trobar-nos amb cap impediment meteorològic, però sí que vam haver d’escurçar l’estada al Kirguizstan per poder arribar a la Xina. Vam sortir del país a través del pas de Torugart, una sortida natural que es troba a més de 3.200 metres d’altitud, quan començaven a caure les primeres nevades. Si no haguéssim marxat abans, segurament hauríem d’haver agafat un avió per arribar a la següent destinació de la ruta.

Van percebre el canvi cultural en viatjar dels països d’Àsia central a la Xina?

Sí. A l’Àsia central és molt fàcil moure’s perquè, si no és amb un taxi compartit, algú et portarà si fas dit. Xina, en canvi, és més quadrada en aquest aspecte i permet anar menys per lliure. En alguns llocs del país, vam tenir problemes per arribar a certes zones, perquè no hi havia disponibilitat de taxis, ni de cotxes. Els habitants d’aquest país són, generalment, més reticents a ajudar-te en termes de transport.

“A la Xina, la gent és més reticent a ajudar els turistes a transportar-se”

Un dels vídeos del canal de YouTube que acumula més reproduccions és en el que parla del Kirguizstan, un destí que el va sorprendre. Què té d’especial?

El Kirguizstan em va enamorar, tant en l’àmbit paisatgístic com en l’humà. Pel que fa al paisatge, es pot visitar la vall del Fergana, que és una plana immensa i relativament baixa, però també s’hi poden trobar zones amb pedra o prats verds i muntanyes. Estic convençut que hi tornaré, perquè encara em queda molt per explorar.

De tot el que ha cobert de la ruta de la seda, què és el que més l’ha marcat o sorprès?

És difícil de dir. Pel que fa a la cobertura informativa, ens va marcar molt el mar d’Aral. És una zona amb una gran sensació de desolació i opressió, i no s’hi va per fer turisme. Vam anar a fer-hi un reportatge i vam veure com la gent que hi viu no té ganes de rebre visitants. A nivell més anecdòtic, em van sorprendre algunes races de bestiar, com les de xais i ovelles. És curiós veure com els animals canvien tant de casa nostra a aquests països de l’Àsia central.

I pel que fa a la gastronomia?

Vam notar un gran canvi a mesura que ens allunyàvem de la gastronomia mediterrània de Turquia. Quan vam entrar a l’Àsia central, cada vegada hi havia més xai i begudes fermentades, com el “kumis”, que es fa amb llet i és molt típica del Kirguizstan.

Té plantejat documentar algun altre viatge en un futur?

Sí! He descobert que, a banda de gaudir fent el viatge, també m’ha agradat documentar-lo. Ara necessitem temps per recuperar-nos, sobretot en termes econòmics, però també per reenfocar la visió. Crec que serà molt difícil poder marxar sis mesos un altre cop, però ja tinc ganes de tornar a agafar la motxilla i viatjar.

La entrada Arnau Puigvert: “Volia documentar la ruta de la seda per acostar-la a Occident” se publicó primero en iNSiGHTS.