El periodismo, el deporte y la fotografía son pasión. Pero si se juntan los tres a la vez, el resultado se mejora. En la Comunidad Valenciana se encuentra José Luis Pérez, fotoperiodista dedicado a eventos deportivos. Con tres mundiales FIFA y casi tres Juegos Olímpicos bajo el brazo, José Luís Pérez explica su experiencia como freelance y cómo se prepara para fotografiar los Juegos Olímpicos de Tokio.

¿Por qué se especializó en periodismo deportivo?

Me gusta mucho el deporte y también la fotografía. Me inicié en un momento perfecto, el destino me ha llevado a cumplir sueños a través de la fotografía deportiva. No vivo de la fotografía, sino que vivo a través de ella: me hace viajar, explorar y me obliga a arriesgarme, por ejemplo, no me gustan los aviones, pero tengo que cogerlos para viajar de una punta a otra del mundo.

“Tengo mucha suerte de poder estar con los mejores fotógrafos del mundo deportivo”

¿Cómo fundó el medio Iconic Sport?

Iconic Sport nació hace unos años a través de Alicante Sport, un medio digital que poco a poco fue creciendo. Quería contar todas mis vivencias en los eventos deportivos y, este año, lo relancé con el nombre de Iconic Sport. Mi objetivo es dar voz a los periodistas deportivos para que la gente conozca su trabajo. También, mostrar en profundidad a los deportistas olímpicos. Este último año he conocido a grandes profesionales como el fotógrafo de Kobe Bryant, gracias a las entrevistas que he llevado a cabo para Iconic Sport.

¿Cómo es una jornada laboral en Iconic Sport?

Iconic Sport es un proyecto personal. El fin principal es el dar voz a personas que no salen habitualmente en los medios, aunque sean fotógrafos muy famosos. No sigo una jornada laboral pautada, sino que cuando me surge la oportunidad de entrevistar a alguien que encaje con el perfil del medio, lo hago.

¿De qué manera se cubre un mundial de fútbol como freelance?

El proceso a seguir es contactar con las agencias, luego conseguir la acreditación (bastante más difícil para un freelance), hacer las fotografías el día del partido, editarlas, distribuirlas y mandarlas en directo. Sin embargo, cubrir un mundial de fútbol es mucho más sencillo que unos Juegos Olímpicos. En un mundial te puedes planificar, sabes donde están las sedes, qué equipo jugará y a qué hora.

Cuando cubre un partido, ¿tiene alguna estrategia diseñada?

No tengo una estrategia diseñada en sí, es decir, lo que hago es tener unas fotografías en mente. Pienso en como conseguir cierto tipo de imágenes, por ejemplo, las distintas celebraciones de los goles de Messi, Neymar y Ronaldo. También, me planifico una vez que he llegado al estadio, según la luz que haya en cada momento, la situación de las porterías o la posición que te asignan en el campo. En un mundial, las asignaciones de los asientos van según el orden de preferencia o la hora en que has llegado al terreno de juego, entonces te puede tocar un lugar más fácil para fotografiar o no.

¿Qué es lo más difícil de fotografiar en un partido?

Depende de cada deporte. Para mí, un partido de baloncesto es muy difícil e incómodo de fotografiar. Un partido de fútbol es mucho más sencillo. La situación más complicada de fotografiar en un partido de fútbol está en los campos de tercera división porque en las tardes y noches de invierno no hay luz. En un mundial tienes la mejor iluminación y césped, entonces la dificultad disminuye.

Y ¿en los Juegos Olímpicos?

En los Juegos Olímpicos, la situación se complica mucho. No es lo mismo fotografiar esgrima que saltos de trampolín o un partido de rugby. Por ejemplo, en esgrima estás prácticamente a oscuras. La luz y el escenario cambian en cada deporte y muchas competiciones son el mismo día.

Hace 4 años, fue de los primeros en utilizar cámaras sin espejo para cubrir los Juegos Olímpicos. ¿Por qué tomó esa decisión?

Tomé la decisión de usar estas cámaras porque era un proyecto arriesgado y me gustaba la idea. Pensé que tenía que hacer algo diferente, aposté por marcas más pequeñas y gané en calidad de fotografías. Este proyecto me cambió a mejor.

¿Qué ventajas le proporcionó su uso?

La ventaja que me proporcionó su uso fue el hacerme conocido. Es muy difícil destacar en unos Juegos Olímpicos porque las grandes agencias tienen los mejores espacios reservados para ellas. A los Juegos Olímpicos de Brasil me llevé un equipo que no estaba preparado específicamente para el deporte, pero sabía que en unos años lo estaría, de hecho, en los Juegos Olímpicos de Tokio, las cámaras sin espejos van a predominar.

¿Cómo es la gestión actual para ir a los Juegos Olímpicos de Tokio?

La organización esta siendo muy compleja a causa del Covid-19. Desde hace semanas y semanas, estoy mandando tablas de Excel a Japón, te obligan a darte de alta en diferentes plataformas, tienes que hacer muchas gestiones para cumplir requisitos, te cambian el alojamiento continuamente porque quieren hacer grupos burbuja, no nos dejarán coger transporte público, solamente podremos comer en la habitación del hotel y tendremos que hacernos tres PCR y cuarentena obligatoria al llegar a Japón. Además, tendremos que pasar controles todos los días. Anímicamente, es muy duro porque en 2019 ya tenía todo organizado, en 2020 se aplazan los Juegos Olímpicos sin saber fecha segura para la próxima celebración y este año me decido a ir, consigo un contrato con una buena agencia, pero Japón pone muchos problemas.

¿Qué deportes fotografiará?

Haré seguimiento de los deportistas olímpicos españoles y también me gustaría fotografiar a las grandes estrellas mundiales: en gimnasia quiero cubrir a Simone Bailes, en fútbol a Brasil y también a la selección femenina de Estados Unidos. Este año los eventos se fotografiarán bajo petición y por orden de preferencia te darán los asientos libres que queden.

¿Qué equipo se llevará para ello?

En esta ocasión, trabajaré con Lumix y sus gamas de objetivos Pro. La cámara es la S1R. Además, Lumix (Panasonic en este caso) es patrocinador de los Juegos Olímpicos.

“Todo se basa en arriesgar para seguir avanzando en tu profesión”

¿Qué es lo mejor de trabajar como fotoperiodista?

Es muy bueno trabajar al lado de Nadal, Bailes, Federer, Djokovic y todos los deportistas, pero lo mejor es trabajar junto a los mejores fotógrafos deportivos. En estos Juegos Olímpicos, tengo mucha suerte de poder estar con los mejores fotógrafos del mundo deportivo, podré aprender mucho de ellos.

Y ¿lo peor?

Lo peor es viajar en avión, al menos para mí. Aunque en las circunstancias actuales lo más duro son las restricciones en Tokio por la pandemia y el calor sofocante.

¿Es rentable ser freelance?

No. Para poder trabajar necesitas tener dinero para pagar alojamiento, transporte, comida, PCR, etc. No sabes si luego podrás recuperar todo lo que gastas y, mucho menos, si obtendrás beneficios. Ser freelance es muy complejo, inviertes tiempo y dinero, pero las fotografías las pagan muy mal. Todo se basa en arriesgar para seguir avanzando en tu profesión.

¿Qué consejos les daría a futuros periodistas?

Hay que invertir y arriesgar. Si quieres avanzar, no te puedes quedar con lo mismo que haces siempre, esperando una oportunidad. Además, hay que viajar porque te cambia la manera de ver la vida y de pensar, te hace aprender.

La entrada José Luis Pérez: “Vivo a través de la fotografía” se publicó primero en iNSiGHTS.

Pello Mirena Iguarán Valle, un enamorat del golf, parla de la seva professió, la de ser caddie.  “Per ser caddie, et formes a base d’experiència”, explica el donostiarra, i així ho ha fet durant la seva trajectòria. Iguarán va debutar com  a caddie amb el seu amic Nacho Garrido,  i més tard va treballar amb un altre amic, Xema Olazábal. Després va arribar a guanyar el British Open amb Francesco Molinari. La seva experiència és la d’un entusiasta del golf.  

Molta gent es pregunta quina és la feina d’un caddie. Què respondria vostè?

La funció del caddie és entendre què està passant en el joc del jugador. Per tant, el primer és conèixer el jugador. És a dir, com colpeja, quines són les zones on pot aconseguir no perdre o guanyar cops, i el més important, en el cas d’estar en un equip d’un jugador d’alt rendiment, tenir una bona connexió i traslladar a cada membre del equip com porta el joc llarg, l’approach, el putt, el treball mental i físic.

I què diria que és el més important d’aquesta feina?

Fer rendir el jugador, i per això has de descobrir la manera. A vegades no trobes la manera de fer reflexionar al jugador o resoldre la situació. I altres vegades, amb un to o fins i tot una mirada, connectes amb el jugador i flueixen els resultats. Amb cada jugador tens la teva rutina. Tens les rutines tècniques com la distància, punt de bot, vent i altres factors que hi puguin haver, i llavors també hi ha la manera de motivar-lo.

Per treballar tot això, com ho feu?

La part tècnica és anar entrenant, i a mesura que vas fent entrenaments, t’integres amb el jugador. Llavors, els dies de competició, que estàs sol amb el jugador, l’estat d’ànim del jugador pren molta importància i per això l’has de sentir. I quan notes que aquest factor es comença a desviar, has d’actuar. Per això no hi ha un llibre, has de fer alguna cosa, a vegades d’una manera i a vegades d’una altra. Molts cops tractes de resoldre-ho de la mateixa manera, però aquesta ja no funciona. Avui dia no hi ha cap formació ni estudis per ser caddie, bàsicament et formes a base d’experiència.

I en els dies de competició, segueix alguna rutina especial?

Sí, jo tinc la meva pròpia manera de treballar. Un o dos dies abans que el jugador vaig al camp, preparo el meu llibre per totes les preguntes que pugui tenir el jugador en un moment necessari. Preparo l’estratègia i després la comparteixo amb el jugador, perquè al final tu pots veure d’alguna manera el camp, però el jugador és qui sent cada cop. Per mi és un dia que m’ho passo genial, em concentro únicament en la meva feina.

En aquest estudi del camp, surt a jugar o simplement camina pel camp?

Només camino. Normalment hi vaig al matí amb el làser i anoto les distàncies, altures, vaig amb unes varetes per anotar les línies. I després ho comparteixo amb el jugador, ja que la meva feina és dir-li quina crec que és la millor zona, però després ell pot sentir un altre tipus de cop.

Quines notes són les que pren en el seu llibre?

Des del tee de cada forat agafo totes les amplades de les calles depenent del vent, que pot ser en contra, a favor o sense. Per tant, en cada punt, la línia del cop pot canviar i jo haig de tenir anotades les 3 o més línies en funció de cada forat, perquè a vegades canvien els tees i tu has de saber on està el centre de la calle en cada punt on pot botar la pilota. Pel què fa al green, calcules on poden posar les banderes i quina és la millor zona per atacar-les. I en el cas de no tenir un pal que s’ajusti a les mesures, cap a quina banda i quina profunditat és la millor per no perdre o guanyar cops.

Ha comentat que utilitza el làser a l’hora d’estudiar el camp, i just en aquest últim PGA hi ha hagut un gran debat perquè s’ha permès el seu ús en els dies de competició. Què n’opina vostè?

Estan intentant maneres per agilitzar el golf, sobretot perquè tantes hores per la televisió es pot fer molt avorrit, però sincerament penso que el làser agilitza poc en nivells d’elit. Tot i així, en altres nivells més amateurs pot agilitzar moltíssim. Als alts nivells tenim professionals, que es dediquen exclusivament a preparar el llibre, i tot i que pot agilitzar el procés en alguns angles del rough, jo segueixo tenint la necessitat de tenir moltes dades que no et dona el làser.

Abans aquesta professió estava molt mal reconeguda. Creu que ha millorat?

S’ha d’entendre com ha nascut. És una feina que ha anat evolucionant. Abans el caddie era una figura que portava la bossa per guanyar diners i poc a poc aquest porta-bosses s’ha anat professionalitzant, agafant experiència i ha pogut, així, ajudar al jugador. Veure que tenir algú al costat que t’ajuda a millorar ha provocat que la professió prengui més importància. Així i tot, encara queda un recorregut molt gran, potser en un futur hi haurà alguna formació o alguna titulació. A mi molta gent em pregunta: “què s’ha de fer per ser caddie?”, no s’ha de fer res. De fet, s’ha pogut veure en molts casos, que hi han anat dones dels jugadors i han tingut èxit com a caddie, simplement perquè l’han aconseguit ajudar d’alguna manera o altra.

Vostè com va començar en aquest món?

Jo vaig passar de jugar d’amateur a professional. Com a professional intentes aconseguir la targeta de torneig europeu, però no vaig aconseguir tenir un nivell alt i, per tant, vaig anar cap a altres àrees on pogués tenir economia. Va ser en aquest moment quan em vaig treure la titulació per donar classes de golf, on vaig estar un temps, fins que Ignacio Garrido, un gran amic, va començar a tenir un nivell molt alt en el circuit europeu, guanyant la Rider Cup l’any 98 i em va proposar fer-li de caddie professionalment una temporada. Ell em va permetre agafar-ho sense deixar de jugar professionalment, i així ho vaig fer durant 4 anys. El 2001 ho vaig deixar i em vaig tornar a dedicar més a ensenyar i a jugar. I el 2009 em va tornar a trucar i des de llavors sí que no he tornat a deixar.

I l’any 2014, com li arriba l’oportunitat d’estar amb José Maria, Xema, Olazábal?

Xema Olazábal bàsicament és amb qui jo he nascut golfísticament parlant. Jo vaig començar amb 14 anys i vaig tenir la sort de caure al Club de Golf de Jaizkibel, on hi l’escola dels Arrutis. Allà estaven els fills Arrutis, que eren de la meva edat, i en Xema, una mica més gran. Allà em van acollir com un més fins arribar a ser professional, als 22 anys, i jugava pràcticament cada dia amb en Xema. Més tard, el 2014 va coincidir, que quan ho vaig deixar amb en Nacho Garrido per un projecte de golf que al final no es va fer, ell no tenia caddie. Ja li havia fet de caddie altres cops, però mai a nivell professional.

Com descriuria l’experiència?

Genial. Treballar al costat de Xema Olazábal van suposar 3 anys de màster diari. En tot moment és aprendre i aprendre, cosa que jo valoro molt. Tot això em va donar un coneixement i una experiència que m’ha servit després per seguir avançant.

I després amb Francesco Molinari.

Sí, l’any 2016 Francesco em truca i em diu que hi ha una possibilitat de treballar amb ell. Al principi jo no coneixia els camps d’Estats Units i em vaig haver d’adaptar a nou jugador, nous camps, nova manera de jugar i la veritat que vaig connectar molt bé amb ell i el seu equip, tant professionalment com personalment.

Abans comentàvem que molts jugadors escullen les seves dones o els seus germans com a caddie o d’altres persones que coneguin a la perfecció el camp. Quan el truca Molinari, què buscava en vostè?

En principi ell tenia la idea d’algú que conegués les estadístiques, perquè volia fer un treball amb un nou coach performance, que és Dave Alred, que encara segueix a l’equip. I pels exercicis que Alred utilitzava, van pensar que el fet de que jo treballés amb en Nacho Garrido, que treballava amb moltes estadístiques, facilitaria el treball. En Nacho amb aquestes coses sempre ha sigut un avançat en el temps, perquè fa 25 anys utilitzava coses que a dia d’avui semblen noves. Apuntava tot tipus de dades, fins i tot el descans.

I com va ser per a vostè guanyar un Major com el British?

Aquella setmana va ser especial. Els dos primers dies no van ser fàcils, feia un temps molt exigent i vam passar el tall patint. I la tercera jornada, que va ser quan vam marcar ja un punt a -6, recordo els tres primers forats patir moltíssim, però a partir d’allà va canviar tot. I l’últim dia ens trobàvem amb la circumstància de jugar amb Tiger Woods, que a sobre venia de tornar estar altre cop a dalt de tot i tothom el volia veure guanyar. Sabíem que amb tanta gent seria un dia exigent, però també bonic. Era un dia totalment diferent a la resta i l’estratègia era totalment la contraria. Vam plantejar-ho molt bé, i a partir del forat 11 semblava que ningú podia parar a Francesco, i així va ser. Un moment molt bonic.

La entrada Pello Iguarán: “El ‘caddie’ ha de sentir el jugador” se publicó primero en iNSiGHTS.