A la Galeria Marc Domènech de Barcelona podem veure una completa exposició d‘obra plàstica dedicada al poeta i pintor Henri Michaux: À la nuit sans limites. Una quarantena de dibuixos i pintures (que van des d’un guaix i pastel sobre paper negre de  1937, any de la seva primera exposició individual, passant per llapis, frottages, tintes, acrílics, aquarel·les sobre paper i olis sobre tela de diferents etapes, fins a arribar a un esplèndid tableautin de 1984, any de la seva mort) comparteixen espai, en un interessant equilibri expositiu, amb una pel·lícula de 1963 d’Eric Duvivier, Images du monde visionnaire, sobre les experiències de l’autor amb substàncies al·lucinògenes, amb una de les poques fotografies conservades de Michaux, amb una enigmàtica ombra del personatge i amb un cap de bronze que revela tot el misteri que envoltava la figura de l’artista. La fotografia de Brassaï, l’ombra de Karl Flinker, l’escultura d’Apel·les Fenosa, algunes activitats sorgides arran de la posada en marxa de l’exposició i un excel·lent catàleg editat per la mateixa galeria amb motiu de la mostra, completen un elaborat projecte a cura de Juan Manuel Bonet i Marc Domènech. Aquest conjunt permet al visitant assolir un valuós nivell de coneixement  de l’obra d’un autor que, en paraules d’Octavio Paz, “pinta amb el cos, amb tots els sentits junts, confosos, en tensió, com si volgués fer de la tela el camp de batalla o de joc de les sensacions i percepcions”. 

El text Per a un Henri Michaux barceloní, de Juan Manuel Bonet, ens guia per una llarga trajectòria professional, fent-nos partícips de les complicitats literàries i artístiques de Michaux, de les conviccions, de les vel·leïtats i, tanmateix, de les fílies i fòbies que el van acompanyar durant la seva tempestuosa existència. Juan Manuel Bonet ens convida, gairebé subreptíciament, a interessar-nos per una extensa bibliografia escrita sobre les inquietuds i les accions del poeta i del pintor i ens acompanya per un seguit de fites i d’experiències fonamentals que faciliten el trànsit per una de les peripècies vitals més colpidores del segle XX.  

Captivat des de jove pel misticisme i la contemplació, Michaux ha estat sempre un autor assetjat per una inquietant aura de misteri

Admirat per André Gide, Octavio Paz, Jorge Luis Borges, traductor el 1941 d’Un bárbaro en Asia, Julio Cortázar, William Burroughs, Allen Ginsberg, i molts d’altres noms contemporanis seus en les lletres i en l’art, va mostrar-se explícitament interessat en l’obra de Paul Klee, Max Ernst, Giorgio de Chirico o Zao Wou-Ki, entre d’altres. Captivat des de jove pel misticisme i la contemplació, Michaux ha estat sempre un autor assetjat per una inquietant aura de misteri. Nòmada d’esperit, el viatge, tant l’interior com l’exterior, va ser una constant de la seva existència: “Aquest poeta, en el curs de tota la seva producció, ens convida a endinsar-nos en les profunditats del nostre ésser interior, configurant una topografia d’aquestes terres incògnites”, afirma Marta Segarra.Podríem convenir queva començar a escriure per escapar de l’inconformisme radical que el podia corsecar i per habitar una experiència convertida en una necessitat de depuració física i mental. La mirada introspectiva dels seus treballs implica constants intents de soscavar els fonaments del pensament occidental i, per extensió, de tota l’herència cultural d’occident. De fet ell mateix havia dit que “el que no accepta aquest món no aixeca una casa en ell”.  

Ben aviat la literatura li va semblar massa convencional i se li va revelar inútil per aconseguir l’atàvica aspiració d’harmonitzar amb les percepcions i les sensacions, elements sensorials que van  més enllà de les realitats. Sentia la imprescindible necessitat de trobar una pre-llengua, una llengua-gest que li permetés copsar l’inaprehensible… Aleshores va cercar en la pintura un llenguatge possibilista, una llengua inventada i va trobar en la línia, en els alfabets, en el traç, en el gest… el maelström que li permetria aprofundir en el seu interior i representar-se a partir d’un autèntic descens espiritual. Convençut de prendre aquesta decisió, va travessar el llindar que li oferia la literatura endinsant-se en arts com la pintura i la música per superar una inadaptabilitat extrema, una angoixa existencial permanent i la intempèrie. “El que Michaux intenta és portar a terme una aventura metafísica”va escriure Claude Mauriac, i en aquesta singladura interior abismar-s’hi fins a experimentar-se. Recórrer a substàncies al·lucinògenes no era per a ell un fi en si mateix, sinó un mitjà per expandir la matèria de la seva ment i així poder corroborar amb fets afirmacions com aquesta: “No existeix un ‘jo’. No existeixen deu ‘jo’. No existeix el ‘jo’. ‘Jo’ és només una posició d’equilibri”. Tot i aquestes complexes elucubracions influïdes per les drogues, sembla que va acabar desencisat de les seves experiències amb la mescalina i aquesta decepció queda reflectida en l’excel·lent llibre Misérable miracle. No obstant això, l’autor s’exposava a l’efecte de la mescalina amb l’única finalitat de comprendre els mecanismes de l’esperit i defugia qualsevol voluntat d’evasió o d’inspiració. Segons Marta Segarra, “el que distingeix a Michaux d’altres escriptors que, abans o després d’ell, van experimentar amb les drogues, és la seva actitud freda i desconfiada, unida a una precisió gairebé científica, enfront dels paradisos artificials”.  

Chantal Maillard, que ha reunit en un volum extraordinari els Escritos sobre pintura, d’Henri Michaux,ens revela que l’essència del treball de l’autor ha estat “viatjar dins seu a la recerca dels límits, traspassar-los i, després, ser capaç de contar-los minuciosament”.I justificala pressura que va tenir Michaux de passar a pintar afirmant que “els infinits són llocs massa intensos per a la paraula”i així ens commina, la filòsofa, a interessar-nos per la totalitat de la seva obra plàstica. “Pinto per descondicionar-me”,va afirmar en alguna ocasió l’autor de Paix dans les brisements, quan la pobresa lingüística de la percepció l’emmetzinava i cercava amb gosadia la manera d’expressar-se a través d’una llengua ideogràfica.  

“Henri Michaux no era, en el fons, ni poeta ni pintor ni filòsof. Era un captador d’energies transversals cap al nostre infinit, una espècie de geògraf que ho converteix tot en Abisínies”. Així el definia el també poeta Alain Jouffroy. Però el mateix Michaux semblava voler desmentir-lo quan, després de confirmar la seva voluntat d’expressar-se a través de la pintura, deia: “volia dibuixar la consciència d’existir i el pas del temps”. I encara per reblar aquesta necessitat obsessiva de comunicar a partir del llenguatge pictòric, a Pensant en el fenomen de la pintura vindicava, amb una sola frase, el que ens mostra enguany la rellevant exposició de la Galeria Marc Domènech: “Per fi veia, en comptes d’un esbós fugisser, el món tal com el concebo amb el seu desplegament prolífic. Per fi havia aterrat sobre el paper. Era, doncs, un pintor”!   

Imatge de portada procedent de la Galeria Marc Domènech: “Sans titre” (1939), obra d’Henri Michaux.

La entrada La Galeria Marc Domènech convida a endinsar-se en l’obra de l’artista Henri Michaux se publicó primero en iNSiGHTS.

Maurits Cornelis Escher (Països Baixos, 1898-1972) fou un gran artista i, inconscientment, un gran matemàtic. Amb més de 200 obres originals, l’exposició, Escher, que es pot veure al Museu Marítim de Barcelona, ofereix una retrospectiva dels enigmàtics i paradoxals dissenys de l’artista. Excel·lents obres d’art, que a mesura que t’hi fixes més, te n’adones de la seva complexitat. L’artista dissenyava obres amb un rerefons que fascinava als grans matemàtics de l’època. Mitjançant la xilografia i la litografia amb tessel·lacions, figures geomètriques, blancs i negres, aconseguí representar figures impossibles, fins i tot l’infinit. Una barreja d’art i ciència, que segueix fascinant i provocant mals de cap arreu del món.

Els inicis d’Escher

Escher estudiava a l’escola d’Art i Arquitectura de Harlem, on Samuel Jesserun de Mesquita fou el seu professor i responsable de l’amor de Maurits Escher per l’art, concretament per l’Art Noveau, corrent artístic en el qual tot es pot decorar principalment amb formes de la naturalesa. Així que Mesquita va ser el culpable també de què Escher deixés els estudis, però amb un gran domini de la xilografia. La presència de molts edificis en les seves obres, és producte d’aquesta etapa de l’autor.

Amb una gúbia i un burí, Escher fa els seus primers gravats a la fusta.

Els exlibris i segells de correus van ser del primers encàrrecs que va rebre Escher. A La Torre de Babel podem veure com comença a jugar amb figures geomètriques, blancs i negres o la flor de pasqua, representant així, en aquest quadre, que no hi ha relació entre classes. A les emblemata ja s’hi observen més detalls, tonalitats amb més profunditat i volum.

Després de l’etapa universitària, Escher viatjà a Itàlia. Una època en la que dibuixa molts paisatges naturals i sobretot edificis, producte també del seu pas pel món de l’arquitectura.

Olivera a Carisca: Escher comença a fer ús de la litografia; i Pentedattilo: Un dels molts pobles italians retratats per Escher. Li agradava retratar-los a la nit per les llums que hi havia.

Escher i la tessel·lació

En un viatge a Espanya amb la seva dona, Jetta Umiker, l’artista s’enamora dels mosaics nassarites de l’Alhambra de Granada i els comença a dibuixar conjuntament amb Umiker. És en aquest moment, quan, inconscientment, entren les matemàtiques en les obres d’Escher. L’artista només juga amb polígons regulars i la profunditat.

“Per mi segueix no estant clar en absolut si el joc de les figures blanques i negres pertany al món de les matemàtiques o a l’art”, deia Escher

Escher i la metamorfosis

En el món d’Escher, els peixos es poden transformar en ocells. Un món ple de transformacions i metamorfosis com el dia i la nit. Tot, amb complexes tessel·lacions i matemàtiques.

Escher i l’estructura de l’espai

Des de què va marxar d’Itàlia, Escher no va deixar mai l’espai intacte. En un sol gravat s’ajuntaven diferents representacions amb una gran lògica, com si veiéssim els gravats a través d’una superfície reflectant.

Escher representa una estructura purament matemàtica, la cinta de Moebius. L’artista va tenir una gran admiració per les superfícies topològiques. En la cinta de Moebius, si vas seguint les formigues, no saps si van per dintre o van per fora. Escher també va admirar les formes de cristall, de tal manera que les seves obres s’observessin com si fossin vistes des de superfícies reflectants.

Escher i les paradoxes geomètriques

Durant la seva trajectòria, Escher va interactuar amb matemàtics i científics i això el va inspirar en la investigació sobre construccions impossibles, il·lusions òptiques i representacions de l’infinit.

Veient les imatges, ens preguntem: Quantes plantes hi ha? Les escales pugen o baixen? Belvedere, la figura impossible. L’escala va per dintre o per fora? La representació impossible dels arcs ens impedeix respondre la pregunta. En el quadre també observem una persona asseguda al banc, analitzant la matemàtica de la representació. Què és a dalt i què és a baix? Una altra representació impossible de M.C Escher. Escala de Penrose, puja o baixa? Veiem l’impossible recorregut de l’aigua.

De les matemàtiques al terreny artístic

L’obra de Maurits Cornelis Escher ha incidit en tots els àmbits creatius amb una gran influència a la cultura contemporània. Amb les seves representacions impossibles, l’artista s’ha convertit en una font d’inspiració en el món dels dibuixos animats com els Simpson, anuncis publicitaris com els d’Audi, films com Origen, protagonitzat per Leonardo Di Caprio, dissenyadors de moda com Chanel, grups musicals com Pink Floyd, i fins i tot, en l’estètica hippy.

La entrada Les matemàtiques darrere els quadres se publicó primero en iNSiGHTS.

A través de El petó (Der Kuss) de Gustav Klimt (1862-1918), l’essència de l’espiritualitat daurada bizantina i l’erotisme s’entrellacen idonen lloc a una obra en què dos amants representen la connexió d’energies oposades. Tot això en un època en què un tabú com el sexe es començava a obrir pas entre la societat.

Es tracta d’una peça atemporal, precisament per la seva representació, que mostra el contrast binari entre un home que sedueix per atraure a una dona que equilibra aquesta passió amb calidesa i dolçor, tot realçat a través de les formes que decoren els seus vestits. Una mostra de la pèrdua del control quan dos amants es troben.

El simbolismede Klimt ha arribat al centre de cultura digital Ideal de Barcelona per fer que els visitants s’endinsin en les visions de l’artista en totes les seves dimensions. Dins la sala immersiva el públic se submergirà en obres com Retrat d’Adele Bloch-Bauer I (1907), El petó (1908) o Judit I (1901).

La primera peça ja deixa meravellats els ulls de l’espectador, es tracta d’un mapping que es projecta sobre una figura d’El Petó,  en què diverses obres de l’artista conformen l’estampat de l’estàtua. La primera projecció ja provoca la sorpresa en qui mira, que ràpidament treu el mòbil i grava tot esperant pacientment fins al final. Durant l’exposició, es gaudeix de diversos espais tecnològics, com projeccions immersives de gran format amb més del 1000 metres quadrats de pantalla i d’altres eines interactives, a través de quals les obres de Klimt prenen vida pròpia i ajuden a conèixer millor la profunditat que s’amaga darrere de l’artista.  

La mostra compta amb diverses sales, i inclou un taller d’aprenentatge per joves, diferents estances on es posa l’accent en la relació de l’autor amb les dones, o, fins i tot, un saló on es visita, de forma interactiva, el recorregut de l’artista gràcies a unes ulleres de realitat virtual.

A través del viatge per l’obra de Klimt s’experimenta la modernitat en el seu esplendor. El 1878, l’escriptor francès Émile Goudeau definí la modernitat com “la cerca del moment present, del moment fugaç, en detriment de llegendes antigues i recitals medievals”. La fugacitat i el present són precisament dos termes molt importants en els diferents espais que engloben la mostra, ja que cada pintura, cada so i cada moviment envolta el visitant en una constant emoció efímera.

La presència de la dona a la mostra

Al tombant de segle, comença una lluita en l’àmbit polític, social i laboral que portarà, molt a poc a poc, a la conquesta de més llibertats i drets per a la dona, de manera que casar-se i tenir fills deixarà de ser la seva única raó de vida. És un procés que no passarà desapercebut pels ulls del pintor austríac i que també es pot veure en l’exposició.

La música clàssica és un element que acompanya l’escenografia moderna de Klimt i que exalça la visió moderna del pintor, quan tracta el nou rol de la dona, intel·lectual i independent, i que va jugar un paper clau en la seva obra.

En les pròpies paraules de Gustav Klimt, “no existeix cap autoretrat meu. Només m’interessen altres persones, en especial, dones”. És per això que es poden trobar diverses sales dedicades al paper de la dona activista i l’admiració que van despertar en el treball de l’artista.

En l’exposició, no només es troben les dones més influents de la societat vienesa, també les que van influir en la societat catalana i que prenen protagonisme en l’exhibició, com Dolors Monserdà i Vidal, escriptora i fundadora de l’Estudi feminista, la també escriptora, Amalia Domingo Soler o la periodista, Maria Domènech i Escoté.

L’experiència immersiva té una durada de 30 minuts i no només mostra les obres de Klimt, també fa un repàs a la seva vida i a aquells qui han passat per ella que entren i se’n van al nostre voltant tal i com ho va experimentar el propi creador. Edificis com la preciosa Palmenhaus de Viena i el Burgtheater es construeixen al nostre voltant, ascensors que embolcallen i eleven la marca gràfica de l’autor o àngels que ens porten fins la cúpula daurada de la secessió vienesa són alguns dels elements amb els que l’espectador es podrà delectar. 

La ment de Gustav Klimt

Després de tot el recorregut, és normal veure expressions d’emoció, sorpresa i mòbils enlaire tractant de captar fins el detall més ínfim de tota l’exposició, però encara queda una última passa que acaba de deixar a l’espectador commogut: l’entrada a l’ingeni de l’autor.

Gustav Klimt deia: “qui vulgui saber alguna cosa de mi, que observi els meus quadres amb atenció, i que busqui en ells qui sóc i què vull”. Això és precisament el que l’Ideal ha aconseguit a través de les ulleres de realitat virtual, gràcies a les quals s’entra dins la immensitat creativa de l’autor. Un viatge on cada element es descompon i es desprèn de la seva unitat i acompanya al visitant pel camí de la ment i complexitat de Klimt, tot mostrant el seu procés creatiu. Cada element pren vida fins a unir-se i conformar les obres més conegudes.  

La entrada Viatge al procés creatiu de Gustav Klimt se publicó primero en iNSiGHTS.

Isaki Lacuesta és considerat un creador transversal, un artista visual que es va proposar endinsar-se en l’àmbit del cinema i de les arts amb una decidida voluntat d’experimentació. La revista Cahiers du Cinema no ha dubtat en qualificar-lo com el “model de cineasta del segle XXI”, i no és debades que les seves pel·lícules i videoprojeccions s’hagin exhibit al MoMA, a l’Anthology Films Archives de Nova York o  que li hagin dedicat retrospectives a la National Gallery of Art de Washington, a la Cinemateca de Suïssa, o el Centre Pompidou, entre d’altres. Després d’estudiar Comunicació Audiovisual, la seva obra s’ha anat movent entre la realitat i la ficció, la visibilitat i l’ocultació, la normativització i la llibertat de creació… però sempre obligant  l’espectador a implicar-se en allò que li proposa i convidant-lo a resseguir els seus treballs amb una mirada madura, agosarada, inquisitiva i, finalment, crítica.

L’obra interactiva ens permet detectar algunes paradoxes en l’àmbit legal d’una reveladora ambigüitat

La trilogia de produccions audiovisuals presents a ACVIC té com a element més destacat la videoinstal·lació Jo soc allò prohibit. Es tracta d’una peça que acara al visitant amb la censura, la prohibició d’idees i imatges a l’Espanya que transita des de l’any 1977, a l’inici de la democràcia recuperada després d’una llarga dictadura, fins a l’actualitat. És una obra interactiva, amb un fort component tecnològic, en què assistim amb progressiva perplexitat a la impossibilitat física de gaudir de cançons, pel·lícules, fotografies, obres d’arts plàstiques o llibres… per una sèrie d’arbitrarietats jurídic-polítiques que ens permeten detectar algunes paradoxes en l’àmbit legal d’una reveladora ambigüitat.

L’acusat (un cas del sud), és una videoinstal·lació resultant del seguiment d’un cas real de doble assassinat a El Rocío (Huelva). Tots els elements que va anar trobant l’equip d’investigació es podien sintetitzar en quatre punts cardinals (les quatre pantalles exhibides a la sala) d’una cartografia que deixava fora el sospitós i que  quedava limitada per una realitat, gens extemporània, que l’apropava perillosament a l’extrema dreta: el bar, la cacera, l’església i la Guardia Civil.

Finalment, El rito, un documental més antic en el temps, ens mostra les activitats d’un escorxador boví del municipi de Salt en el qual se sacrifiquen animals seguint diverses modalitats de matança. Aquest treball ens situa de ple en la part més rutinària d’uns rituals que la societat tracta amb una hipocresia tenyida de banalitat i de quotidianitat, i que la llei comença a replantejar-se dins del marc legal.

En el conjunt d’aquestes pràctiques artístiques pluridisciplinàries hi trobem un espai de divulgació, reflexió i debat que ens apropa a la voluntat de Lacuesta quan fa referència a allò que s’exposa, tot proposant-nos: veure sense pensar, veure sense veure, pensar sense pensar, i, malgrat tot, veure i pensar. Completant la mostra a ACVIC, es podrà assistir, en diferents sessions, a una conferència de l’autor, la projecció del llargmetratge Entre dos aguas, una projecció de curts del realitzador i un espectacle de música i projeccions en directe amb Raül Refree i el mateix  Lacuesta. Tota la informació es pot consultar al web de l’ACVIC.

Imatge de La Termita Films / Isaki Lacuesta.

La entrada La realitat oculta d’Isaki Lacuesta convida a veure i pensar se publicó primero en iNSiGHTS.