L’adolescència és una època crua per pràcticament tothom qui l’ha viscut. Alguns, amb més o menys orgull, aconsegueixen sortir d’ella i recordar-la com una etapa de pas. D’altres, prefereixen no pensar-hi massa i deixar el passat enrere. Sigui com sigui, l’adolescència és una època per descobrir i per construir-se a un mateix i, per desgràcia, ningú t’explica com es fa tot això. I si ho fan, prefereixes no escoltar-los.

Jo recordo quan tenia 14 o 15 anys, quan les inseguretats governaven tot el meu cos i era incapaç de veure més enllà del què ensenyaven les típiques sèries americanes d’institut. Veia que de tots els personatges que mostraven, jo no em podia identificar amb cap. No era ni la guapa popular, ni la friki intel·ligent ni tan sols la noia que s’asseia al fons de la classe per passar desapercebuda. Evidentment tampoc s’havia fixat mai amb mi el noi guapo, ni el popular ni el capità de cap equip esportiu, que normalment solia ser el mateix.

Vaig créixer somiant que algun dia podria ser una d’aquelles noies, però mai ha estat així. I ara, amb el temps, m’adono que mai ha estat així per què no és la realitat. Perquè les sèries adolescents són com Neo, el protagonista de Matrix. D’entre dues pastilles, decideixen quedar-se només amb una, sempre la mateixa. En aquest cas, la que mostra la part amable de l’adolescència i opta per obviar per complet la banda més fosca.

Per sort, Euphoria ha arribat per canviar tot això. Per fer un cop a la taula i agafar les dues pastilles i el resultat ha estat molt positiu. La producció americana ha aconseguit transmetre a la perfecció la vida d’adolescents imperfectes anant un pas més enllà. A més, ha deixat de banda les típiques històries de drogues, sexe i rock and roll.

La seva estètica fosca, arriscada i sovint incòmoda està confeccionada al mil·límetre per fer reflexionar a l’espectador. A més, ho complementa amb un guió realista que pretén explicar, sense tabús, els problemes de la Generació Z. Tot això acompanyat d’un repartiment immillorable, encapçalat per Zendaya, que el 2019 va guanyar un Emmy pel seu paper en aquesta sèrie.

La jove interpreta a Rue, una noia de 17 anys amb trastorn bipolar i addicció a les drogues que assisteix a rehabilitació per poder crear la millor versió d’ella mateixa. El procés és complicat i la sèrie mostra tots els entrebancs pels que passa una persona que vol reconstruir-se. Per sort, Rue no passa aquesta fase sola. A part de la seva família, compta amb el suport de Jules, una noia transgènere que ha passat per una etapa similar per poder convertir-se en qui sempre havia somniat.

Juntes i gràcies a les seves històries, llancen un missatge de suport molt necessari per totes aquelles persones que estan passant per un procés d’acceptació, de reconstrucció o simplement per l’adolescència. Rue i Jules són l’exemple perfecte del què han de ser referents per la societat d’avui en dia. Éssers imperfectes amb una capacitat enorme d’autosuperació.

Aquest missatge és precisament el que hagués agraït escoltar quan jo tenia 15 anys. Però per sort, mai és massa tard i ara, amb 21 anys, puc dir que per fi he après que no haig de veure les meves debilitats com quelcom dolent i que tampoc m’haig d’assemblar a ningú, que tothom té les seves pròpies lluites i que al cap i a la fi, l’adolescència no és tan dolenta si decideixes escoltar a la gent que t’envolta.

Imatges d’HBO.

La entrada ‘Euphoria’, el manual d’instruccions de l’adolescència se publicó primero en iNSiGHTS.

Després d’exitoses produccions com Ruby Sparks, Rightor Doyle torna a la càrrega amb el seu costat més salvatge de la mà de Bonding. Es tracta d’una ficció en què la comèdia i el bondage es converteixen en l’eix central. Tot i que la producció es va estrenar l’any 2019, ha estat ara quan ha arribat al nostre país a través de la plataforma Netflix. La sèrie relata la vida de Tiffany (Zoe Levin) i Pete (Brendan Scannell), els quals tot just han començat a forjar el seu destí després de l’institut. Una història que donarà tantes voltes com la seva relació a través del bondage.

La sèrie compta amb un càsting impecable on s’intercalen l’humor, els sentiments i les fílies més esvalotades que plantaran els espectadors al sofà en aquesta gran ficció de 15 capítols. El bondage és un terme francès que descriu una sèrie de pràctiques eròtiques basades en la dominació. És precisament aquest lligam el que torna a connectar a Tiffany i Pete.

Tiffany és una jove estudiant de psicologia plena d’inseguretats que treballa com a dominatrix i que utilitza una cuirassa per tenir les relacions sota el seu control després d’haver-se sentit un objecte sexual a l’institut. Per la seva part, Pete és un jove pusil·lànime que, en el seu cas, fa servir com a armadura el sentit de l’humor. El seu somni és ser monologuista, però és incapaç de mostrar-se a si mateix davant el públic i no es veu amb cor de pujar a l’escenari. Després d’anys sense saber res l’un de l’altre, es retroben com a socis al món del bondage, posant les seves febleses en comú per tractar de millorar les seves vides sota els sobrenoms de May i Carter. Els dos, però, cometran un error garrafal que els farà provar que són dignes de tornar al mercat de la dominació.

El bondage amaga darrere la seva psicologia la matriu d’aquesta producció. Ens ensenya la seva cara més humana i la realitat més absoluta: tots som persones darrere de la nostra professió i, el seu ofici, és tan vàlid com qualsevol altre quan es tracta d’ajudar a les persones.

Les vides dels protagonistes es projecten com la seva personalitat, neden entre la confiança absoluta i l’ansietat, tot intentant superar les seves pors per forjar el seu destí. És una excel·lent mostra d’un exercici psicològic que humanitza els personatges, fins i tot al punt de mostrar les necessitats fisiològiques com un element que connecta tots els éssers humans.

El bondage és molt present a la sèrie i demostra que es troba en la base de totes les relacions humanes: la cerca d’una altra persona per sentir-nos més segurs, més forts i estimats i la dependència cap a algú amb la mateixa fi. En aquest punt, la paraula connexió és l’arrel més profunda que uneix el bondage, a l’amo i el servent, i tot el que s’amaga darrere d’aquestes relacions que ens fa entendre el seu significat més profund.

La producció ens situa en estances minimalistes amb llums de neó i colors vibrants que acompanyen la tensió i la curiositat de l’espectador, on s’alliberen les filies més curioses amb fuets, plomes i fins i tot amb pingüins gegants que prenen forma humana. Cal dir que la ficció deixa de banda la música com a element narratiu per passar aquest paper a la fotografia d’una manera atraient, perquè el físic i el desig sexual, en aquesta sèrie, també juguen un paper important. La ficció ens mostra els sentiments dels personatges i va interconnectant la línia del guió sense necessitat de diàleg d’una manera molt subtil i encantadora per l’espectador, a través dels plànols detall, els colors i, fins i tot, les pauses en l’escena. La resta dels detalls, els haurà de trobar el públic.

És una sèrie recomanable per a tothom, tant els que sentin atracció per aquesta tendència com els que no, ja que la producció té molt més a mostrar que el simple desig sexual.

La entrada ‘Bonding’: el desig mai havia estat tan humà se publicó primero en iNSiGHTS.