El què algú ha convingut en denominar cinema lent també es nega a explicar-se i a ser explicat: hem de convenir doncs, que ni les convencions pròpies de l’acadèmia ni les de la didàctica cinematogràfica ens serveixen a l’hora d’apropar-nos a un cinema que és eminentment contemplatiu. Una possibilitat versemblant, si parlem de l’obra realitzada per Michelangelo Antonioni, Andrei Tarkovski o Bela Tarr, entre d’altres, seria presentar el slow cinema com una alternativa directa al cinema comercial, però aquesta afirmació també seria vàlida, per exemple, pel cinema experimental de José Antonio Sistiaga o de Michael Snow… i aquests dos últims no estarien dins les coordenades del cinema lent. Així doncs, acarar el cinema lent amb el cinema produït per una indústria que té els seus referents més a prop dels parquets de la borsa i de les entitats financeres que del món de la cultura i de l’art, seria una forma connatural d’acostar-nos a la seva essència, però, de ben segur, no ens permetria fer-ho ni amb la fidelitat ni amb la precisió  necessàries.

Deixem que siguin les paraules dels cineastes que han transitat els camins d’aquest cinema lent, i les dels intel·lectuals que els hi han fet costat, les que ens ajudin a descobrir els elements que han configurat el seu corpus teòric i estètic. Andrei Tarkovski, respon a aquells que gosen  interrogar-lo sobre la interpretació dels seus treballs,  “[…] tot depèn del nostre món interior, i del món interior de l’espectador, i afegeix […] l’espectador ideal per a mi, és aquell que mira els meus films igual que un viatger mira el paisatge des d’un tren”. El crític Esteve Riambau ens diu que Pedro Costa “[…] és capaç de convertir en poesia elements tan efímers com un raig de llum, una ombra fugissera que travessa la pantalla o sons gravats en bandes sonores particularment riques”. Antonioni, en paraules de Pasolini, “[…] ens situa en universos fora de la història i ens mostra l’angoixant bellesa autònoma de les coses”. Bela Tarr ens convenç que “[…] el temps és una dimensió de la vida, tot passa dins del temps”. Theo Angelopoulos tempteja definicions i exclama: […] el cine és la vida, i reflexiona sobre la gènesi de la seva obra afirmant que “[…] si hagués de definir el cinema que faig, diria que és un treball sobre el temps que ha passat, sobre el temps que passa, sobre el temps”, i categoritza aquestes afirmacions amb una poètica frase posada en boca d’un dels seus personatges quan algú li  demana, “[…] què és el temps?”, i respon, “[…] el temps és un nen que juga amb un petit objecte a la vora del mar”. El cinema contemplatiu, però, no té data de caducitat i nous realitzadors han anat fent de la lentitud una marca. Lisandro Alonso, Carlos Raygadas, Nuri Bilge Ceylan, Raya Martin, Brillante Mendoza, Naomi Kawase, Tsai Ming-Liang o Apichatpong Weerasethakul, representants contemporanis d’aquest cinema lent, han renunciat pràcticament a la distribució comercial dels seus films i han optat per fer visible la seva obra només a través dels festivals de cinema i dels fòrums especialitzats. Molts d’aquests directors opten per filmar amb càmeres especials i amb formats diferents dels habituals, utilitzen les noves tecnologies sense cap problema, però la majoria d’ells es mostren decidits a defensar, igual que els seus predecessors, la moralitat del pla seqüència; un pla que malauradament en l’actualitat s’ha amarat d’exhibicionisme, però que ha estat un paradigma significatiu per a tots aquells realitzadors que s’han alineat a les files del cinema lent. Una forma d’actitud moral que, com ens diu Angelopoulos al·legòricament, comença amb l’Odissea, una obra que el director grec recrea en una versió molt lliure a La mirada d’Ulisses. Per això quan en aquest film Ulisses es pregunta, “[…] quan torni què explicaré?”, la resposta és: “explicaré una aventura, l’aventura humana, una aventura que no acaba mai”.

La entrada ‘Slow cinema’ o l’art d’observar com si la càmera no existís se publicó primero en iNSiGHTS.