Clara Renom (Moià, 1999) és graduada en Educació Primària especialitzada en Educació Musical per la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment, és estudiant de l’últim curs de cant clàssic a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Com a actriu, ha donat vida a la mare de Saïd i la Teresa en l’última representació de ‘Mar i cel’ que Dagoll Dagom ha dut als escenaris abans de dissoldre la companyia.

Què significa per a vostè haver pogut interpretar la mare de Saïd?

És un paper molt important per a mi perquè s’adequa perfectament al que he estudiat, a la manera que m’agrada fer música contemporània en català. Crec que no em cansaria mai d’interpretar-la i estic segura que sempre portaré una mica d’aquest personatge amb mi.

Hi ha algun moment destacat durant la interpretació de la mare de Saïd que li hagi deixat empremta?

L’escena en què Saïd (musulmà) explica a Blanca (cristiana) les disputes i batalles entre cristians i musulmans. En aquest punt de l’obra es produeix un flashback, on apareix la mare de Saïd amb ell de petit el dia en què van assassinar el seu pare. És un moment molt bèstia perquè la mare explica al seu fill que els musulmans no són acceptats allà per com parlen, per com pensen, per com vesteixen… per com són.

Fet que és molt actual…

Sí, encara que l’obra es va començar a interpretar el 1988, no se sent tan diferent del que passa actualment. Sento que d’alguna manera estic reivindicant els drets de tothom.

Com es barreja la figura d’actriu amb la de cantant lírica?

És molt especial, perquè en tot moment estàs connectant amb les emocions de la gent, tant de qui està dins com a fora de l’escenari. Moltes vegades no ets tu, sinó algú altre. I això t’obliga a fer un procés de coneixement del personatge: has d’entendre qui és i com pensa i expressar-ho a través de la veu i de la interpretació.

“Dagoll Dagom és una gran escola pels actors, per la seva trajectòria i l’èxit que han tingut les produccions de la companyia”

Encara que amb el temps es vagi agafant i perfeccionant la tècnica, sempre hi ha coses a aprendre. ‘Mar i cel’ ha sigut una escola?

Totalment. Crec que a diferència d’altres professions, els artistes vivim aprenent. Cada producció que fem és una escola i, en aquest cas, Dagoll Dagom ha creat ‘Mar i cel’ i ha tingut sempre tant èxit i els ha aportat tanta experiència, que pels actors és una gran escola. No és una companyia qualsevol, té molta trajectòria.

Quins reptes plantegen els directors del musical pels intèrprets?

En aquesta darrera producció, van voler acostar-se a la primera versió que van fer el 1988. Es van basar en la brutalitat d’algunes accions d’aquella versió, que a les versions del 2004 i del 2014 havien perdut una mica. Sobretot en escenes de violacions o el moment en què Blanca i Saïd es fan un petó, per exemple.

Creu que les més de 150.000 entrades venudes abans d’estrenar són perquè és l’última obra de Dagoll Dagom o pel ressò que se n’ha fet?

Crec que s’han ajuntat moltes coses. ‘Mar i cel’ és una llegenda. Els que l’hem interpretat aquest cop, no havíem ni nascut el 1988. A més, crec que la companyia, després de tants anys i una carrera tan increïble, s’ha volgut acomiadar dels escenaris per la porta gran i el públic ho ha rebut amb els braços oberts.

“La companyia s’ha volgut acomiadar dels escenaris per la porta gran i el públic ho ha rebut amb els braços oberts”

Com ha viscut el fet de participar en l’última producció de Dagoll Dagom?

Per a mi és un somni, sento que la feina feta, que és molta, és recompensada i em fa molt feliç. Cada dia tinc l’oportunitat de donar el millor de mi estant a dalt d’un escenari. Però clar, has de tenir l’oportunitat. Des que vaig començar la carrera a l’ESMUC, he estar fent concerts per tenir experiència. A més, l’equip amb qui ho comparteixo és fantàstic i tothom està molt còmode, ho fan fàcil.

“Crec que el teatre català ha de continuar empenyent i sent un emblema a casa nostra, però cal suport econòmic”

Dagoll Dagom és una de les companyies de referència del teatre musical a Catalunya. Creu que altres companyies li sabran prendre el relleu?

Espero que sí. Crec que el teatre català ha de continuar empenyent i sent un emblema a casa nostra. Sí que és veritat que sense suport econòmic és molt difícil. No només depèn de les companyies, depèn de si hi ha qui pot i qui vol ajudar.

La entrada Clara Renom: “Ha estat un somni actuar en l’última ‘Mar i cel’ “ se publicó primero en iNSiGHTS.

Marta Estrada i Miyares (Granollers, 1946) és una oceanògrafa i biòloga marina especialitzada en algues i fitoplàncton. Al llarg de la seva carrera ha publicat nombrosos articles científics i ha participat en diverses expedicons. En destaca la que va fer el 1984 a bord del vaixell argentí Almirante Irizar, en què es va convertir en una de les tres primeres dones de l’Estat en trepitjar l’Antàrtida. L’acompanyaven la també investigadora, Josefina Castellví, i la periodista, Charo Nogueira.

Per què va decidir estudiar oceanografia?

Quan era jove, no era gaire habitual que les dones estudiessin. Vaig fer batxillerat i el grau en Biologia gràcies als meus pares, que opinaven que les dones havien de poder estudiar igual que els homes. Tenia clar que em volia dedicar a la recerca, volia fer alguna cosa que em permetés saber coses noves. M’agrada l’oceanografia perquè el mar no té fronteres, és un treball internacional i d’equip, molt multidisciplinari. M’he especialitzat en l’estudi del fitoplàncton marí; sense saber de química i de corrents marins, no hauria pogut.

“Vam avançar molt en el coneixement del plàncton i la seva distribució en una columna d’aigua”

Per què va decidir optar per aquesta especialitat?

A mitja carrera vaig conèixer el doctor Ramon Margalef, que era ecòleg marí, i gràcies a ell vaig començar a estudiar a l’Institut d’Investigacions Pesqueres (l’actual Institut de Ciències del Mar). Ell ja estudiava la distribució del fitoplàncton, em va agradar i vaig decidir fer la tesi sobre l’heterogeneïtat en la seva distribució. Vaig començar analitzant si en determinats llocs n’hi havia més o menys, i després vaig anar ampliant el camp d’estudi. Posteriorment, he estudiat altres aspectes, com la producció primària i, sobretot, les relacions entre la composició del fitoplàncton i les variables ambientals.

Què és el més important que ha descobert o estudiat?

Vam avançar molt en el coneixement del plàncton i la seva distribució en una columna d’aigua. El fitoplàncton necessita llum, que només arriba als primers metres de profunditat. A l’hivern, quan l’aigua es barreja, els nutrients del fons poden tornar a dalt i el plàncton creix; però a l’estiu, quan l’aigua superficial s’escalfa, la barreja vertical és més difícil. Aleshores, la clorofil·la se situa més avall, i això ens va portar més preguntes. Ens vam adonar que allà sota hi ha un ecosistema molt ric, amb brots de producció quan la llum arriba per les onades internes.

“El lloc més impressionant on he treballat és l’Antàtrida”

De totes les expedicions que ha fet, què és el més impressionant que ha presenciat?

Per a mi, el més impressionant ha estat anar a l’Antàrtida. Els paisatges gelats i els icebergs són memorables. El plàncton antàrtic és similar al d’aquí, però molt característic. I el gel representa un substrat pel fitoplàncton; si no hi ha molta neu al damunt, la llum passa i li permet créixer tant a dins com a sota del gel. També m’han impressionat molt les zones d’aflorament marí, com a Mauritània, Namíbia, Perú, Xile o Califòrnia. Són llocs on els corrents fan pujar aigua rica en nutrients des del fons. Si aquesta aigua arriba on hi ha llum, creix molt fitoplàncton i, per tant, hi ha molta vida i pesca. Són ecosistemes molt productius i fascinants d’estudiar.

Quins records en guarda del primer i de l’últim viatge a l’Antàrtida?

El primer viatge a l’Antàrtida va ser durant l’estiu austral del 1984-85, amb el trencaglaç argentí Almirante Irízar, un vaixell gran amb tripulació militar que encara funciona. Hi vam anar gràcies a l’Antoni Ballester, un company químic de l’Institut de Ciències del Mar, que ja havia estat a l’Antàrtida el 1966 i en va quedar fascinat. Més endavant, el van convidar a una campanya argentina i ens hi va portar a un grup de cinc persones: jo, la Pepita Castellví, l’escriptora Charo Nogueira i dos químics argentins. Jo m’encarregava de recollir mostres de fitoplàncton per analitzar-ne la clorofil·la i la producció primària, mentre la Pepita estudiava els bacteris.

“Els fenòmens extrems ja existien, però el canvi climàtic els està accelerant”

Quantes vegades hi ha anat?

En total, he fet sis viatges a l’Antàrtida i dos a l’Àrtic. A l’Antàrtida, sempre hi hem anat durant l’estiu austral i, tot i que fa fred, sovint estem en zones pròximes a la península i la base espanyola, on les temperatures no són tan extremes. En canvi, a l’Àrtic, al nord del Canadà, hi vaig estar a l’hivern amb el vaixell atrapat enmig del gel. Baixàvem per un forat fet al costat del vaixell per agafar mostres i podíem estar a -20 o -40 graus. Una experiència molt dura, però també extraordinària.

Ha percebut canvis importants en el paisatge amb el pas dels anys?

Sí, però cal anar amb compte amb això perquè d’un any a l’altre pots veure diferències, però pot ser simplement una fluctuació i no una tendència. Per analitzar-ho bé, calen sèries llargues de dades de temperatures o altres variables ambientals. Hem d’evitar treure conclusions errònies del que veiem a les xarxes socials. Els fenòmens extrems ja existien, però el canvi climàtic els està accelerant.

“Si encara hi ha terraplanistes és perquè hi ha persones que viuen millor negant l’evidència”

Què diria als negacionistes del canvi climàtic?

Crec que de negacionistes purs ja gairebé no en queden, ningú pot venir al mig de Barcelona i dir que fa la mateixa calor que fa trenta anys. Les mesures ho desmenteixen i la gent també ho nota. Recentment, el negacionisme s’ha tornat més sofisticat. Ja no poden negar que fa més calor, perquè és evident, llavors surten amb altres explicacions falses. Si encara hi ha terraplanistes és perquè hi ha persones que viuen millor negant l’evidència. I això, a vegades, respon a interessos molt concrets.

“Per l’època, vaig trencar esquemes, però no vaig ser l’única; crec que ho he heretat de la meva mare”

Vist en perspectiva, quan era estudiant somiava arribar a ser un referent en el món de l’oceanografia?

No, només pensava a fer les coses bé i en publicar. Esperava poder-me dedicar a la recerca i fer una investigació digna. També és cert que en aquella època era més fàcil ser un referent que no pas ara. Jo no vaig ser la primera generació, tinc companys més grans que van trencar el gel al meu institut. Per l’època vaig trencar esquemes, sí, però no vaig ser l’única. Sempre he pensat que ho vaig heretar de la meva mare, ella a la seva manera també va trencar esquemes perquè treballava i se n’anava a Barcelona al teatre sola, si convenia.

El món de la ciència està sovint masculinitzat. Com hi encaixava?

A l’Institut d’Investigacions Pesqueres tenia companys que sortien a recollir mostres amb un vaixell de pesca llogat i primer, no hi deixaven anar les dones. La Pepita, una vegada, va demanar poder anar-hi al director. “Només una vegada i no li preguntaré mai més”, li va dir. I és cert que no li va preguntar mai més, però es va embarcar a totes les pròximes sortides que es van fer [riu]. Una altra vegada a les Palmes de Gran Canària, no ens deixaven tornar a embarcar al vaixell en una base militar perquè es pensaven que érem les aventures dels companys [torna a riure].

“Hem aconseguit més paritat, però encara hi ha poques dones ocupant càrrecs alts”

Però això ha evolucionat…

Sí, però encara, per exemple, les cures domèstiques recauen desproporcionadament sobre les dones. Llavors, és fàcil que una dona tingui menys oportunitats d’agafar un càrrec important. No he vist mai discriminacions directes, però sí que he vist en matrimonis que la dona ha rebutjat ser directora perquè la societat no tolerava veure una parella en què ella tingués un càrrec més important que el marit. Actualment, a la base hi ha força paritat, però en els càrrecs més alts la quantitat de dones va disminuint.

Quan vostè començava, li van faltar referents?

No, jo m’emmirallava amb el meu director de tesi, el Ramon Margalef, amb companys que ho feien bé o amb els meus pares. La majoria dels referents eren homes, encara que no és un tema que m’hagi preocupat molt.

“És important estudiar l’Antàrtida perquè el que hi passa afecta tot el planeta”

Va tenir alguna dona com a inspiració?

La meva inspiració eren les meves companyes que eren, més o menys, de la meva edat. La Dolors Blasco, per exemple, ja havia trencat el gel a l’institut i havien obert camí per anar a campanyes estrangeres. Malauradament, n’hi ha que es van trobar alguns professors que no volien dones per si es quedaven embarassades. Aquesta discriminació encara existeix, però per sort, el doctor Margalef valorava la persona, no el gènere. Falten dones ocupant alts càrrecs i crec que és important que hi hagi paritat i acabar amb el “sostre de vidre”.

Què diria a les noies que l’han pres com a exemple de camí a seguir?

Que segueixin els seus interessos, que no facin cas de les modes ni dels estereotips. Que si es volen dedicar a la recerca, que estudiïn força i aconsegueixin una beca perquè el que valoraran són les notes de la carrera. Jo no tinc fills, però tinc companyes que en tenen tres o quatre i és més difícil, però possible, sobretot si trobes una parella cooperativa.

Per què és necessari avançar la recerca a l’Antàrtida?

L’Antàrtida està molt lluny i és molt complicada, però el que hi passa té efectes globals. S’ha de fer veure a la gent què està passant, literalment, davant dels seus nassos. Des de molts punts de vista, estudiar l’Antàrtida és clau. Per exemple, el corrent circumpolar antàrtic dona la volta al continent i reuneix aigües de tots els oceans. Això connecta amb la circulació termohalina, un sistema global on aigües fredes s’enfonsen a l’Àrtic i a l’Antàrtida, hi circulen per sota i després tornen per la superfície. Aquest moviment regula l’intercanvi de calor entre els pols i l’Equador.

També hi ha aspectes físics específics a les zones polars?

Sí, com el tema de la radiació. El gel, per exemple, té un efecte albedo (capacitat de reflexió de la radiació solar) molt alt. Si aquest gel desapareix, sobretot el que perdura d’un any per l’altre, la superfície marina absorbeix més calor i això accelera l’escalfament global. És el que s’anomena retroalimentació positiva. I després hi ha els corrents oceànics com la de bolcada atlàntica, que intercanvien calor entre l’Equador i els pols. Si aquest sistema s’atura, pot passar que el nord d’Europa es refredi molt i que altres zones s’escalfin encara més perquè el mar actua com un regulador tèrmic. Per tant, no és cap caprici estudiar l’Antàrtida. No és perquè sigui un lloc bonic, sinó perquè el que passa allà afecta a tot el planeta.

“Continuem pensant en un model de creixement infinit dins d’un món que és finit, i això no és sostenible”

Creu que, en general, estem poc conscienciats sobre la preservació de mars i oceans?

En general, incloent-hi les administracions i els governs, hi ha poca consciència sobre els oceans. El problema de fons és que continuem pensant en un model de creixement infinit dins d’un món que és finit, i això no és sostenible. Sabem que el petroli fàcil d’extreure s’ha acabat i no podem fer una transició energètica completa només amb renovables, cal reduir els consums i mantenir un nivell de benestar bàsic. Estem patint problemes greus com guerres que esclaten per l’esgotament dels recursos… El sistema actual basat en un capitalisme que promou el consum il·limitat no es pot mantenir.

Cal prendre consciència.

Sí, però això és fàcil de dir des d’una posició de benestar com la nostra. Digues-li a una persona pobra que ha de menjar menys carn, per exemple, quan potser per ella és l’única font de proteïna. Ens cal canviar el focus, deixar de pensar en el consum com a objectiu vital i centrar-nos en el benestar personal i col·lectiu. A la pràctica, tots diem que estem d’acord amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible, però fem moltes coses que hi van en contra. Anem cap a un món cada vegada més consumista, i és impossible que tothom arribi a consumir com un ciutadà mitjà d’Europa o dels Estats Units.

“No podem fer una transició energètica completa només amb renovables, cal reduir els consums”

A quins obstacles ha de fer front la investigació d’oceans?

Un dels grans obstacles són els topalls econòmics, les beques són limitades i no tothom hi pot accedir. Quan vaig començar, el material era molt precari i s’havia de fer recerca amb poca tecnologia, tot i que hi havia gent molt bona. Això ha canviat força, hi ha grups a escala internacional i projectes europeus que han ajudat molt. La recerca és un món competitiu i les places estables surten amb comptagotes. Hi ha molta gent que va encadenant beques i projectes fins que, amb sort, troba una plaça fixa als 40 anys. Per tant, és una carrera dura. Si el que vols és fer diners ràpidament, no és el camí.

Quines conseqüències té pel planeta no invertir prou en la recerca marina?

Pot tenir conseqüències importants. Per exemple, la NASA i la NOAA havien generat col·leccions de dades molt útils, i durant l’anterior mandat de Trump van voler-les fer inaccessibles, treure-les de la web. Això és greu, perquè són dades bàsiques per entendre el que està passant. Aquí a Catalunya, tenim el cas del Josep Pascual, que fa més de 50 anys que surt des de l’Estartit (Baix Empordà) amb la seva barca a agafar temperatures de l’aigua del mar en aquest punt de la Costa Brava. Les seves dades són la sèrie més llarga del Mediterrani. Fa poc que rep suport amb alguns instruments, però durant molt de temps tot va dependre de l’iniciativa personal. Això demostra que es poden fer moltes coses amb pocs recursos.

Evidencia doncs que la investigació pot ser fràgil si no hi ha un suport institucional?

Exacte, la tecnologia actual, com la biologia molecular ha permès entendre molt millor què passa als oceans, fins i tot sota del gel on els satèl·lits no arriben. Ara podem estudiar millor la bioquímica dels ecosistemes. No fa gaire sentia una conferència sobre les emissions de metà, hi ha sediments amb hidrats de metà que, si es desestabilitzen poden alliberar aquest gas d’efecte hivernacle. Entendre aquests processos requereix la col·laboració de modalitzadors, físics, geòlegs, bioquímics, etc. Fins i tot, el plàncton pot influir en la formació de núvols. Per tant, no invertir en recerca marina vol dir perdre coneixement clau sobre sistemes que afecten directament el clima i la salut del planeta.

“No invertir en recerca marina significa perdre coneixement de sistemes que afecten el clima i la salut del planeta”

Va ser dur el moment de retirar-se o ja n’estava cansada?

Ara estic jubilada, però faig de professora vinculada. Només cobro la pensió, però tinc permís per anar treballant. Som quatre al nostre departament en aquesta situació. Jo encara puc ajudar i col·laborar, tinc dades que encara no s’han treballat, estic en projectes de companys i puc ajudar a mirar dades, a escriure els treballs… M’ho prenc amb calma.

Un somni que li hagi quedat per complir?

El meu somni incomplert no és d’oceanografia. Tenia el somni de travessar el Sàhara i hi he estat, però no he travessat mai cap desert. Avui dia potser no és gaire ecològic, però he viatjat bastant, m’encantava. La meva feina sempre ha estat a Barcelona, però he pogut estar a tots els oceans importants del món. Per fer-ho millor s’hi ha de ser i veure-ho, agafar les mostres i mirar-les al microscopi. Una de les expedicions era la Malaspina Expedition 2010, en què es va fer una volta al món, i canviaven la gent cada mes i després, veiem les dades que havíem recollit entre tots juntes. Sempre he pensat que no és interessant repetir el que llegeixes en un altre lloc, has de contribuir a crear coneixement.

La entrada Marta Estrada: “No és habitual trobar oceanògrafes de 80 anys, però no soc l’única” se publicó primero en iNSiGHTS.

El manresà Guillem Vilà i el sabadellenc Marc Valls van començar a gestar el projecte ‘Outer Gin: Beyond Imagination’ fa gairebé quatre anys i l’han materialitazat recentment. Outer Gin és una ginebra amb visió futurista, “la idea és desmarcar-nos de la resta de ginebres, volem allunyar-nos d’allò més clàssic”. El seu objectiu és que el destil·lat es produeixi de principi a fi a l’espai; una realitat que encara no han assolit.

L’envàs està dissenyat per suportar les condicions de l’espai i la fórmula conté plantes que sobreviuen fora la Terra

De moment, i amb aquest propòsit, els seus creadors han dissenyat un envàs capaç de suportar les condicions de l’espai, fet dels materials que s’utilitzen per fabricar coets. A banda, la fórmula de producció de la seva ginebra conté plantes terrestres, que han estat provats a l’Estació Espacial Internacional i que, per tant, sobreviuen a l’espai. És el que ells anomenem “astrobotànica”.

D’aquest tipus d’ingredients actualment utilitzen el ginebró, el coriandre i l’angèlica. Tanmateix, els creadors estan a l’espera de crear fórmules noves amb altres botànics que també puguin cultivar-se a l’espai.

Missió espacial

Outer Gin ha estat un cop a l’espai. Concretament, a nou quilòmetres de la Terra. Una de les seves llaunes es va colar en l’enlairament d’un coet des de Nou Mèxic d’un projecte de l’equip Cosmic Research, impulsat per l’ESEIAAT de Terrassa. A través d’aquest viatge, van verificar que l’envàs pot travessar l’atmosfera sense fer-se malbé i van avaluar les condicions del producte a la tornada.

De moment, ni es produeix ni es consumeix a l’espai, però aquest és l’objectiu dels creadors. “Els astronautes estan molts mesos fora de la Terra i ningú diu que s’hagin d’emborratxar, però sí que voldran tenir moments de pausa”, assumeixen, i aquí és on els agradaria entrar.

“Si ja hi ha una marca de ginebra que pensa en produir-se a l’espai, per què no ens estem plantejant com farem el menjar?”

A més, des del projecte fan una crida a més marques que vulguin apostar per produir productes que també podrien fer-se a l’espai si mai s’hagués d’abandonar el planeta blau: “Si ja hi ha una marca de ginebra que pensa en produir-se a l’espai, per què no ens estem plantejant com farem el menjar?”, reflexionen.

Beguda terrenal

Tot i que el seu objectiu sembla difícil d’assolir, almenys en un futur pròxim, els creadors hi aposten: “nosaltres hi creiem”. De moment, la conceben com una beguda més terrenal, “una de moments càpsula, un parèntesi per seure i parlar amb amics”. I ja l’han començat a comercialitzar.

La ginebra va sortir per primer cop al mercat la primavera del 2024, amb un llançament inicial de 2.500 llaunes de 70cl. A l’octubre, es va treure a la venda una segona producció de 20.000 llaunes més. Mentrestant, els seus creadors treballen per comercialitzar-la en formats de més capacitat: “La idea és poder fer també ampolles d’un litre o d’un litre i mig”.

En uns inicis, Outer Gin es podia tastar a cocteleries de Manresa, Terrassa i voltants, i en pocs mesos, la ginebra es va comercialitzar a altres punts de referència com bars i cocteleries de Barcelona, locals de la Costa Brava i de les Illes Balears o de Madrid. Enguany, el seu negoci s’ha estès fins a Singapur i vol seguir creixent.

La entrada La ginebra que somia en produir-se i consumir-se a l’espai se publicó primero en iNSiGHTS.