Mascaretes, EPIS, gel desinfectant i zones d’espera exteriors. Aquesta és la nova realitat de molts centres de salut com el de Sallent. Com cada matí des de fa 25 anys, el CAP obre les portes als seus pacients.

Just abans de l’entrada principal, hi ha una carpa amb cadires que mantenen distància. És la nova zona d’espera exterior. “Els dies d’analítiques, les persones citades esperen al carrer mantenint la distància i portant la mascareta en tot moment. Entren al CAP conforme se’ls crida pel seu nom”, explica la Dra. Trinitat López. A l’interior, el passadís està separat per un cartell que indica el camí d’entrada i el de sortida, juntament amb un dispensador de gel hidroalcohòlic. Tot seguit, es troba un mostrador equipat amb pantalles transparents de separació i unes línies al terra per marcar la distància adequada. És la Unitat d’Atenció a l’Usuari. “A més de la nostra feina habitual, ara controlem que els usuaris del CAP es posin gel hidroalcohòlic quan entren, portin la mascareta ben posada i es compleixi l’aforament establert”, comenta Eli Mateo, membre de la Unitat d’Atenció a l’Usuari.

El silenci predomina en l’ambient de l’ambulatori, els pacients ubicats a la sala d’espera gairebé no parlen, només se sent algun soroll de bolígrafs, ordinadors i portes que s’obren i es tanquen. “M’agradaria demanar comprensió als usuaris del centre, aquests canvis s’han fet de la millor manera possible davant la situació que estem vivint. Sobretot vull recalcar que no dubtin del nostre servei, ja que en cap moment hem deixat de ser-hi”, afegeix Domi Márquez, membre de la Unitat d’Atenció a l’Usuari.

A part dels canvis en la mobilitat interior de l’edifici, també hi ha noves variacions en l’uniforme dels treballadors. Tant la Unitat d’Atenció a l’Usuari com els professionals sanitaris entren als vestuaris a canviar-se de roba. Els sanitaris duen doble mascareta, una bata de protecció i guants. Alguns també porten un mocador al cap i ulleres. “Quan anem a la residència d’avis per a visites urgents també utilitzem peücs per als peus i, una vegada feta la visita, es rebutja tot el material utilitzat”, esmenta la Dra. Trinitat López. El matí continua i els pacients van i venen, a molts d’ells els atenen telefònicament, però hi ha visites que s’han de fer presencials. Una part del personal sanitari surt del CAP, alguns van a fer domicilis i els altres a visitar la residència d’avis. Es nota preocupació i un cert grau d’ansietat. Pietat Espín, infermera, se sincera: “el dia a dia es esgotador”. També hi ha cansament entre els metges. “Ens sentim com supervivents d’aquesta situació”, diu la Dra. Mercè Gonfaus. Els ànims decauen, els sanitaris pateixen cada dia que passa, amb cada pacient que veuen. Fins i tot, alguns passen de l’esgotament i el desànim a l’enuig. “És una barreja entre ràbia i impotència a l’intentar fer les coses el millor que podem i veure com hi ha gent que està farta de tot plegat i fa el que vol. Hi ha persones que es reuneixen amb moltes altres sense mesures. I, per exemple, a casa meva, els nens no acaben d’entendre perquè nosaltres no ho fem”, explica la infermera Cristina Bernardo.

El tracte amb el pacient ja no és el mateix. És més fred per les mesures de distància. Els pacients es visiten presencialment si ho requereixen o si el cas no es pot valorar solament per via telefònica. “Hi ha mesures que venen establertes i el pacient es queixa al metge de família, la persona que té més a prop”, comenta la Dra. Gonfaus. Des de fa uns mesos, el CAP està immers en la vacunació contra el Covid-19. Ara, es comença a vacunar a les persones entre 70 i 79 anys. La vacunació es realitza al mateix centre, als domicilis i al centre cívic del poble, s’hi dedica un dia a la setmana i les persones vacunades depenen del nombre de dosis rebudes.  “Gestionem les vacunes segons les directrius que ens comuniquen setmanalment. Sempre vigilem quina persona la necessita més”, aclareix Bernardo.

El dia avança i les consultes continuen. El telèfon no para de sonar. El CAP està dividit en tres plantes: en el pis inferior hi ha sis consultes i l’àrea d’administració, en el segon pis es troben quatre consultes i el pis superior està destinat a urgències, la zona d’esterilització i l’àrea privada del personal. Els despatxos es ventilen durant cada visita presencial. A prop de la consulta número 9 es troba Carmen Márquez, treballadora del servei de neteja. “He de tenir molta cura a l’hora de desinfectar cada part de l’edifici. Netejo amb productes antisèptics a cada lloc on es visita un pacient amb Covid-19 i tothom ha d’esperar dues hores abans d’entrar a aquesta consulta”, explica. Ella també utilitza vestimenta especial: usa un equip EPI, doble guant, doble mascareta i pantalla de protecció.

Durant la jornada hi ha alguna casos urgents. El protocol d’actuació davant d’una urgència també ha canviat. Si el pacient té símptomes de Covid-19 es fa un test d’antígens i, si la sospita continua, es realitza una PCR. “Si tenim domicilis urgents, tant el metge com la infermera surten amb un equip preparat amb oxigen i DEA”, afegeix la Dra. Gonfaus. Però, l’organització canvia segons si és un dia laborable, festiu o cap de setmana. Per exemple, de dilluns a divendres, des de les vuit del vespre fins a les vuit del matí, les guàrdies de 24 hores dels caps de setmana i en els dies festius, el CAP Sallent acull també als pacients provinents de Navàs i Balsareny. “Les persones d’aquestes localitats s’han de desplaçar fins a Sallent per ser ateses i nosaltres, en conjunt amb els sanitaris de les dues poblacions, hem de fer els domicilis urgents o programats d’aquests pobles i de tota la seva àrea rural”, diu la Dra. López.

El rellotge marca les vuit del vespre i el centre tanca la seva porta principal. L’equip diürn fa el canvi i ara entren els sanitaris de guàrdia. La infermera Pietat Espín acaba el seu torn i comenta seriosament: “m’agradaria demanar a la ciutadania que compleixi les restriccions establertes pel Govern, sinó es produeix un bucle de contagis que mai acaba i la situació es descontrola”.

Les reixes de l’entrada principal es tanquen. L’entrada d’urgències s’il·lumina. El cotxe encara està aparcat. I més enllà de la porta d’urgències es pot veure un sanitari, es mou amb neguit i es dirigeix a l’entrada, està cansat però la seva mirada indica esperança, pensament positiu. Tot s’acabarà i tant els sanitaris com els pacients podran tornar-se a veure la cara.

La entrada Treballant contra la pandèmia se publicó primero en iNSiGHTS.

Potser en podríem dir crisi, però no en el sentit negatiu de la paraula que li solem atribuir, sinó en el sentit de traspàs d’etapa, de regeneració, de creixement, perquè la vida, precisament, va d’això: d’evolució, de canvi, de provisionalitat, i sembla que no ens n’hem adonat encara. Ens aferrem a les coses, als fets i a les persones com si fossin eternes amb una tossuderia extrema i esgotadora. Vivim mirant enfora i amb la sensació que el temps se’ns escola maliciosament anant-nos a la contra quan és justament al contrari: ho tenim tot a dins (tot el que ens cal per Ser, almenys) i, mentre siguem vius, el temps és nostre, perquè el temps som nosaltres. És tan senzill –i tan difícil alhora­­­– com prioritzar i no confondre el que és suposadament urgent amb el que és realment important. Ja ens ho advertia la Rodoreda: “Les coses importants són les que no ho semblen”.

Fa just un any, quan ens trobàvem tancats a casa, amb els carrers buits i les places tristes, la meditació, el mindfulness i el ioga saltaven a primera línia com a eines útils per combatre l’ansietat provocada per la incertesa del moment (com si la vida en si mateixa no ho fos, d’incerta!). Mai abans s’havien teclejat tant a Google aquestes tres paraules, però no és casualitat. Al marge que promoguin estats de benestar interior o no (que sembla ser que certament és així), al marge que aquí, a Occident, estiguin adscrites a una moda més o menys duradora o a postures i àssanes impossibles, tot plegat és símptoma que ens estem adonant que vivim “desconnectats”, de nosaltres mateixos i, per extensió, dels altres, del món. I ja no es tracta només d’una presa de consciència, sinó d’una necessitat que cal resoldre amb urgència.

Nosaltres som el nostre propi salvavides

Es fa palpable als carrers, dins les famílies i a les consultes dels psicòlegs i terapeutes, als hemicicles i al replà del portal de casa: les tensions, l’agressivitat, la retòrica sense missatge, la crítica destructiva, l’atac, la violència, la desconfiança, la mentida, l’absurd, els egocentrismes, els egoismes,… estan a l’ordre del dia i porten, irrevocablement, carretades de confusions, malentesos, inestabilitats, inseguretats, pors i paràlisis. Tallen ponts, amb un mateix i amb els altres. Ens incapaciten per entendre el món, per llegir-lo. Ens perden. Per això ens aferrem tant a fora, al consum innecessari, a la superficialitat de les xarxes, al què diran, al reconeixement extern, a la recerca de la satisfacció immediata,… I és que patim ceguesa i sordesa extremes. No mirem, no escoltem; no ens mirem, no ens escoltem i, en conseqüència, naveguem sense rumb i amb pressa, com pollastres sense cap, absurdament. Quan patim un refredat comú, ens prenem una píndola per mitigar-lo sense deixar que faci el seu curs natural per seguir corrent; quan ens ressega un buit a l’estómac, mengem sense percebre si tenim gana. Tot són pegats estèrils, autoenganys que no ens duen enlloc, però ens estimem més això que aturar-nos a mirar i escoltar el que ens diu el cos, que és qui té les respostes.

Vet aquí la nostra necessitat flagrant de connectar-nos de nou, de tornar a nosaltres, de, com diu Josep M. Esquirol a La resistència íntima: assaig d’una filosofia de proximitat, “retornar a la proximitat, a casa, que és camí cap a la presència i cap al sentit”, perquè, “a casa no s’hi va, s’hi torna”, i “la casa salva”. Nosaltres som el nostre propi salvavides, som refugi i, quan perdem el rumb, no ens queda altre camí que aturar-nos i tornar al centre per sentir que som, per sentir-nos, per localitzar-nos enmig de la freda immensitat, per saber on anem o cap a on volem anar. Aquest és l’acte més gran de llibertat que podem exercir enmig de les masses i els contratemps, un acte de presa de consciència, compromís i acció que demana temps, recolliment, silenci i calma i que té superpoders: el de desactivar el judici en pro de la mirada compassiva i la comprensió, l’acostament i l’empatia; el de deixar de veure només els desigs per passar a copsar les necessitats, pròpies i dels altres; el d’arraconar el pensament automàtic característic dels autòmats i apostar per restar presents, ara i aquí; el de voler el millor per a nosaltres i per als altres. És aleshores quan esdevé la màgia, perquè, quan sents –i sents bé–, et sincronitzes, comences a entendre i a trobar sentits, tot pren forma i color, tot esdevé més plàcid i lleuger. I el que és millor: afines –recuperes– la capacitat de meravellar-te, com fan els infants. I és que, al cap i a la fi, com diu Esquirol, “viure no és viure, sinó adonar-se’n”.

La entrada SOS, hem perdut la connexió! (però som a temps de solucionar-ho) se publicó primero en iNSiGHTS.