L’escola FEDAC Manresa obre les seves portes com cada matí des de fa dècades, però aquest any els alumnes tenen noves rutines: entren per diferents llocs, duen mascareta i es posen gel desinfectant a les mans.

Els pares i mares dels més petits acompanyen els seus fills a les classes, però es paren molt abans de les aules. “Els pares no poden entrar a dins de les classes”, esmenta Tània Barbero, directora pedagògica d’educació infantil i primària. El parvulari ara és una etapa molt més difícil, ja que els nens i nenes menors de 6 anys no estan obligats a portar mascareta. Tot i això, l’escola prefereix que tots els estudiants portin la mascareta als espais comuns.

Arriba l’hora d’esbarjo i l’alumnat de primària omple el pati de crits i rialles, somriures amagats darrere de les mascaretes, però amb la mateixa energia de sempre. El pati està mig buit, sense pilotes de futbol ni de bàsquet. Abans els alumnes sortien al pati des de 1r fins a 6è de primària, ara ho fan esglaonadament: 1r, 2n i 3r per una banda i 4rt, 5è i 6è, per l’altra. “Hem hagut de treure les pilotes i tot el que els nens i les nenes puguin compartir”, diu Barbero mentre vigila els infants.

Els estudiants de secundària i batxillerat continuen a classe mentre els petits juguen a fora. Al segon pis, passadís compartit per primària i un curs de l’ESO, se sent una música de fons, que ressalta l’esperit de festivitat en l’alumnat, tot i la situació actual. L’adaptació als temps de pandèmia començà fa mesos i va fer que, per exemple, el tradicional concert de Nadal no es pogués celebrar al teatre Kursaal. Els alumnes, però, van gravar una felicitació que després es va enviar a les famílies.  

Al tercer pis, passadís exclusiu de secundària, es troba la sala Gardner: espai dedicat a xerrades i treballs en grup. El silenci i algun xiuxiueig regnen a l’ambient. Els estudiants de 2n de batxillerat estan separats en petits grups de treball. La infermera assignada al centre educatiu ensenya als alumnes com mantenir la distància social a l’hora de treballar. “Nosaltres no hem renunciat al treball cooperatiu, és una part important a l’aprenentatge dels nois i noies. Tenim sort de comptar amb la Pilar, ella ens ajuda a normalitzar al màxim les classes”, explica esperançada Mª Josep Arévalo, directora pedagògica de l’ESO i batxillerat.

A una porta al costat de la sala Gardner estan penjats tres cartells que diuen: zona d’aïllament. Aquest lloc és una aula ordinària reservada per a què alumnes amb símptomes de Covid-19 esperin l’arribada de la seva família per endur-se’ls. Hi ha taules, cadires i diversos gels desinfectants. “A cada pis tenim una d’aquestes aules i quan detectem un possible cas, el noi o noia està en aquesta sala mentre nosaltres activem el protocol establert”, afegeix Arévalo. Aquestes aules ja no són testimonis de conceptes d’història, biologia o anglès, ara estan destinades a aïllar a possibles contagiats.

A prop de la sala Gardner, hi ha el taller de tecnologia. Els alumnes de 3r d’ESO estan dissenyant un nou projecte, ara els grups de treball són més reduïts. Les màquines funcionen a ple rendiment i el soroll de les eines és el protagonista a l’aula. “Quan els estudiants entren al taller, es posen gel hidroalcohòlic a les mans i seuen per parelles. Abans d’acabar la classe, l’alumnat neteja l’eina utilitzada amb gel desinfectant i la guarda al plafó”, afirma Yolanda García, professora de tecnologia, mentre demana més concentració als adolescents.

Alba Pérez, directora general de FEDAC Manresa, està al seu despatx situat a la secretaria de l’escola. Mira com entren i surten els pares amb els seus fills i filles. “El protocol és l’adequat, ens esforcem molt per a què els estudiants se sentin a gust”, afirma la directora, amb l’anhel de tornar a aquella escola d’abans, quan preocupar-se només per ensenyar era la principal activitat quotidiana.  

La entrada Ensenyar amb distància se publicó primero en iNSiGHTS.

Què fan els estudiants de tercer curs del grau de CAFE de la Universitat de Vic viatjant per l’espai rumb a l’educació física del futur? Està clar que no estan a l’espai literalment, estan a l’assignatura Didàctica de l’Educació Física que ha gamificat Gonzalo Flores Aguilar. Per aconseguir-ho, el professor del grau de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport ha fet servir una narrativa basada en l’‘Among Us’, un joc multijugador online que en l’últim any s’ha viralitzat a tot el món gràcies a youtubers i streamers.

El funcionament és molt senzill. Els tripulants d’una nau espacial -els alumnes- han d’esquivar els impostors infiltrats -les tasques de l’assignatura- que intenten sabotejar la nau i eliminar la tripulació. Per evitar-ho, els tripulants han de treballar en equip, completant missions en diferents sales perquè la nau segueixi en òrbita i pugui així arribar a la seva destinació.

La gamificació consisteix a dissenyar experiències d’aprenentatge perquè siguin viscudes com un joc dins d’un context que, convencionalment, no és lúdic. El britànic Nick Pelling, programador informàtic, va ser el primer a utilitzar el terme ‘gamificació’ l’any 2002, però aquest concepte no es va introduir en l’àmbit educatiu fins al 2010.

La gamificació promet crear un clima positiu a l’aula a través de la diversió

El professor Gonzalo Flores, Doctor en Didàctica de l’Educació Física, les Arts Visuals, la Música i la Veu, forma part de la comunitat de docents que utilitzen la gamificació en les seves classes. Per Flores, el principal efecte positiu d’aquesta eina “és la motivació intrínseca, que augmenta l’aprenentatge de l’alumnat”.

En el llibre Intrinsic need satisfaction: A motivational basis of performance and well-being in two work settings, Edward Deci i Richard Ryan expliquen que la motivació intrínseca té tres nivells: l’autonomia, la competència i les relacions socials. Per tal que una gamificació sigui efectiva és imprescindible traslladar aquests aspectes a les classes. L’objectiu és crear un clima d’aula positiu, a partir de la diversió i del descens de la por a l’error i la frustració. Aquest entorn és el que millora les relacions personals dels alumnes.

Els videojocs són gamificació?

Ruth Sofia Contreras Espinosa, professora de la Universitat de Vic i experta en entorns educatius multimèdia, explica que “la gamificació utilitza conceptes dels videojocs, com l’aprenentatge a partir de l’assaig-error o els punts i les taules de classificació”. Totes aquestes mecàniques del joc s’apliquen a l’aula i permeten que els estudiants puguin aprendre d’una manera divertida, diferent i, moltes vegades, sense que se n’adonin. Contreras insisteix en el fet que “els videojocs i la gamificació estan relacionats, però no són el mateix”. 

L’educació ha de ser capaç de desenvolupar habilitats útils, més enllà dels coneixements tradicionals, que permetin als joves superar i adaptar-se als obstacles que l’actual societat canviant els planteja. En aquest sentit, Contreras defensa que “les soft skills que demanen avui en dia les empreses es poden adquirir a través dels videojocs. Ser creatiu, saber treballar sota pressió, treballar en equip, trobar solucions… Quan jugues a un videojoc tens un alt nivell de pressió per aconseguir el què vols. Hi ha molts estudis que demostren que els nens que juguen a videojocs tenen més habilitats d’aquest estil que els que no hi juguen”, conclou la docent.

Per Flores, “les gamificacions funcionen perquè adopten moltes de les estratègies dels videojocs”. Segons el professor, que la indústria dels videojocs sigui la primera en ingressos dins del món cultural fa que “es destinin molts recursos en entendre per què juguem. Aquest coneixement s’ha d’aprofitar per poder fer una bona gamificació”.

El parany de jugar a la gamificació  

Internet i les xarxes socials han ajudat a promoure la gamificació entre els docents i són una eina útil per compartir continguts dins d’aquesta comunitat. Un exemple és GamificaTuAula, un web on els professors poden compartir les seves experiències a les classes i una font d’inspiració pels qui pretenen dissenyar una activitat gamificada. Ara bé, les xarxes socials i tot el que comporten, però, poden provocar una banalització de la gamificació. Flores adverteix que “hi ha professors que estan pendents dels likes i la popularitat. Quan veuen un procés gamificat l’imiten amb una activitat esporàdica que no forma part de cap procés desenvolupat a llarg termini. Fer quatre jocs i disfressar-se de Harry Potter no és gamificar, és postureig”.

En contra d’un prejudici endèmic de què la gamificació només funciona en l’educació primària i la secundària, Pere Cornellà, mestre, pedagog i professor a la Universitat de Girona, relata que el va sorprendre gratament la rebuda que va tenir en estudiants de quart curs de grau. “Algun alumne, fins i tot, m’ha enviat correus firmats amb el nom del personatge que interpreta en les classes gamificades”, explica.

No s’ha de confondre l’aprenentatge basat en jocs amb la gamificació

Contreras, que és coautora del llibre Gamificación en las aulas universitarias, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 2016, afirma que “és més senzill amb nens petits, ja que no estan condicionats per l’opinió de la societat adulta sobre el joc”, que té una connotació negativa associada a la infantilització i les apostes. “Tot i això”, afegeix, “funciona en totes les edats, i en molts àmbits de l’educació. S’ha d’estudiar el tipus de col·lectiu, més que l’edat, i adaptar la gamificació a ells”.

Cornellà, que ha estat professor a l’escola, a l’institut i a la universitat, també remarca la importància del paper del docent a l’hora d’escollir quina pedagogia activa s’aplica. “Cada professor ha de veure quina és la millor manera de què els seus alumnes aprenguin. Es fan coses molt interessants sense haver de gamificar, però és un bon recurs si s’utilitza adequadament. No s’ha de fer gamificació perquè estigui de moda, sinó que se li ha de donar un sentit i valorar quina és la millor opció, tenint en compte cada situació”, aclareix.

En els últims temps han aparegut aplicacions com Kahoot, Classcraft o ClassDojo, que han aprofitat les noves tecnologies per dinamitzar l’aprenentatge a l’aula. Cornellà adverteix que no s’han de confondre aquestes eines amb la gamificació. “Actualment a tot se li diu gamificació. Utilitzar el Kahoot un dia a la classe no és gamificar, és aprenentatge basat en jocs. No vol dir que aquests instruments no serveixin, però cada cosa té el seu nom i s’ha de diferenciar”, remarca el docent. Charlier, Ott, Remmele i Whitton, a l’article Not Just For Children: Game-Based Learning for Older Adults publicat l’any 2012, expliquen que l’aprenentatge basat en jocs és un recurs que proporciona un enfocament pedagògic fonamentat en la formació activa i experimental. De fet, en la última dècada la gamificació es considera una de les metodologies d’aprenentatge més atractives en l’àmbit educatiu, però també empresarial.

La entrada Gamificació: aprendre jugant se publicó primero en iNSiGHTS.