“El pla de Santiago Abascal és convertir el PP en el partit petit de la dreta espanyola, a la inversa de la situació actual”, explica Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). És diputat d’Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats en representació de Barcelona. Comparteix hemicicle amb els 33 diputats de Vox, amb presència a la cambra espanyola des del 2016. Segons el sondeig publicat en els darrers dies per La Vanguardia, en les eleccions de l’any vinent doblarien la xifra actual.

Álvaro també és periodista i assagista i l’octubre del 2025 va publicar el llibre El franquisme en temps de Trump, un llibre que recentment s’ha traduït al castellà. Amb aquesta obra, Álvaro analitza aspectes que expliquen la política actual, com ara l’atracció que genera el partit d’extrema dreta Vox entre els joves.

Què et va portar a escriure aquest llibre?

La idea va sorgir de la perplexitat, de preguntar-me com pot ser que tornin fenòmens polítics que havia estudiat en els llibres d’història i ja creia superats. Se’ls pot etiquetar de moltes maneres: ultradreta, populisme de dretes, dreta alternativa o neofeixisme. 

Al llibre parles sobre com l’extrema dreta de Vox marca l’agenda política i capta el vot jove. Per què creus que aquest públic se sent atret pel seu discurs? 

Hi ha una combinació de factors. D’una banda, els partits tradicionals han fallat en donar resposta a alguns problemes que afecten els joves, com l’habitatge o la feina. D’altra banda, els partits ultres ofereixen una certa narrativa que agrada a aquest sector de la població, perquè fan servir les emocions. A més, sovint els joves desconeixen la història i no veuen que allò que se’ls està oferint és una política tòxica i adulterada. Si posem tot això en una coctelera, sorgeixen partits com Vox.

Quin paper hi juguen les xarxes socials?

La diferència entre la propaganda del segle XX i la del segle XXI és que les xarxes socials actuen com una agulla hipodèrmica, que arriba a l’interior de cada persona. Avui dia, la gent jove s’informa majoritàriament a través del mòbil, més que a través de la premsa o la televisió tradicional. La ultradreta treballa molt bé les formes que són més atractives per a la joventut: rapidesa, agilitat, immediatesa… perquè sempre és més fàcil veure un vídeo de mig minut que llegir la pàgina sencera d’un diari.

Creus que l’auge de l’extrema dreta a les eleccions autonòmiques recents és un precedent del que pot passar a partir d’ara a les generals?

Al llibre explico que el Partit Popular està col·locat a la roda de Vox i és una estratègia que serà dolenta per a ells. Ho hem vist a principis d’any a Aragó i ho veurem a més llocs, perquè el pla general de Santiago Abascal és convertir el PP en el partit petit de la dreta, a la inversa de la situació actual.

“El llibre sorgeix de preguntar-me com pot ser que tornin fenòmens polítics que havia estudiat en els llibres d’història i ja creia superats”

Davant d’aquesta situació, quina recepta li donaries a Feijóo?

La dreta democràtica, si realment vol ser-ho, ha de separar-se de la ultradreta. Tenim un exemple magnífic: el d’Angela Merkel. Quan va governar a Alemanya sempre va posar una ratlla i no va voler tractar amb els ultres. Per a mi, aquesta és l’actitud, però Feijóo ha fet justament el contrari. 

Quines solucions pot trobar l’esquerra davant d’aquest auge accelerat?

Les esquerres han d’interrogar-se sobre allò que no han fet bé. Hi ha temes propis de la socialdemocràcia que s’han anat oblidant, com ara l’educació, la salut, les pensions o l’habitatge. Quan no es parla d’aquestes qüestions que formen part del dret social de les persones, la gent no sap per a què serveix l’esquerra. També és important tractar temes tabú com la immigració i la seguretat, perquè durant molts anys només n’han parlat els ultres. El que hauria de ser un diàleg social s’ha convertit en un monòleg, i això ha estat nociu.

La nova proposta de Rufián d’unir les esquerres en un bloc comú per fer front a la ultradreta podria resultar efectiva?

La llei electoral espanyola es basa en la llei d’Hondt i aquesta regla complica fer una aliança que doni resultats bons ajuntant pomes i peres. Jo soc més partidari que cada partit actuï en el seu territori i, un cop a Madrid, posar-se d’acord en determinats punts. Una unió electoral com aquesta implicaria que, per exemple, votants dels Comuns de Catalunya haguessin de votar forçosament a ERC i a la inversa. Tothom té les seves opcions i les seves lleialtats i està bé que hi hagi diversitat d’opcions. 

Perquè els partits d’esquerres poden ser molt diferents entre ells ideològicament tot i compartir valors progressistes.

En el cas espanyol hem de veure dos eixos: l’eix esquerra-dreta i l’eix territorial, que fa que hi hagi unes nacions com són Catalunya, Euskal Herria o Galícia. En aquests territoris, la gent no només vota per ser de dretes i esquerres, sinó també per sentir-se més o menys a prop de l’autogovern. No podem fer veure que aquesta qüestió no existeix.

“El que hauria de ser un diàleg social sobre temes tabú com la immigració i la seguretat s’ha convertit en un monòleg dels ultres i això ha estat nociu”

Al llibre també analitzes l’impacte de Donald Trump en la manera de fer política a Espanya. Com ha estat aquesta influència?

El partit Vox neix de dos vectors: aprofita la base franquista que sempre hi ha hagut a Espanya, el que anomenem franquisme sociològic, i imita les formes i els discursos de Trump. Amb la suma de neofranquisme i trumpisme sorgeix l’artefacte que avui s’anomena Vox. També passa a Itàlia, on governa Giorgia Meloni, que és italiana i trumpista.

Com veus la política catalana del futur?

Ens trobem que el govern de Salvador Illa intenta fer coses, però depèn dels seus socis de govern. Catalunya viu una etapa de postprocés, una època de convalescència després del trauma que va suposar aquell període. Alguns pensaven que Illa en tindria prou amb receptar tranquil·litat, però la tranquil·litat per si sola no serveix per fer política. Crec que al govern socialista li falta impuls i ambició.

I l’espanyola?

Espanya és un territori de desgast constant. El PP i Vox volen que caigui el govern de Pedro Sánchez, però això no es produeix perquè tot i tenir una majoria parlamentària complicada i inestable, la té. La meva impressió és que Sánchez aguantarà molt i això implica el desgast de Feijóo. Quan piques una paret i no cau, qui es fa mal ets tu.

La entrada Francesc-Marc Álvaro: “L’artefacte de Vox sorgeix de la suma entre neofranquisme i trumpisme” se publicó primero en iNSiGHTS.

“Vaig ser de les últimes de cantar perquè sempre arribo tard”, recorda Carla Calvo (Santa Coloma de Gramenet, 2008) amb un somriure. Aquesta impuntualitat reconeguda també la va acompanyar a la primera fase del càsting de la quarta edició d’Eufòria a Plaça Catalunya, a Barcelona. Calvo va passar per totes les fases del procés de selecció, però es va quedar a les portes d’entrar a Eufòria després de produir-se una situació inèdita en un concurs que cada any reuneix centenars d’aspirants. El jurat del càsting, l’encarregat de decidir els setze participants del concurs, dubtava entre ella i un altre cantant i la decisió es va deixar en mans del públic de la primera gala. Calvo es va quedar a un pas del concurs, i també de la possibilitat d’actuar al concert del Palau Sant Jordi, perquè l’altre aspirant es va imposar amb un 69% dels vots. Respon durant una de les poques estones lliures que té mentre es prepara per als exàmens de segon de Batxillerat. 

Com vas començar a cantar?

Era tan petita que ni tan sols recordo com va ser. Quan tenia nou anys vaig començar a estudiar cant i a partir de llavors ho he anat deixant i reprenent fins al dia d’avui. 

Per què cantes?

Suposo que em fa sentir plena i m’ho passo molt bé, tant amb el cant com amb el ball. També m’agrada l’actuació, però encara no m’hi sento prou còmoda. 

Com ha estat la teva formació musical?

Fa uns tres anys vaig començar a fer classes de piano. Va ser quan em vaig adonar que em volia dedicar a la música i necessitava tenir eines per ser més professional. Vaig haver de deixar el cant amb la pandèmia, però vaig reprendre les classes el 2022.

Què representa per a tu la música?

Em crea ansietat i nervis pensar en dedicar-me a qualsevol altre àmbit perquè és una part de la meva vida que sempre m’ha acompanyat. No crec que l’important sigui ser famós, sinó poder viure de la música i fer petits concerts que connectin amb la gent.

“Em crea ansietat i nervis pensar en dedicar-me a qualsevol altre àmbit perquè és una part de la meva vida que sempre m’ha acompanyat. Cantar em fa sentir plena”

Per què decideixes presentar-te a Eufòria?

No ho veia gaire clar perquè havia de començar segon de Batxillerat i sabia que si entrava al concurs seria complicat gestionar-ho. El meu pare és la persona que sempre em motiva a continuar quan tinc algun mal moment i va ser ell qui va insistir perquè ho intentés. Crec que és molt important estar envoltat de persones que et fan tocar de peus a terra.

Com vas viure el càsting? 

Al principi amb molts nervis. La primera fase era a Plaça Catalunya i vaig ser de les últimes aspirants a cantar perquè sempre arribo tard. Quan em van dir que sí no m’ho esperava gens i la sensació va ser d’orgull i satisfacció. 

I la resta del procés?

La segona fase consistia en cantar per grups. En el nostre cas ens va costar gestionar l’actuació i, tot i que a mi em van dir que sí, alguns dels meus companys es van quedar fora. Em va saber greu perquè tots ens havíem equivocat en algun punt de la cançó. L’últim dia vaig estar més tranquil·la perquè m’acompanyaven els meus pares.

En el teu cas es va produir un fet que no havia passat mai: davant dels dubtes del jurat del càsting entre tu i un altre cantant es va deixar la decisió en mans del públic de la primera gala. Com ho vas viure?

Al principi no m’ho vaig prendre gaire bé, no per la decisió d’estar en dubte, sinó pel cansament després de tot el procés de càsting. El fet de veure que tots els altres concursants es feien una fotografia junts i nosaltres ho vèiem des de fora resultava dolorós. No vam poder gaudir plenament de l’experiència en aquell moment.

La decisió es va prendre en el primer programa, però no vau tenir la possibilitat de cantar.

Vaig tenir la sensació que no es va ensenyar el meu potencial. Els espectadors van haver de votar a partir dels vídeos del càsting i gairebé no es veia com cantava. Tot i això, vaig poder actuar a l’assaig previ a la gala davant de la meva família, que és qui volia que em veiés a dalt de l’escenari.

Et va costar dormir aquells dies, sabent que fins a la gala inicial no es decidia la situació?

No, gens. Tenia el convenciment que fos quina fos la decisió m’ho prendria bé perquè només era una experiència més i no tenia la necessitat d’entrar al concurs. Segurament sentia que no era el moment perquè soc molt jove encara i vull centrar-me en els estudis. 

Quin és el primer sentiment quan ho diuen?

Segurament el dol, però no pel concurs en si, sinó per haver d’acomiadar-me dels companys. Durant el procés de càsting vam construir una relació molt propera i per sort al llarg del concurs també hem mantingut aquesta proximitat. 

Estàs seguint el concurs?

Sí, l’estem seguint molt amb la família. M’agrada poder veure als meus companys i estic pendent de qui marxa cada setmana per donar-li suport perquè jo també he passat per això.

Què esperes del teu futur en el món de la música?

Trobar el meu lloc a la indústria, però sobretot la meva personalitat com a cantant. El meu objectiu ara és compondre les meves pròpies cançons –ja en tinc algunes– i estar molt segura de la música que vull publicar. Espero que el públic hi pugui empatitzar i connectar. Crec que és el més important. 

La entrada Carla Calvo: “Eufòria només és una experiència més” se publicó primero en iNSiGHTS.

L’any 2024 Tossa de Mar, una localitat de tan sols 6.500 habitants, va rebre 2.061.127 turistes internacionals, segons les estadístiques de l’Ajuntament del poble. Sempre ha estat un dels destins més populars de la Costa Brava i de la província de Girona, però en els últims anys s’ha accentuat aquesta realitat: una bugaderia del municipi ha crescut un 8% en els últims tres anys.

“Tossa és un poble petit, però molt turístic, principalment per l’atractiu de les platges, la Muralla i la Vila Vella”, afirma Pilar Roure, la regidora de Turisme. Explica que el nivell de reputació del municipi en un estudi que s’està desenvolupant a través de les valoracions dels turistes en plataformes com Booking o Trip Advisor és “molt bo en tots els aspectes”. L’estudi assenyala aspectes com la gastronomia, les rutes de muntanya o el camí de ronda i l’obertura de nous hotels que han contribuït positivament.

La gran concentració d’estiuejants genera beneficis econòmics importants per la prosperitat d’un poble petit en població, però, d’altra banda, també es plantegen reptes de sostenibilitat i gestió. La massificació afecta directament a la qualitat de la vida quotidiana dels veïns. En aquest sentit des de la Generalitat de Catalunya s’ha implementat una llei per disminuir els pisos vacacionals, de temporada. L’alcalde del municipi, Martí Pujals, explica que “ara tenim uns 1.600 habitatges d’ús turístic i segons els paràmetres de la llei estaríem parlant de reduir-ho a la meitat, a 800”. Aquesta nova realitat podia perjudicar als treballadors de temporada perquè no podien accedir a habitatges per viure durant els mesos que residien al poble i per aquest motiu l’ajuntament va facilitar un edifici per acollir-los, a prop de la platja de la Mar Menuda.

El turisme a Tossa de Mar ha continuat augmentant en els últims anys i s’ha anat tornant cada vegada més divers. Les dades diuen que avui les estades són més curtes i el turisme és més global. Segons un estudi de l’Oficina de Turisme de Tossa de Mar que els visitants europeu continuen sent la gran majoria: amb França al capdavant de la llista, amb 566.884 dels 2.061.127 visitants estrangers del 2024, més d’una quarta part, per davant d’Alemanya (283.992), el Regne Unit (254.624) i, ja a més distància, Itàlia (140.788), els Països Baixos (139.705), Polònia (129.967) i Bèlgica (109.485). Des de l’ajuntament detallen que els turistes dels països mediterranis arriben atrets per les escapades naturals i el patrimoni històric i els del centre i el nord del continent mostren “un interès marcat pel turisme cultural, gastronòmic i sostenible” i són “els líders en estades de llarga durada”. El primer país no europeu del rànquing és Estats Units, amb 81.417 visitants el 2024. Els turistes de fora d’Europa, americans, asiàtics o russos, representen un percentatge que encara és petit, però que tendeix molt a l’alça. Són grups que prioritzen “les experiències més autèntiques”.

A més l’any 2024 el municipi va tenir 1.768.445 visitants de l’estat: 452.938 turistes, 376.909 en trànsit, 369.697 excursionistes, 281.730 residents, 256.274 persones habitualment present i 30.897 excursionistes recurrents, segons la categorització de les dades de l’oficina de turisme. El 2023 havien set 1.673.386, amb 415.958 turistes.

La dinàmica turística de Tossa de Mar està marcada per una clara estacionalitat. Segons l’alcalde: “La temporada alta es centra en el període de maig a setembre, amb el mes d’agost com a punt àlgid”. Però en els últims anys s’ha observat un allargament de la temporada ja que factors com el turisme internacional, sobretot l’asiàtic, contribueixen a suavitzar la temporada baixa. Els hotels i els restaurants, per exemple, han adaptat els seus serveis en aquest sentit: hotels com el Don Juan, el Golden Bahía solien tancar a finals d’octubre i l’any passat ja van obrir tot el mes de novembre.

“Volem atraure un perfil de visitant que respecti la identitat local i que s’interessi per l’essència de la vila més enllà de la foto de postal”

El turisme genera beneficis, però també desafiaments en termes de mobilitat i sobretot de saturació i de sostenibilitat del poble. En aquest sentit el municipi aposta per un model “regeneratiu” que busca “un equilibri real entre l’oci i la preservació del patrimoni natural i històric”. L’estratègia de l’Ajuntament se centra en “atraure un perfil de visitant que respecti la identitat local i que s’interessi per l’essència de la vila més enllà de la foto de postal”. Es treballa per garantir que el “motor econòmic” del turisme no comprometi el benestar dels veïns ni la riquesa paisatgística que la fa única a la Costa Brava. 

Aquesta paradoxa ha portat a l’Ajuntament a repensar el model turístic. Segons Roure, el futur passa per un turisme més sostenible, capaç de preservar la identitat del poble. “No volem més gent, volem un turisme que consumeixi millor i que comparteixi els nostres valors”, subratlla. L’objectiu és que el visitant “no només vingui, vegi les muralles i marxi, sinó que s’endugui part de la nostra cultura i entengui què és Tossa”.

La entrada Tossa de Mar: un poble petit amb un turisme gegant se publicó primero en iNSiGHTS.

“Quan vaig fer el meu primer entrenament de pàdel em vaig adonar que no en tenia ni idea”, recorda Adrià Mercadal (Manlleu, 1990). “Mai vaig pensar que podria guanyar-me la vida jugant a pàdel”, admet. A finals d’any encara ocupava el número 368 del rànquing mundial, però va decidir fer un canvi de vida radical. Se’n va anar a viure a Bali, a Indonèsia, però sense allunyar-se de les pistes.

Com comences a jugar a pàdel?

Jo havia jugat a tennis tota la vida i quan ho vaig deixar l’entrenador de pàdel del Club Tennis Vic em va proposar ajudar-lo amb les classes. Més tard va venir a treballar al club la Núria Rovira. Ella competia a Granollers i li vaig demanar si podia anar-hi un dia amb ella. A partir de llavors vaig començar a entrenar i a competir al Circuit Català de Pàdel. Va anar tot relativament ràpid. Vaig començar a dedicar-me al pàdel als 22 anys i als 25 vaig entrar al meu primer quadre gran del World Padel Tour i vam jugar uns vuitens de final.

Com recordes els primers entrenaments?

L’entrenament que més recordo és el primer. Jo havia jugat alguns partits amb socis del Club Tennis Vic i em pensava que ho feia prou bé. Quan vaig fer el meu primer entrenament professional em vaig adonar que no en tenia ni idea.

Què és el més difícil de dedicar-te professionalment a la teva afició?

Segurament el sacrifici que comporta. Jugar a pàdel professionalment implica moltes hores d’entrenament, però allò que més et marca negativament és perdre moments amb la família i els amics. Per exemple, jo fa cinc o sis anys que soc fora competint pel meu aniversari i no puc celebrar-lo amb ells.

Però també té una part molt positiva.

Sí, sobretot perquè puc viure d’allò que m’agrada, de l’esport que he fet sempre i tinc molta qualitat de vida. Tot i això, crec que la gent té una imatge massa idíl·lica de la meva professió perquè es pensen que quan vaig a competir a l’estranger vaig de vacances. La realitat és que vaig a treballar, no a fer turisme, i quan perdo un partit agafo el primer vol de tornada.

“Crec que la gent té una imatge massa idíl·lica de la professió del pàdel perquè es pensen que quan anem a competir a l’estranger anem de vacances”

En quin moment és possible començar a viure del pàdel?

El pàdel professional ha canviat molt últimament. Fa deu anys vaig arribar a ser número 60 del món i cobrava molt menys que en aquests últims anys. A banda del circuit professional, també es paga quan hi ha esdeveniments com inauguracions de clubs o tornejos internacionals. És un esport que està en auge a tot el món i es nota també en el salari professional.

Com és dedicar-se a un esport que per a la majoria de gent és una afició amb unes característiques més socials que professionals?

Quan vaig començar a competir mai vaig pensar que podria guanyar-me la vida jugant. Quan s’assoleix aquest gran repte cada vegada es vol arribar més lluny.

Diries que l’Adrià de dins de la pista és el mateix que a fora?

Soc radicalment diferent. Dins de la pista m’enfado amb mi mateix i soc autoexigent, mentre que a fora soc més tranquil. Crec que el cap juga males passades i acaba sent un element fonamental quan competeixes professionalment.

I com has gestionat aquest aspecte mental? Sovint marca la diferència entre una victòria i una derrota.

Ha estat molt complicat. Jo recomano tenir l’ajuda d’un psicòleg esportiu perquè t’ensenya a no donar tanta importància a l’error i a gestionar la frustració.

Ara vas decidir anar a viure a Bali, però et vas emportar la pala a la maleta. Com vius aquest canvi?

Amb moltes ganes. És una nova etapa a la meva vida perquè feia molts anys que treballava com a entrenador per guanyar un sou extra, però no m’hi dedicava plenament. Vaig a fer classes en un club i també competiré al circuit d’Àsia, però no és una competició professional.

Com ha estat prendre aquesta decisió?

No va ser gaire difícil perquè l’any passat estava jugant el circuit A1, però el propietari es va cansar d’invertir-hi diners i el va cancel·lar. Llavors vaig contactar amb un meu amic que viu a Bali i li vaig dir que si tenia alguna feina per a mi m’ho digués. Al cap de poques setmanes em va trucar i em va plantejar l’oportunitat.

El pàdel a Bali genera tanta afició com a Catalunya?

Sí, és un lloc on fa relativament poc que existeix, però la gent s’hi ha enganxat molt ràpidament. M’han dit que l’afició per l’esport és espectacular.

Trobaràs a faltar competir professionalment?

Segurament, perquè la competició ha estat una part de la meva vida des de petit i crec que deixar-la de cop serà difícil. Però allà també podré competir encara que no sigui a nivell professional i serà un repte nou.

Parlant de reptes, quin és ara el teu objectiu relacionat amb l’esport?

Ara mateix el futur és incert i no sé si tornaré de Bali. D’aquí a uns anys m’agradaria molt fer d’entrenador d’algun grup de jugadors professionals. Seria la meva il·lusió.

La entrada Adrià Mercadal: “Mai havia pensat que podria guanyar-me la vida jugant a pàdel” se publicó primero en iNSiGHTS.

Se’n va anar a estudiar a Madrid amb les maletes plenes d’il·lusió i sense saber gaire què l’esperava. Va passar de viure a Sant Julià de Vilatorta, un poble tranquil i de pocs habitants al costat de Vic, a una metròpoli que l’aclaparava només de pensar-hi. “Amb prou feines coneixia les companyes de pis”, recorda Marc Villar. Així que abans de marxar va voler assegurar-se un espai per conèixer gent: tafanejant per l’Instagram va descobrir un grup que cada diumenge es reuneix al Retiro per córrer uns quants quilòmetres plegats. “Entre el centenar de persones que ens hi trobem he trobat un grup amb qui compartim ritmes i ‘aftertrainings’”, afegeix. Aquesta és la finalitat dels grups socials de córrer i de les ‘social run’: unir persones amb l’esport com a fil conductor. “Córrer m’ha fet connectar amb la ciutat i la seva gent”, diu. 

No és la primera vegada que Villar s’uneix a un grup de córrer. Ja ho havia fet a Vic, amb Two Aces, una comunitat que encapçalen Gerard Moya i Arnau Gilabert. “La idea era trobar-nos per sortir una estona a fer esport”, explica Moya. Al principi eren “uns quants amics”, però amb el temps s’hi va anar unint més gent. Així es construeix una comunitat que teixeix relacions mentre suma quilòmetres. Es tracta d’un fenomen ja consolidat a les grans ciutats, com Barcelona o Madrid, però la febre de les ‘social run’ també ha arribat a les comarques de la Catalunya central, com Osona.

Aquests grups socials de córrer permeten combatre la solitud d’un esport individual i apropar-se al sentit comunitari dels esports d’equip com el futbol o el bàsquet per fugir de la rutina i afavorir la motivació. Gilabert explica que “a vegades a la gent li costa sortir a entrenar sola i fer-ho amb més gent és diferent”. “Córrer en grup és una manera de no perdre la motivació”, afirma Marta Guimerà, general sanitària, en el mateix sentit.

Segons Guimerà, l’ésser humà és social per naturalesa i “necessita relacionar-se i treballar en comunitat”. “Es tracta de compartir un espai i una mateixa afició”, afegeix l’especialista abans de destacar que els grups de córrer complauen “el sentiment de pertinença”, un sentiment intrínsec a les persones. “L’individu s’identifica i considera el grup com alguna cosa pròpia”, diu Guimerà.

“Córrer en grup és una manera de no perdre la motivació i de complaure el sentiment de pertinença. L’ésser humà és social per naturalesa i necessita relacionar-se”

Recuperant el cas de Two Aces, Moya i Gilabert van adonar-se que fixar un dia a la setmana per fer esport junts ajudava a complir amb l’entrenament. No és un cas aïllat a la comarca d’Osona. La idea de Two Aces també recorda als Pàjarus, una comunitat de Torelló. “L’objectiu era trobar l’equilibri entre el bon rotllo i promoure l’esport al poble”, explica Marc Camprubí, un dels impulsors del grup. Al poble hi ha molta afició pel trail running, una modalitat que marca tendència a Catalunya, sobretot a les zones de muntanya. El terreny condiciona, moltes vegades, la seva disciplina. A la Catalunya Central o a l’Alt Pirineu les curses de muntanya són les més populars. A Torelló, per exemple, la cursa Pels Camins dels Matxos ja va camí de les 25 edicions i supera cada any els mil corredors entre els diferents recorreguts, des dels 23 quilòmetres fins als 63. És una de les moltes curses de muntanya de la comarca d’Osona.

Els Pàjarus van néixer fa cinc anys de la mà de Camprubí i Jordi Franco com “un grup d’amics que tenien ganes d’entrenar junts”. Amb els anys ha anat creixent de manera orgànica fins al punt de tenir una comunitat de WhatsApp amb més d’un centenar de membres. Franco explica que la idea és “créixer com a comunitat” i a la vegada “mantenir un grup de competició”. De fet, apunten que aquest equilibri entre “la competició i el passar-ho bé” s’adopta d’una comunitat francesa que funciona d’una manera similar. “Ens emmirallem amb Jolie Folié, perquè tenen un grup tancat de competició, però també programen esdeveniments oberts”, apunta Franco.  El grup ha fet ‘social runs’ amb més de quaranta persones i organitza cada any la Sant Silvestre de Terra Endins, amb uns 400 participants. Els membres del grup s’allunyen de la idea convencional del corredor que té una vida d’atleta. “Crec que aquesta també és la nostra identitat”, afegeix Franco.

Les xarxes socials han esdevingut una eina que entre moltes altres coses també idealitza l’esport en general i el córrer en concret. De fet, han difós la idea, tan errònia, que es pot fer una cursa de 20 quilòmetres amb pocs mesos de preparació i sense haver fet esport abans. Per acabar-ho d’adobar, han traslladat la necessitat de fer-ho immediatament, sense deixar temps al cos per estar preparat, a punt. Però en la cursa de la immediatesa les lesions són les primeres en arribar, sobretot si la incorporació d’una rutina esportiva no és progressiva. De fet, segons algunes dades entre el 70 i el 80% de les lesions en corredors són per sobrecàrrega.

Marc Trasserra és un corredor de trail professional graduat en CAFE que, partint de l’experiència i d’un punt de vista acadèmic, va crear una comunitat a Osona per trencar amb aquesta immediatesa, sota el nom de BasX i sota el lema gaudeix de l’essència. La comunitat té el propòsit de “consolidar corredors partint dels pilars bàsics de l’esport” i dona molta importància a treball preventiu per evitar les lesions i al treball de força. “Moltes vegades es comença la casa per la teulada”, diu Trasserra. 

El cas de BasX, amb tres anys de recorregut, s’allunya de la pràctica de les altres dues comunitats, que neixen de les ganes d’un grup d’amics cansats d’entrenar sols. Primer Trasserra oferia un servei individualitzat, però ara ja fa temps va considerar necessari incloure els entrenaments grupals perquè era “una manera més divertida d’entrenar” i per “evitar que la gent perdés la motivació, cosa que passa quan un entrena sol”. La comunitat ha anat creixent fins a tenir tres grups d’entrenament.

Aquests grups de córrer han anat creixent i a la vegada també ho ha anat fent el sentiment de comunitat dels que en formen part. “El sentiment de comunitat ha estat clau perquè la gent s’ho passi bé entrenant i vulgui tornar la setmana següent”, diu Trasserra. “Crec que és important que la gent entreni, però també que ho faci passant-s’ho bé, creant vincles i trobant en l’esport una font de benestar, no d’estrès”, assegura l’impulsor de BasX, en la mateixa línia que els representants de Pàjarus i Two Aces.

Guimerà assenyala que “fent esport es generen unes hormones que es relacionen amb el benestar. Les endorfines”. “El fet d’estar en grup també retroalimenta aquest sistema hormonal i fa que sigui molt més còmode i que l’esport es converteixi en una zona de confort”.

La entrada Quilòmetres que creen comunitats se publicó primero en iNSiGHTS.

“Vaig deixar el cinema per trobar-me a mi mateixa, però ara torno a interpretar”, explica Marina Comas (Torelló,1996). Amb només 13 anys, va irrompre al cinema català amb una força inesperada: Pa negre (2010) li va valdre un Goya i un Gaudí i la va situar com una de les joves actrius més prometedores del país. Però, mentre tothom li projectava un futur brillant davant les càmeres, ella va triar un camí molt diferent. Va deixar enrere els rodatges, els photocalls i la pressió mediàtica per estudiar Biologia i dedicar-se a la vida que sempre l’havia envoltat: la pagesia, els animals i la muntanya osonenca, escenari que també havia marcat el seu debut cinematogràfic.

Durant anys, va viure lluny del focus, construint casa seva, cuidant cavalls i ovelles, i mantenint una relació cada cop més distant amb aquella nena que havia captivat el públic i critica. Precisament aquest distanciament és el que retrata el documental Marina, dirigit per Marta Brichs i guanyador del Premi Vila de Puigcerdà al Millor Curtmetratge Espanyol 2025 al Cerdanya Film Festival. El curtmetratge captura un moment molt concret de dubte i replantejament vital: la protagonista s’interroga sobre les decisions preses, sobre la fama i sobre qui és. En el documental, Comas explica que durant anys va tenir el Goya oblidat a casa dels seus pares, gairebé com un record aliè, un objecte que pertanyia més a una etapa passada que no pas a la persona que és avui.

Paradoxalment, aquest mateix documental ha acabat obrint un futur inesperat. Ha recuperat l’interès per la interpretació i, després d’anys centrada en la biologia, torna a formar-se com a actriu. En aquest punt de renaixement personal i professional, rep visita d’Insights per repassar la seva trajectòria i en veure en quin punt es troba actualment. Continua vivint a la plana de Vic: “No tinc intenció de marxar. Em mouré a Barcelona o Madrid quan tingui feina, però casa meva és aquí”.

Recordes quin va ser el teu primer paper de text als Pastorets?

Diria que va ser als Pastorets de Borgonyà, fent d’Isabeló amb en Jordi Pla. Els van titular Uns pastorets de cine, perquè acabava d’estrenar-se Pa negre i hi sortíem tots dos. Era la versió llarga, de tres hores, amb gags. Després vaig passar als Pastorets de Torelló. Allà vaig fer de Lucifer i no sé si de pecat capital també. Els Pastorets sempre
són divertits, però al final requereixen molt temps. Vaig decidir plegar, igual que també vaig deixar tot allò del cinema. Vaig pensar: “S’ha acabat”.

Veient el documental pot quedar la sensació que era només una primera part. Què ha passat després?
Ens ho diu molta gent als festivals: “i ara què?”. El documental es va gravar fa dos anys i mig i només retrata un mes o dos de la meva vida. És una fotografia molt concreta, i des de llavors ha plogut molt.

En quin punt et trobaves aleshores?

La Marta Brichs ho va captar molt bé: jo estava a l’inici d’una crisi existencial. No estava ni bé ni malament, però sabia que m’havia de moure. Aquest tipus de crisis, tot i que són incòmodes, et fan buscar. Són totalment vàlides i, de fet, estic contenta de tenir les meves crisis existencials. Sempre et porten cap a buscar? Sí que és un territori incert perquè estàs pensant sí estàs bé, però no ho acabes estar del tot.

Que et va portar a tenir aquesta crisi?

Va anar lligat d’una ruptura emocional i després de replantejar-me si havia estat bona idea deixar l’art a part de la meva vida. I vaig començar a formar-me amb veu i moviment, a fer coses de dansa i cant. Això em va connectar amb una cosa molt curiosa: em va connectar amb mi mateixa, que és una cosa que jo havia perdut. No sabia qui era, saps? No tenia molt clara la meva identitat. I a través de la dansa i el cant vaig recuperar una mica això i vaig dir: “I si proves de tornar a interpretar?”.

On estudies actualment?

Faig càpsules formatives: cursos de cap de setmana o d’una setmana que puc compaginar amb la feina, perquè continuo treballant de biòloga. He estat força temps a l’Estudi Karloff, a Gràcia. Fa unes setmanes, per exemple, vaig faig anar a una masterclass amb una coordinadora d’intimitat. Quan jo actuava de petita això no existia i ara és una figura molt necessària, sobretot perquè les escenes íntimes sempre m’han generat respecte. També faig classes de dicció en castellà perquè tinc un accent molt marcat i això pot limitar alguns papers.

Què recordes dels rodatges?

Moltes coses. Un rodatge és molt intens: hores i hores amb la mateixa gent, molta espera, molta tensió perquè tothom té pressa, però vol que les coses surtin bé. Acabes fent una mena de família. D’Els nens salvatges en recordo més coses perquè era més gran. A Pa negre era molt petita. Els rodatges es van fer a l’estiu expressament pels nens, de juliol a setembre. Recordo també que en algun rodatge em demanaven les notes de classe perquè hi havia una clàusula al contracte que deia que si baixaven no podia continuar rodant. Tenia la pressió de rodar professionalment i alhora mantenir les notes! No me’n recordava fins fa poc. També teníem coach tant a Pa negre com a Els nens salvatges.

I què recordes de l’Agustí Villaronga?

Era molt clar, molt sensible i ens guiava moltíssim. Tenia una capacitat extraordinària per comunicar què buscava. Després vam mantenir contacte un temps, però amb els anys es va perdre.

Creus que Pa negre va marcar un abans i un després al cinema català?

Va ser un salt de qualitat molt gran. Potser semblava que tot canviaria, però crec que el cinema català té bona salut i bona fama. Ara s’estan fent coses molt potents.

Com vius ara l’exposició pública, després del documental?

L’exposició és una cosa molt íntima i és una cosa de la cual sempre he fugit. Una de les raons per les quals vaig marxar tant del cinema era aquest fet d’exposar-me: jo no suportava que la gent pogués opinar sobre la meva vida. Llavors, clar, el fet de presentar aquest documental i que ara es projecti a festivals és un pas molt important per mi. En certa manera m’he curat una mica. És com dir ‘potser ja no m’importa tant el que pensi la gent’ i això és molt important. Si vols ser actor o actriu, o artista en general no pots estar tot el dia pensant si agradarà, què diran o com ho criticaran.

Per acabar, on tens el Goya?

Fa dos mesos el vaig anar a buscar a casa del meu pare. Me’l vaig emportar i ara el tinc a la meva habitació. Tinc els premis a la meva habitació. Hi ha una cosa molt energètica en això. Com dir: ‘Va, me’ls faig meus, no?’. Sempre havien estat una cosa molt aliena per mi. No me’ls he sentit mai meus del tot. Fins que fa dos mesos vaig dir: ‘Va, me’ls emporto a casa meva, que són meus. La Marina Comas soc jo i me’ls emporto a casa meva’. La meva parella estava una mica preocupada. Deia: ‘Home, però no podem tenir això aquí. I si ens els roben?”. Però tant és. He estat deu anys sense veure’ls gairebé. Si me’ls roben com a mínim els hauré tingut amb mi durant uns mesos.

La entrada Marina Comas: “Estic contenta de tenir les meves crisis existencials” se publicó primero en iNSiGHTS.

Gairebé un 9% dels adolescents a Catalunya creu que podria estar patint un trastorn de la conducta alimentària (TCA), segons les dades de l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB). És el doble que abans de la pandèmia, quan la xifra era d’un 4,5%. Un 47% de les noies i un 21% dels nois asseguren que volen aprimar-se, xifres que revelen una preocupant insatisfacció amb el propi cos. Com és possible?

La doctora Irene Subiza (Barcelona, 1994), especialista en trastorns de la conducta alimentària (TCA), explica que aquests trastorns són “una situació de salut mental en què la persona ha alterat la relació amb el menjar, l’autoestima i la seva imatge corporal, cosa que pot posar en risc la seva salut”. Subiza és membre de l’equip de Desconect@, un programa terapèutic per a adolescents que aborda problemàtiques com l’addicció a les noves tecnologies o els trastorns de conducta i que funciona com un institut amb grups de secundària i batxillerat.

També assenyala que l’adolescència és una etapa especialment crítica: “Els canvis corporals, les exigències socials i la baixa autoestima fan que la pressió per tenir un determinat cos es converteixi en el desencadenant d’una primera dieta, que és el principal factor de risc per iniciar un TCA”.

“Els trastorns alimentaris afecten no només el menjar, sinó també l’autoestima, l’escola i les relacions. La recuperació exigeix un acompanyament integral amb família, escola i teràpia”

Darrere les estadístiques hi ha joves amb nom i històries molt diferents. La Malu, alumna de Batxillerat del programa, viu sota una forta pressió acadèmica i arrossega la preocupació per una situació econòmica familiar que no li ha permès escollir els estudis que realment li agradaven, segons les notes dels especialistes de l’equip de Desconect@.

En les últimes setmanes ella i la seva família expliquen que s’han notat certes millores en la seva relació amb el menjar. Ja no ha tingut episodis d’afartaments, però les proves mèdiques indiquen que encara té el ferro baix i que per tant la recuperació no està del tot consolidada.

L’evolució és prou positiva, però la jove continua tenint dificultats per organitzar-se i mantenir la motivació. Des de l’inici de curs el programa en fa un seguiment constant a través de la seva tutora i s’ha intentat parlar amb la família en diverses ocasions, però sense resposta. Mentrestant, la Malu ha començat a plantejar-se opcions formatives com alguns cicles de formació professional i ha enviat currículums, tot i que encara no ha tingut sort.

La Sofia, una altre jove del programa, ha après a cuidar millor la seva imatge corporal gràcies a la teràpia, però encara tendeix a mesurar la seva autoestima en funció de l’opinió dels nois del seu entorn, també d’acord amb les anotacions dels professionals del programa Desconect@. En el seu cas, l’acompanyament se centra a ajudar-la a interpretar millor les situacions socials i a construir relacions més sanes i equilibrades.

En Lluc, un alumne amb un expedient acadèmic excel·lent, admet que se sent cansat i irritable. L’equip posa l’accent en la necessitat de reduir l’ús de pantalles, limitant-les a un màxim de quatre hores al dia, i de mantenir rutines saludables. Ha faltat diversos dies tant a l’Hospital de Dia com a classe i a casa els seus pares observen que li costa prendre iniciativa i compartir temps amb la família.

Cada cas és diferent, però tots tenen en comú la necessitat d’un acompanyament global que tingui en compte el malestar emocional, la situació familiar i l’entorn educatiu.

Les xarxes socials tenen “clars i foscos”, exposa Subiza. Moltes adolescents amb baixa autoestima corporal consumeixen continguts que reforcen ideals de bellesa irreals, però també hi ha col·lectius que promouen l’antigordofòbia i el body positive, oferint alternatives i veus més diverses. La clau, segons els experts, és l’alfabetització mediàtica: aprendre a detectar els missatges que transmeten la publicitat i les xarxes i buscar continguts que ajudin a construir una relació més sana amb el cos.

Un estudi conjunt de la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) alerta que els adolescents catalans que fan un ús intensiu d’Instagram i TikTok se senten més pressionats per la seva imatge i perceben un impacte negatiu en el seu benestar psicològic. Aquest efecte és especialment marcat en les noies, que se senten més observades i pressionades pel que publiquen i per com les veuen els altres usuaris.

La doctora Subiza també explica que “encara circulen falses creences, com pensar que l’anorèxia només afecta persones molt primes o que els nois no ho pateixen”. “Les dades mostren el contrari. Tot i que les noies continuen sent les més afectades perquè representen un 90% dels casos, cada vegada més nois també viuen insatisfacció corporal i trastorns alimentaris”, emfatitza.

Segons Subiza, la prevenció dels trastorns de la conducta alimentària en adolescents passa per detectar a temps senyals d’alerta com fer comentaris negatius sobre el cos, evitar àpats socials o tancar-se en sí mateixos. “És clau comptar amb l’acompanyament familiar i escolar per trencar el silenci i buscar ajuda professional”, afegeix.

A més, defensa que cal fomentar l’educació mediàtica perquè els joves aprenguin a qüestionar els ideals de bellesa imposats. I, finalment, “cal garantir un treball terapèutic multidisciplinari amb nutricionistes, psicòlegs i psiquiatres per restaurar una relació sana amb el menjar i amb el cos”.

La entrada Quan l’alimentació passa a ser una obsessió se publicó primero en iNSiGHTS.

El que va començar com una tarda jugant entre amics a les pistes del Club Tennis Vic ha acabat com un projecte que reuneix molta gent amb un element comú, la passió pel tennis. Jordi Serra (Vic, 1968), el responsable de l’escola d’adults del Club Tennis Vic, explica que al principi no rebia aquest nom “perquè només estava formada per un grup d’amics que van voler començar a jugar a tennis als vespres”. Però en veure que era una bona iniciativa tant pel club com pels socis es va començar a gestar un projecte que a dia d’avui ja compta amb un centenar de jugadors, a partir dels 18 anys i “sense límit d’edat”, i cinc entrenadors.

Una de les vies d’expansió de l’escola d’adults ha set a través de pares que porten els seus fills a entrenar i “els interessa compartir esport amb els seus fills per poder jugar junts en família. Els agrada poder entrenar simultàniament amb ells, encara que en pistes diferents. Els pares estan contents i els fills també”, explica Serra.

L’objectiu de l’escola és “fomentar l’esport des d’un àmbit lúdic, però també que es pugui aprendre. Volem que es formin uns vincles socials, que les persones interactuïn entre elles, que la gent que busca persones i amistats per poder jugar a tennis pugui tenir l’escola d’adults com a recurs”. Celebra que actualment s’està aconseguint. També
es busca que la gent “pugui jugar a tennis amb qualsevol nivell. Pot venir des d’un adult
amb molt bon nivell fins a algú que no ha jugat mai”.

“El nostre objectiu és fomentar l’esport des d’un àmbit lúdic i formar vincles socials”

Javier Dávila (Mèxic, 1978), un dels jugadors, va descobrir el tennis quan tenia quatre anys, però ara “feia més de trenta anys que no agafava una raqueta”. Va conèixer l’escola d’adults a través de la seva dona. “Després de tota la setmana passes un bon divendres a la nit i coneixes més gent, fas pinya i t’ho passes bé”, subratlla Dávila. Diu que el tennis va bé per la conciliació familiar i admet que li agradaria que els seus fills també hi juguessin.

En el cas de Luis Javier Álvarez (Granollers, 1973), un altre jugador de l’escola, la passió per aquest esport ve de la final del torneig de Roland Garros de 1984 entre Ivan Lendl i John McEnroe, amb victòria pel jugador txec en cinc sets. Tenia deu o onze anys i encara recorda aquell partit sobre la terra batuda de París. “Sempre m’ha agradat veure els esports a la televisió, des de petit, i n’he practicat molts. De jove jugava a tennis amb els amics i un oncle que li agradava molt. Jugaves sense que te n’haguessin ensenyat, només amb el que havies après visualment”, apunta.

A la universitat va seguir jugant amb els companys, sempre de manera amateur. Més tard seria pare i un dia va apuntar el seu fill al casal d’estiu del Vic. Al seu fill li va encantar i va començar a fer classes. Álvarez seguia el seu fill, mentre anava coneixent entrenadors i membres del club que l’animaven a tornar a treure la raqueta de l’armari. “Vaig començar l’any passat, entrenant els divendres. Tota la setmana esperava que arribés el divendres no només pel cap de setmana, sinó per conèixer gent nova en un entorn esportiu agradable”, emfatitza.

Álvarez també confessa que ha hagut de desaprendre el que havia après malament de manera autodidacta, assegut davant la televisió, i destaca la “motivació” i l’esperit de superació que li han donat el tennis. “Tot plegat ha set tant interessant que aquest any ja entreno dos cops per setmana”, diu. Admet que el seu fill tenia el repte de guanyar-lo algun dia. “Quan ets petit vols jugar amb el teu pare per veure si li pots fer algun punt. Fins que arriba el moment que ja et guanya sempre”, somriu.

Pare i fill entrenen els mateixos dies i les mateixes hores, a vegades en pistes que estan de costat. A vegades el seu fill el mira i li diu: ‘Estàs millorant’.

La entrada El tennis com a punt de trobada social se publicó primero en iNSiGHTS.

Ferran Domènech (Manlleu, 1990) és un documentalista especialitzat en les conseqüències de la guerra en zones de conflicte. Del 2019 al 2021, va dirigir el documental ‘Kobane, aixecar-se’, sobre la vida diària dels habitants del Kurdistan sirià. “Vaig començar a gravar el dia a dia dels habitants kurds i la necessitat de mostrar el que vivia em va portar a dirigir el primer documental”, explica. El novembre del 2023, va tornar al país per crear ‘Naharina’, un segon documental enfocat a la vida de les dones en aquestes zones. La seva formació universitària enfocava un camí molt diferent: “Vaig estudiar Publicitat i Relacions Públiques, però no tinc gaire bon record del grau, perquè se centrava molt en les vendes i el mercat”. Però durant aquests estudis va conèixer ‘La Directa’, un mitjà social i cooperatiu amb el qual avui col·labora. 

Com arriba un manlleuenc al Kurdistan sirià?

Vaig decidir anar al Kurdistan perquè feia molt de temps que seguia el conflicte a través de les xarxes socials i em cridava l’atenció. Crec que a la nostra societat hi ha una crisi de valors i vaig trobar interessant conèixer un lloc del món on el que predomina és el respecte cap a la natura, les persones i la diversitat. A més, es va donar la casualitat que una altra companya de Manlleu, la Masmi [Ariadna Masmitjà], també tenia ganes d’anar-hi i ens vam decidir.

Quina era la situació al país?

L’abril del 2019 s’havia derrotat a Estat Islàmic de forma territorial, però continuava havent-hi milícies que perpetraven atemptats en algunes zones. Quan ens dirigíem cap al Kurdistan, va començar una invasió de Turquia a gran escala per prendre territoris, cosa que significava una guerra més oberta i, de retruc, més perill. 

A qui vol que arribin els documentals ‘Kobane, aixecar-se’ i ‘Naharina’?

Tant a gent que se sent involucrada en causes socials com a aquelles persones a qui els pot servir d’inspiració. La nostra idea era portar esperança a la situació viscuda en aquestes zones, perquè la visió general és de ruïna i guerra. En aquest context, neixen processos revolucionaris i les persones afronten la vida diària de forma trencadora. És molt diferent del que es viu al món occidental, perquè no es regeixen per la mentalitat del benefici econòmic. 

Amb quina xarxa comptava quan va fer els documentals?

No tenia cap enllaç. Després de viure al Kurdistan durant dos anys ininterromputs, em vaig integrar en la seva dinàmica i vaig aprendre kurd. Tot i així, quan gravàvem el documental anàvem amb un equip format per persones natives per ajudar-nos a trobar el que necessitàvem. 

“La nostra idea era portar esperança a la situació viscuda en aquestes zones, perquè la visió general és de ruïna i guerra”

I com va ser aprendre l’idioma?

Vaig estudiar una mica de kurd abans de marxar, tot i que no em va servir de gaire. Un cop allà, vaig esforçar-me molt: el practicava cada dia i rebia classes en una escola per alumnes que sabien parlar-lo, però no escriure’l. Com que la meva intenció era passar un temps al país, per a mi era una prioritat entendre la llengua i la realitat del que estava passant. 

Com ha estat la publicació d’aquests documentals?

‘La Directa’ n’ha impulsat la publicació i en el cas del segon documental (‘Naharina’) també hi ha col·laborat ‘Setembre’, un mitjà osonenc. D’altra banda, Rojava és un organisme que agrupa els cineastes del Kurdistan sirià i ens ha posat moltes facilitats per poder-nos moure amb més llibertat. 

Com ho va fer per accedir al país?

Va ser fàcil. Vaig haver de fer tràmits burocràtics, però amb l’acreditació de periodista no va ser complicat.

Per accedir a les zones on es grava el documental és necessari tenir un visat especial? 

Es necessita un visat, permisos i certa burocràcia. No n’hi ha prou amb l’acreditació de periodista.

Quant de temps van durar els viatges?

El primer viatge va durar del 2019 al 2021, mentre que, per gravar ‘Naharina’, hi vaig estar només durant un mes. Tot i que no teníem un guió ben tancat, sabíem de quines temàtiques volíem parlar. 

“En el segon viatge vam haver d’aturar la gravació perquè hi havia drons turcs que bombardejaven cotxes”

Com va preparar ‘Kobane, aixecar-se’? 

Em vaig centrar en la vida diària de les persones en aquest país i, per tant, no va caldre tanta preparació. No havia fet mai cap documental i va ser un aprenentatge. Vaig comptar amb l’ajuda d’alguns amics que treballen en cinema.

I pel que fa a ‘Naharina’?

Anàvem amb una idea més concreta de com gravar sobre el terreny i l’enfocament era diferent. La nostra voluntat no era mostrar la rutina de les persones, sinó quines estructures s’hi havien creat, què significaven per als habitants i com eren les seves experiències. Per tant, havíem contactat persones amb perfils més concrets. 

En algun moment va sentir inseguretat o por?

Em vaig acostumar a aquesta sensació. És cert que quan arribes a la zona de conflicte et xoquen moltes situacions, sobretot com els habitants naturalitzen escenaris de conflicte. Per exemple, les explosions. En el segon viatge vam haver d’aturar la gravació perquè hi havia drons turcs que bombardejaven cotxes.  

Hi va haver alguna situació que l’impactés especialment?

Sí, va ser a Qamishli, una ciutat on cada setmana es produïen atemptats durant la guerra. Un dia vam anar a cobrir un atemptat d’un home d’Estat Islàmic que havia fet explotar un cinturó al mig del carrer. L’escena impactava perquè la paret era plena de vísceres. 

El fet de portar càmeres i material car va augmentar la seva exposició en aquestes zones?

No, en aquest sentit ens sentíem molt segurs. La preocupació real era el conflicte militar, que ens caigués una bomba a sobre. 

Què és el més complicat de produir un documental d’aquest tipus?

Potser el muntatge, si no es prepara un guió tancat. Amb ‘Naharina’ teníem clar que parlaríem de les comunes, les cooperatives, la seguretat i les cases de dones. El més complicat llavors és com entrellaçar totes les històries i convertir-ho en un guió dinàmic. 

Com va ser documentar la vida d’aquestes persones?

Molt agraït. Tenen interès a explicar la seva realitat perquè se senten abandonats per la resta del món. Porten deu anys de guerra i ningú fa res per aturar-ho. A l’hora de gravar, és important fer equilibris i valorar que no cal mostrar certs moments delicats. També és important que no es doni només la visió dels periodistes occidentals que graven les quatre situacions que volen i marxen. 

Creu que aquesta falta d’implicació defineix el periodisme actual?

Crec que sí, però a la vegada també penso que hi ha moltes maneres de fer periodisme. És impossible implicar-nos en tot el que expliquem com a professionals, però sí que és necessari fer un seguiment de la situació. Per exemple, la guerra a Síria ocupava tot el dia a les notícies i, de cop, les càmeres van desaparèixer i ningú es va quedar a veure què passava en aquest país. 

A ‘Naharina’ parla de les Cases de Dones a les comunes dels pobles mesopotàmics. En què consisteixen exactament?

És molt semblant a una assemblea de barri, en què diferents veïnes es troben amb uns representants per decidir com volen que sigui l’organització comunal. És la participació ciutadana portada als elements més bàsics com, per exemple, el repartiment del pa. 

“Se senten abandonats per la resta del món. Porten deu anys de guerra i ningú fa res per aturar-ho”

La música del documental va ser composta per Cloud Studio, una petita productora musical situada a la ciutat de Qamishli. Com ho decideix?

L’oportunitat va sorgir quan érem allà. Jo no m’ho havia plantejat, però les persones encarregades de la productora van aportar una sensació realista i local. L’essència del documental no hauria estat la mateixa amb música occidental.

Actualment, col·labora amb el mitjà que promou el periodisme cooperatiu ‘La Directa.’ Per què creu que és important incentivar la creació de mitjans socials?

Crec que és bàsic. Hi ha una gran diferència entre replicar notes de premsa, com fan alguns mitjans i fer periodisme, com fa ‘La Directa’. És una entitat que busca, estira del fil i, en definitiva, no es queda a la superfície.

Com compagina les feines de documentalista i periodista?

Precàriament. A mi m’agradaria poder viure de fer documentals, però he d’alternar-ho amb altres feines. Intento fer vídeos per a empreses per tal de tenir finançament i recursos quan surti un projecte important.

Té pensat algun altre projecte de documental a curt termini?

Sí, però encara és d’hora per parlar-ne. 

La entrada Ferran Domènech: “Xoca veure com es naturalitzen els bombardejos al Kurdistan sirià” se publicó primero en iNSiGHTS.

L’anellament d’una guatlla l’any 1977. Aquest va ser el punt de partida del GACO (Grup d’Anellament Calldetenes-Osona), una organització sense ànim de lucre que es dedica al seguiment i la protecció de les aus d’aquesta comarca de la Catalunya central. “És un grup totalment voluntari, ningú paga ni cobra res, i són benvinguts tots aquells a qui els agraden els ocells”. Així és com el defineixen Joan Aymerich i Miquel Gómez, dos dels seus principals fundadors. 

Paradoxalment, els impulsors del projecte eren, en els seus inicis, caçadors. “Formava part de la cultura popular, però llavors ens vam adonar que era una animalada”, afirmen. A partir de l’any 1983, es va constituir legalment el grup i els seus membres van començar a posar en pràctica aquesta “ocupació vocacional” que avui encara continuen. 

El GACO porta a terme el seguiment de diverses espècies d’aus d’Osona. “A l’hivern anellem corbs marins i a la tardor, orenetes”. També hi ha espècies que anellen tot l’any, com ara els voltors. “Som probablement l’única associació de Catalunya que els anellem. Fins ara, hem capturat més de 7000 voltors i n’hem anellat 4000 i escaig”, expliquen.

La principal activitat de l’organització és, com bé indica el seu nom, l’anellament d’aus. Segons l’Institut Català d’Ornitologia, aquesta activitat “es basa en la col·locació d’anelles metàl·liques numerades a les potes dels ocells salvatges per a seguir els seus moviments i recopilar informació relacionada amb la seva taxa de supervivència o el grau d’afinitat amb determinades localitats.”

“Cada ocell té el tars diferent i hi ha anelles de totes les mides”, afegeixen Aymerich i Gómez. Al llarg de la història del grup, han fet servir anelles que provenien de Madrid i del País Basc: “Des del 2021 tenim anelles catalanes, que es fabriquen a Barcelona, i s’adeqüen més al tars dels ocells petits”. Les anelles que fan servir per a aquestes aus fan 1,8 mil·límetres de diàmetre, mentre que les més grans que col·loquen són de 26 mil·límetres, per als voltors. 

Després de l’anellament, des del grup es controlen aquests ocells de dues maneres. D’una banda, amb les anelles de lectura a distància que col·loquen, sobretot, a les espècies més grans. “Qualsevol persona amb una càmera de fer fotos si és a la vora o amb un telescopi si es troba més lluny pot llegir aquestes anelles i enviar-nos la lectura”, afirmen. “Dels voltors que hem anellat n’han trobat per tot Europa. Fins i tot en van veure un al Senegal”, afegeixen. 

D’altra banda, controlen les espècies quan tornen a establir-se a Osona després de marxar a l’estiu per criar, com fan els corbs marins. “Veiem que a l’hivern no només dormen sempre a la mateixa comarca, sinó fins i tot a la mateixa branca d’un arbre determinat”. “Són animals de costums”, detallen.

Aymerich i Gómez reconeixen que encara existeix una altra via de control de les aus i que, de fet, és la “menys agradable”. “Sovint ens avisen perquè algun ocell que portava una anella nostra ha xocat amb un vidre o s’ha electrocutat amb la xarxa elèctrica i l’han trobat mort a terra”. 

Els impulsors del GACO eren, en els seus inicis, caçadors: “Formava part de la cultura popular, però llavors ens vam adonar que era una animalada”

Amb les dades que han pogut recopilar des de principis dels anys 80, els integrants del GACO han detectat canvis en determinades espècies. “Quan érem joves era molt comú veure botxins, sobretot a l’hivern, i ara no se’n veuen”, asseguren. “N’hi ha d’altres que, en canvi, han augmentat la seva població, com ara l’oreneta cua-rogenca”. També han detectat que hi ha espècies que han canviat d’hàbitat. “És el cas del tudó, que abans era un animal de bosc i ara viu al poble”, detallen. 

Aymerich i Gómez assenyalen diferents amenaces que han provocat la disminució de la població d’algunes espècies i expliquen que “un dels perills més grans per a les aus avui dia és el verí, però també n’hi ha que no són visibles, com l’agricultura extensiva”. “La supressió de marges dels camps ha provocat la desaparició de granes i cuques, que abans era l’aliment de molts ocells”, apunten. A més, l’actual construcció de les cases fa que no hi hagi forats, és a dir, llocs on aquests animals puguin criar. 

Afegeixen que “els ocells necessiten dues coses: tiberi i un lloc per criar”. Amb aquesta filosofia, els membres del grup porten a terme la construcció i col·locació de caixes-niu des de l’any 1985. “Ja n’hem fabricat més de 16.000”, afirmen. 

Algunes d’aquestes caixes-niu no van ser construïdes per integrants del GACO perquè a finals del segle passat van rebre una petita ajuda externa. “Quan la mili era obligatòria hi havia objectors de consciència que no la volien fer i, a canvi, havien de portar a terme un servei social substitutori”, asseguren. “Des del grup vam demanar si ens podien enviar objectors i uns quants van venir a construir caixes-niu”.

Aymerich i Gómez apunten que aquestes caixes-niu afavoreixen la seguretat d’alguns ocells de la comarca. “Segons on crien, són més vulnerables a altres animals i a les caixes-niu estan més protegits. Tot i que això existeixen depredadors especialitzats en aquests espais”, expliquen. 

A banda de l’anellament i les caixes-niu, els membres del GACO també porten a terme el cens de determinades espècies, “una activitat molt diferent de l’anellament”. Aymerich i Gómez destaquen que “a Sant Hipòlit de Voltregà hi ha la colònia d’ardeids més gran de la Catalunya interior”. S’hi pot trobar el bernat pescaire o el martinet blanc, per exemple: “Lògicament, no els anellem per a no molestar-los”.

“Els cens són variats. És molt diferent fer el de les cigonyes, en què ens hem de refiar de les poques que mirem, o el cens dels hivernants a la vora del Ter”, asseguren. Per aquest darrer cas, el GACO col·labora amb altres grups que ajuden a controlar la zona fluvial de la comarca. 

El grup no només es dedica a projectes propis, sinó que també col·labora amb altres institucions, com ara l’Institut Català d’Ornitologia. A principis dels anys 90, l’ICO va impulsar el projecte SYLVIA per a veure com evolucionen algunes espècies. Actualment, a Catalunya hi ha 46 estacions operatives per fer aquest control, basat en el mètode de l’estandardització, és a dir, col·locar les xarxes al mateix lloc. “Permet observar si les poblacions augmenten o disminueixen, així com el desenvolupament de la cria, a l’estiu”, suggereixen. 

Els fundadors del GACO consideren que el grup té per davant un “bon futur”, perquè la sinergia entre generacions és un gran motor per continuar protegint les diferents espècies d’aus d’Osona. Aymerich i Gómez conclouen satisfets que hi ha “una mà de jovent i canalla que venen a col·laborar”. 

La entrada De la caça a la protecció de les aus a Osona  se publicó primero en iNSiGHTS.