Maurits Cornelis Escher (Països Baixos, 1898-1972) fou un gran artista i, inconscientment, un gran matemàtic. Amb més de 200 obres originals, l’exposició, Escher, que es pot veure al Museu Marítim de Barcelona, ofereix una retrospectiva dels enigmàtics i paradoxals dissenys de l’artista. Excel·lents obres d’art, que a mesura que t’hi fixes més, te n’adones de la seva complexitat. L’artista dissenyava obres amb un rerefons que fascinava als grans matemàtics de l’època. Mitjançant la xilografia i la litografia amb tessel·lacions, figures geomètriques, blancs i negres, aconseguí representar figures impossibles, fins i tot l’infinit. Una barreja d’art i ciència, que segueix fascinant i provocant mals de cap arreu del món.

Els inicis d’Escher

Escher estudiava a l’escola d’Art i Arquitectura de Harlem, on Samuel Jesserun de Mesquita fou el seu professor i responsable de l’amor de Maurits Escher per l’art, concretament per l’Art Noveau, corrent artístic en el qual tot es pot decorar principalment amb formes de la naturalesa. Així que Mesquita va ser el culpable també de què Escher deixés els estudis, però amb un gran domini de la xilografia. La presència de molts edificis en les seves obres, és producte d’aquesta etapa de l’autor.

Amb una gúbia i un burí, Escher fa els seus primers gravats a la fusta.

Els exlibris i segells de correus van ser del primers encàrrecs que va rebre Escher. A La Torre de Babel podem veure com comença a jugar amb figures geomètriques, blancs i negres o la flor de pasqua, representant així, en aquest quadre, que no hi ha relació entre classes. A les emblemata ja s’hi observen més detalls, tonalitats amb més profunditat i volum.

Després de l’etapa universitària, Escher viatjà a Itàlia. Una època en la que dibuixa molts paisatges naturals i sobretot edificis, producte també del seu pas pel món de l’arquitectura.

Olivera a Carisca: Escher comença a fer ús de la litografia; i Pentedattilo: Un dels molts pobles italians retratats per Escher. Li agradava retratar-los a la nit per les llums que hi havia.

Escher i la tessel·lació

En un viatge a Espanya amb la seva dona, Jetta Umiker, l’artista s’enamora dels mosaics nassarites de l’Alhambra de Granada i els comença a dibuixar conjuntament amb Umiker. És en aquest moment, quan, inconscientment, entren les matemàtiques en les obres d’Escher. L’artista només juga amb polígons regulars i la profunditat.

“Per mi segueix no estant clar en absolut si el joc de les figures blanques i negres pertany al món de les matemàtiques o a l’art”, deia Escher

Escher i la metamorfosis

En el món d’Escher, els peixos es poden transformar en ocells. Un món ple de transformacions i metamorfosis com el dia i la nit. Tot, amb complexes tessel·lacions i matemàtiques.

Escher i l’estructura de l’espai

Des de què va marxar d’Itàlia, Escher no va deixar mai l’espai intacte. En un sol gravat s’ajuntaven diferents representacions amb una gran lògica, com si veiéssim els gravats a través d’una superfície reflectant.

Escher representa una estructura purament matemàtica, la cinta de Moebius. L’artista va tenir una gran admiració per les superfícies topològiques. En la cinta de Moebius, si vas seguint les formigues, no saps si van per dintre o van per fora. Escher també va admirar les formes de cristall, de tal manera que les seves obres s’observessin com si fossin vistes des de superfícies reflectants.

Escher i les paradoxes geomètriques

Durant la seva trajectòria, Escher va interactuar amb matemàtics i científics i això el va inspirar en la investigació sobre construccions impossibles, il·lusions òptiques i representacions de l’infinit.

Veient les imatges, ens preguntem: Quantes plantes hi ha? Les escales pugen o baixen? Belvedere, la figura impossible. L’escala va per dintre o per fora? La representació impossible dels arcs ens impedeix respondre la pregunta. En el quadre també observem una persona asseguda al banc, analitzant la matemàtica de la representació. Què és a dalt i què és a baix? Una altra representació impossible de M.C Escher. Escala de Penrose, puja o baixa? Veiem l’impossible recorregut de l’aigua.

De les matemàtiques al terreny artístic

L’obra de Maurits Cornelis Escher ha incidit en tots els àmbits creatius amb una gran influència a la cultura contemporània. Amb les seves representacions impossibles, l’artista s’ha convertit en una font d’inspiració en el món dels dibuixos animats com els Simpson, anuncis publicitaris com els d’Audi, films com Origen, protagonitzat per Leonardo Di Caprio, dissenyadors de moda com Chanel, grups musicals com Pink Floyd, i fins i tot, en l’estètica hippy.

La entrada Les matemàtiques darrere els quadres se publicó primero en iNSiGHTS.

A través de El petó (Der Kuss) de Gustav Klimt (1862-1918), l’essència de l’espiritualitat daurada bizantina i l’erotisme s’entrellacen idonen lloc a una obra en què dos amants representen la connexió d’energies oposades. Tot això en un època en què un tabú com el sexe es començava a obrir pas entre la societat.

Es tracta d’una peça atemporal, precisament per la seva representació, que mostra el contrast binari entre un home que sedueix per atraure a una dona que equilibra aquesta passió amb calidesa i dolçor, tot realçat a través de les formes que decoren els seus vestits. Una mostra de la pèrdua del control quan dos amants es troben.

El simbolismede Klimt ha arribat al centre de cultura digital Ideal de Barcelona per fer que els visitants s’endinsin en les visions de l’artista en totes les seves dimensions. Dins la sala immersiva el públic se submergirà en obres com Retrat d’Adele Bloch-Bauer I (1907), El petó (1908) o Judit I (1901).

La primera peça ja deixa meravellats els ulls de l’espectador, es tracta d’un mapping que es projecta sobre una figura d’El Petó,  en què diverses obres de l’artista conformen l’estampat de l’estàtua. La primera projecció ja provoca la sorpresa en qui mira, que ràpidament treu el mòbil i grava tot esperant pacientment fins al final. Durant l’exposició, es gaudeix de diversos espais tecnològics, com projeccions immersives de gran format amb més del 1000 metres quadrats de pantalla i d’altres eines interactives, a través de quals les obres de Klimt prenen vida pròpia i ajuden a conèixer millor la profunditat que s’amaga darrere de l’artista.  

La mostra compta amb diverses sales, i inclou un taller d’aprenentatge per joves, diferents estances on es posa l’accent en la relació de l’autor amb les dones, o, fins i tot, un saló on es visita, de forma interactiva, el recorregut de l’artista gràcies a unes ulleres de realitat virtual.

A través del viatge per l’obra de Klimt s’experimenta la modernitat en el seu esplendor. El 1878, l’escriptor francès Émile Goudeau definí la modernitat com “la cerca del moment present, del moment fugaç, en detriment de llegendes antigues i recitals medievals”. La fugacitat i el present són precisament dos termes molt importants en els diferents espais que engloben la mostra, ja que cada pintura, cada so i cada moviment envolta el visitant en una constant emoció efímera.

La presència de la dona a la mostra

Al tombant de segle, comença una lluita en l’àmbit polític, social i laboral que portarà, molt a poc a poc, a la conquesta de més llibertats i drets per a la dona, de manera que casar-se i tenir fills deixarà de ser la seva única raó de vida. És un procés que no passarà desapercebut pels ulls del pintor austríac i que també es pot veure en l’exposició.

La música clàssica és un element que acompanya l’escenografia moderna de Klimt i que exalça la visió moderna del pintor, quan tracta el nou rol de la dona, intel·lectual i independent, i que va jugar un paper clau en la seva obra.

En les pròpies paraules de Gustav Klimt, “no existeix cap autoretrat meu. Només m’interessen altres persones, en especial, dones”. És per això que es poden trobar diverses sales dedicades al paper de la dona activista i l’admiració que van despertar en el treball de l’artista.

En l’exposició, no només es troben les dones més influents de la societat vienesa, també les que van influir en la societat catalana i que prenen protagonisme en l’exhibició, com Dolors Monserdà i Vidal, escriptora i fundadora de l’Estudi feminista, la també escriptora, Amalia Domingo Soler o la periodista, Maria Domènech i Escoté.

L’experiència immersiva té una durada de 30 minuts i no només mostra les obres de Klimt, també fa un repàs a la seva vida i a aquells qui han passat per ella que entren i se’n van al nostre voltant tal i com ho va experimentar el propi creador. Edificis com la preciosa Palmenhaus de Viena i el Burgtheater es construeixen al nostre voltant, ascensors que embolcallen i eleven la marca gràfica de l’autor o àngels que ens porten fins la cúpula daurada de la secessió vienesa són alguns dels elements amb els que l’espectador es podrà delectar. 

La ment de Gustav Klimt

Després de tot el recorregut, és normal veure expressions d’emoció, sorpresa i mòbils enlaire tractant de captar fins el detall més ínfim de tota l’exposició, però encara queda una última passa que acaba de deixar a l’espectador commogut: l’entrada a l’ingeni de l’autor.

Gustav Klimt deia: “qui vulgui saber alguna cosa de mi, que observi els meus quadres amb atenció, i que busqui en ells qui sóc i què vull”. Això és precisament el que l’Ideal ha aconseguit a través de les ulleres de realitat virtual, gràcies a les quals s’entra dins la immensitat creativa de l’autor. Un viatge on cada element es descompon i es desprèn de la seva unitat i acompanya al visitant pel camí de la ment i complexitat de Klimt, tot mostrant el seu procés creatiu. Cada element pren vida fins a unir-se i conformar les obres més conegudes.  

La entrada Viatge al procés creatiu de Gustav Klimt se publicó primero en iNSiGHTS.

Quin és el seu element d’inspiració?

Tot allò que m’impulsa a continuar treballant i investigant, sentiments i emocions universals com la posta de sol, la lluna creixent, les persones que passegen, la tristesa, etc. També, Aaron Copland, Karl Jenkins o Philip Glass i tota la música del romanticisme. J.S. Bach, incita a la majoria de gent a trobar Déu, però a mi em trasllada fins a l’horitzó del coneixement per extasiar-me  amb la immensitat desconeguda: un element de creativitat inesgotable.

Quins són els seus referents artístics?

Han sigut molt diversos al llarg de la meva vida. Vaig començar a pintar quan era molt petit, recordo que feia ponts i estructures de ferro. M’agradaven molt els trens, però els de veritat. D’adolescent, Picasso va influir en la meva obra, però després Miró el va rellevar i, actualment, és un autor que encara em sorprèn. També, Kandinski, De Kooning, i tots els expressionistes abstractes. Vull fer una menció especial a les Meninas de Velázquez, la primera vegada que les vaig observar, l’impacte emocional va ser tant fort que no entenia com algú havia pintat aquell quadre.  A partir d’aquell dia, sempre he pintat quelcom que m’emociona, ja sigui art figuratiu o abstracte.

Vostè té una dilatada experiència com a artista. Com situaria les seves obres en el panorama artístic actual?

És difícil situar la meva obra en el panorama actual de l’art. Tampoc sabria definir quin es aquest panorama, ja que segueix simetries molt complexes dirigides per les elits culturals i les econòmiques. Sincerament, només puc dir que m’agradaria que la meva obra se situés en tot allò que pretén connectar sectors molt diferents i explicar diferents realitats.

“La confrontació entre l’abstracte i el figuratiu no ocupa el centre del debat en les discussions artístiques”

Quines dificultats hi ha per destacar en el món de l’art?

Les dificultats són inimaginables. Crec que tothom que es dedica a les arts està d’acord. Normalment a les galeries d’art, excepte el dia de la inauguració, no hi ha quasi mai ningú. Per tant, penso que et podrien atendre mínimament, encara que només sigui per entreteniment. Tot i això, guardo molts bons records d’algunes galeries d’art, amb les quals tinc una molt bona relació, tant en aquest costat de l’Atlàntic com en l’altre.

En la història s’han viscut moments artístics molt rellevants, com les avantguardes, per exemple. Considera que es pot produir un fenomen similar avui dia?

Es possible que la producció artística actual sigui tan efímera com la majoria d’objectes que es fabriquen i que consumim. Per tant, podria ser que la mirada de l’espectador també sigui menys aguda i exigent, cosa que canvia totalment les regles del joc. No puc dir si estem o no en aquest punt. Penso que d’avantguardes sempre n’hi hauran, ja que són una exigència del sistema.

Sovint l’art contemporani es titlla d’incomprensible. Creu que la batalla entre l’art figuratiu i l’abstracte encara és vigent?

L’art contemporani o quelcom avantguardista de qualsevol sector és difícil d’acceptar, però com ja he dit abans, té una durada molt curta. La batalla entre l’art figuratiu i abstracte es resumeix en actituds que van i venen, com ara, en èpoques de crisis i des de la perspectiva comercial, l’art figuratiu pot tenir més èxit. Avui en dia, la confrontació entre l’abstracte i el figuratiu no ocupa el centre del debat en les discussions artístiques, per exemple, jo mateix faig art figuratiu i abstracte.

“Podria ser que la mirada de l’espectador sigui menys aguda i exigent”

La figura del pintor com aquella persona que es contraposa al poder establert, considera que descriu els artistes actuals?

És un tema que s’ha de matisar molt. Per exemple, què vol dir enfrontar-se al poder? I què entenem per poder? Per a mi, el poder sempre té a veure amb l’economia. Obres considerades plenament avantguardistes omplen els despatxos de grans financers i dels directius de corporacions econòmiques, per tant, en aquest moment, se’m fa difícil respondre aquesta pregunta. Però estic segur que hi ha molts artistes que s’enfronten al poder, per exemple, a la meva exposició Els grans  rèptils he intentat criticar el gran poder econòmic.

La llibertat d’expressió en el món artístic és total?

No, en moltes manifestacions artístiques no hi ha llibertat d’expressió i s’ha de denunciar. Alguns cantants de rap, i altres segments de les arts, com les arts escèniques o les pintures murals dels carrers pateixen moltes injustícies.

Quines serien les limitacions d’un pintor avui?

La desaparició de la pintura, amb gran ressò, amenaça des de fa desenes d’anys. Es produeix periòdicament i, per tant, té grans possibilitats de què succeeixi. Seria la fi d’un ofici. Aquesta desaparició s’hauria d’emmarcar en un procés de canvis molt generalitzat i que afectaria a molts sectors, no solament de les arts, sinó també a la vida de la majoria de persones. Tot i així, crec que afortunadament a la pintura encara l’hi queda molt per dir.

“El problema és qui defineix allò contemporani i allò avantguardista”

A més de titllar-se d’incomprensible, també se sol aplicar l’adjectiu d’elitista a l’art contemporani. Creu que ho és?

El problema és qui defineix allò contemporani i allò avantguardista. Depèn dels criteris que fa servir, normalment dictats pel mercat. A partir d’aquí, l’activitat artística es condiciona segons aquesta direcció i es converteix en elitista. No importa si l’art és comprensible o no, simplement es ven i amb això és suficient.

Hauria de deixar de ser-ho?

Segons el meu criteri, sí. Però aquesta és una guerra, la mateixa de sempre.

La pandèmia provocada per la COVID-19 ha trastocat molts àmbits. Com és ara fer exposicions?

Naturalment, tot ha quedat  molt parat: moltes de les exposicions previstes s’han aplaçat d’un any cap a l’altre o directament han quedat sospeses, ja que moltes galeries han tancat. Per tant, la situació de les arts plàstiques és bastant complicada. Sort n’hi ha dels centres d’art i dels museus que fan el que poden.

Com a artista, diria que la pandèmia també transformarà el sector de l’art?

Segur que sí, però no sé com. M’agradaria que sigui més comunicatiu i s´interconnectés amb més àmbits del coneixement i de la societat.  Aquest fet contradiu alguns conceptes avantguardistes, com ara: si l’art té alguna funció al marge del que és estrictament art, no és art. Hi ha algú que pugui definir l’art com a cosa en si mateixa i aïllada en el buit? Jo crec que la creativitat artística es pot integrar en un paisatge de percepcions, il·lusions i emocions. Però ara em fa por que la pandèmia ens faci més individualistes, desconfiats i aïllats i això canviarà molts aspectes, però no sé si serà en la bona direcció.

Aquesta transformació, havia començat abans de la pandèmia?

No sé si s’ha iniciat alguna gran transformació al món de l’art, jo penso que, en general, s’exhibeix el mateix tipus de producte, però diversificat entre els diferents suports dels quals disposen les arts plàstiques. Abans, les avantguardes tenien una línia molt marcada. Ara, per la globalització mercantilista, aquesta línia és més difosa.

“Em fa por que la pandèmia ens faci més individualistes, desconfiats i aïllats”

Què diria que és el que més ha canviat en els últims anys en el món artístic?

Bàsicament, diria que no ha canviat gaire. No ho dic solament jo, sinó que hi ha molts autors que critiquen un art repetitiu, avorrit i absent d’emocions. Tinc l’esperança que el trasbals sanitari que estem vivim provoqui novetats substancials en la profunditat expressiva de les arts. Em quedo amb la cita “Quant ja ho hàgim perdut tot, només ens quedarà la imaginació per sobreviure i continuar”. 

Les noves tecnologies, com han influït en l’art?

Influeixen de la mateixa manera que també ho fan en tots els altres sectors. El problema és que si tot continua teledirigit des del món mercantilista estarem al mateix lloc. Crec que hem d’esperar més en com els artistes evolucionem amb les noves tecnologies. Nosaltres som els grans creadors i, per aquest motiu, m’agradaria fer un petit homenatge al nostre cervell, un òrgan increïble sense el qual, potser, no existiria res. A més, la creativitat és fruit del desequilibri d’un neurotransmissor anomenat dopamina.

Si hagués d’escollir una o dues paraules per definir les seves obres, quina o quines serien?

Realitats ocultes.

La entrada David Serra: “La desaparició de la pintura amenaça des de fa anys” se publicó primero en iNSiGHTS.