El fil que estibaran en aquesta zona, a l’agost ideal per pescar molls, amaga un dels tres quilòmetres de xarxa que tenen desplegats per la mar que banya la costa de sa Serra, a llevant i a ponent de la badia fins a Port des Canonge. El Passador començarà a llevar les xarxes que van calar el dia abans a ponent fins que poc abans del migdia passaran a veure si s’han enganxat els molls i atracaran al port per fer la venda directe, sense intermediaris, fruit de l’associació de productors que van crear ara fa tres anys. Del mar a la taula.

Mentre es va aixecant la jornada, la mar és una bassa d’oli des d’on es pot contemplar l’esplendor dels penya-segats, encara mig abrigats per la boira baixa matinera, i altra hora espai natural d’on el rei Sanxo de Mallorques treia els falcons que llavors eren enviats perquè el falconer reial de Perpinyà els ensinistrés per les caceres o es regalaven a les cancelleries europees com a present d’un regne independent, petit i banyat pel Mediterrani. Els rocams per on encara avui volen falcons i xoriguers dibuixen formes agressives, presidits per la protegida Muntanya del Voltor, i ofereixen els seus misteris dins de coves on només s’hi arriba navegant. 

La majestuositat de sa Foradada no passa desapercebuda pels navegants, i encara es veuen restes del camí que s’Arxiduc es va fer construir vora mar per muntar a cavall entre aquesta bellesa natural i la finca de s’Estaca, que va comprar-li Michael Douglas als anys 80 i darrerament ha entronitzat Netflix a White Lines. En Gori, dalt del Passador, ressegueix els racons de la geografia de Tramuntana igual com domina els secrets que demana menar el llaüt. Té 29 anys i des dels 16 que fa feina de pescador, fent pesca de tresmall, seguint els coneixements llegats pel pare, qui va fer construir el llaüt. L’honora, ara que el mestre ja no hi és. L’acompanya en Vicenç, un enginyer agrònom nascut al centre de França que va deixar la cooperació internacional a Nicaragua el 2018 i fa un any que es va fer a la mar.

Una parella ben avinguda, que se’ls nota complicitat més enllà de l’àmbit laboral. L’un de complexitat ferrenya, morè, torrat pel sol i addicte a la dieta frugal; el solleric, aquest xerrar mallorquí que marida amb el francès després de dècades de relació entre aquest indret i Marsella, el delata arreu malgrat que els seus orígens són fornalutxencs. L’altre, de faccions més europees: de bigoti ros i molsut, capaç d’endrapar un sandwich a qualsevol hora. En Gori és el patró i maneja el Passador amb mestratge. Quan arriba a la bandera vermella flotant que senyala l’inici del fil de la xarxa que recolliran, posa el llaüt en punt mort i comencen a estivar: la barca avança per impuls, balancejant-se sobre el llit de la mar si no comença a bufar l’oratge, mentre recullen la xarxa per la proa. Mentre puja, resta la remor de fons del monòton gemegar del motor i el refregar dels suros enganxats al fil a les politges. 

Es l’hora. La mar proveeix, a vegades més o menys, i el que sembla un inici poc prometedor “al final s’endreça”. En total, en Gori surt 180 dies a pescar durant l’any: entre el març i el maig hi ha la temporada de la sípia, juliol i agost els molls i els cap-roig, del 25 d’agost a novembre la llampuga i del 15 de desembre a final de març els jonquillos. “Només ens deixa reposar el vent”, explica. “Els pescadors som com les formigues, treballem a l’estiu per poder guardar per l’hivern”, ironitza mentre feineja a la coberta, recull fil, desenganxa el peix (mòlleres, pop, escorballs, esparralls, rajades, molls i els preuats cap-roig) i torna a deixar les xarxes a punt per tirar. A coberta sembla un gran manyoc, “però està perfectament organitzada”. 

Ara bé, el què ha donat nom a Sóller ha estat la gamba, que no es pesca amb tresmall perquè viu a 400 metres de profunditat, i que “van descobrir i posar de moda pescadors de Sant Carles de la Ràpita”. “Algunes famílies es van arribar a quedar aquí i un dels propietaris d’una de les dues barques d’arrossegament que hi ha a la flota de Sóller també ho és”, recorda en Gori. “Els paladars més fins diuen que la gamba de Sóller és més forta de gust, a causa del tipus de fons marí que tenim”, conclou.

Però, més que pescador, en Gori és emprenedor: per haver fugit dels intermediaris i vendre directament el peix amb ofici de negociant, i perquè també contribueix a cercar un turisme més saludable que fugi del sol i platja. Ell forma part de la iniciativa Pescaturismo, que des d’agost de 2017 permet a tothom conèixer de primer mà la feina dels pescadors en diversos ports del territori tot embarcant-los en vaixells de la flota, mentre aquesta treballa. A Sóller ara hi ha 8 barques de pesca, però n’hi havia hagut 15 fa anys, i ni molt menys totes participen de la iniciativa. Però, “diversificar” el negoci tot esdevenint ambaixador d’un art tan noble no ha acabat essent una mala idea per en Gori. Al contrari, que enguany ja ha carregat nou famílies que volien saber més d’ell i el seu ofici.

La entrada Pescant amb un ambaixador de Tramuntana se publicó primero en iNSiGHTS.

Els viatges de final de curs a Mallorca han deixat rastre de la pandèmia a Península, la mateixa setmana que el govern britànic incloïa les Illes en el llistat de destinacions segures, però en deixava fora la resta de l’Estat. Els indults als presos polítics catalans quedaven en segon pla a la premsa illenca, ara que les mascaretes a l’exterior es poden començar a treure. A les platges fa temps que s’han perdut les distàncies de seguretat i alguns bons costums, i Caló des Moro continua sent objecte de culte pels instagramers i munions de turistes que s’atreveixen a contaminar visualment i acústica un petit paradís amb inflables, tendals i neveres de platja. Mai, l’Instagram havia fet tan mal.

A Caló des Moro només s’hi pot anar a primeríssima hora del matí, aprofitant que més d’un encara dorm la gatera o li ha fet mandra matinar. Llavors sí, el llençol blanc estirat per tot el fons marí tenyeix de blau cel l’aigua, que es manté com una bassa d’oli quan hi penetren els primers banyistes. Carícies i calfreds a la pell, senyal de puresa. Aquests pocs privilegiats conviuen amb els zebrats mabres que furguen la sorra i les enjogassades oblades, que poblen qualsevol indret del litoral mallorquí des dels bancs de posidònia fins a flor d’aigo. El fons marí sempre sorprèn amb paciència i respecte.

Una braco de Weimar davalla pel tirany esculpit entre el rocam fins l’estreta platja i busca refugi del sol, com si no fos la primera vegada que s’hi ve a xipollejar. Certament, majestuosa entra a l’aigua i es planta en una petita plataforma de roca que, ja dins de la mar, l’eleva per només enfonsar-li una mica les potes. Mira altiva i observa com les hores li van prenent la soledat amb què gaudeix d’aquell Olimp natural, d’aigua cristal·lina, que havia vingut a cercar. Entre la postal idíl·lica exempta de turistificació i les excentricitats del turisme de sol i platja –l’origen dels quals relata a la perfecció Guillem Frontera al clàssic de la literatura mallorquina, Els carnissers (1968)– hi ha escassos trenta minuts.

El consum de les destinacions turístiques a través de les imatges publicades n’ha deslluït el gaudi del directe perquè molts prefereixen una instantània ben enquadrada que no assentar-se a respirar, hores, la grandesa del moment. S’estimen més quinze minuts d’un shooting a les dotze del migdia que una hora de meditació quan surt el sol: perdre el temps en la postmodernitat, evadir-se, és un luxe que t’has d’autoimposar. I faràs bé de fer-ho si no et vols perdre entre multituds alienades que fan vida de ramat. 

El virginal Caló des Moro i una postal de natura humanitzada a la veïna cala s’Almunia són racons verds a la punta més meridional de l’illa de Mallorca, entre el cap de Ses Salines i abans d’enfilar els plans arenals de Llevant. El Caló, de fet, manté la mateixa paleta de colors que alguns indrets dels penya-segats de tramuntana, de pinedes vora mar i alzinars d’altura que cobreixen “les muntanyes discretes”, en paraules de la historiadora i escriptora Eusèbia Rayó. 

No tota la Serra, però, es manté avui immaculada com anys ençà la divisaven les Reines de Mallorques, que biografia i novel·la amb profunditat Rayó, en un doble volum el primer dels quals està esgotat. El passat final d’agost, un cap de fibló va assolar la zona de Valldemossa i Banyalbufar. “Vam veure volar les teules”, s’exclamava en José, un dels restauradors de Port des Canonge a la clientela. Canvis abruptes del temps producte de l’escalfament global, que trenquen postals i dibuixen noves geografies.

La Volta des General, que serpenteja suaument des del pintoresc Banyalbufar al familiar i acollidor Port des Canonge, ja no és aquella passejada ombrívola vora mar entre alts, esvelts i cilíndrics pins. Després d’aquell temporal endimoniat, avui trepitges suaument les estelles amb què s’ha refet la passejada, que s’obre entre un paisatge d’arbres grisos esberlats, esqueixats i ajaguts, fins i tot morts, gairebé caient fins al llit de la mar. Les vistes paradisíaques són ara de decadent bellesa, que no pas de tristor, perquè la natura està programada per superar les adversitats, per ennoblir amb les intenses tonalitats del mar allò que el vent va fer malbé a terra ferma. 

Els senderistes, si viuen abstrets de la realitat, poden situar l’ull de la càmera enquadrant només allò que tenen ganes d’ensenyar a les xarxes socials. Visions parcials, mirades subjectives. Però, en determinats indrets de sa Serra aquest estiu hi ha un paisatge que és un xic més variat, mundà i enigmàtic, que no vol dir menys bonic. Segurament, això sí, totalment oposat a allò que buscaven els influencers que s’apilonaven a Caló des Moro quan era el migdia i el sol ja picava amb força maleint els invasors fins a rostir-los els clatells.

La entrada Lloar allò que Instagram no vol veure se publicó primero en iNSiGHTS.