Dimecres al migdia els passadissos de l’edifici C de la Universitat de Vic deixen de ser simples corredors universitaris per convertir-se en un túnel sonor. Des de 2/4 de 2 del migdia una melodia persistent s’escapa entre portes, escala parets i guia estudiants i professors i curiosos fins a una aula amagada a la planta -1. Allà la música no només es practica, es viu.

Un cop a dins la imatge sorprèn. Una trentena de persones envolten el director amb instruments a les mans i il·lusió als ulls. El mestre d’orquestra, Lluís Solé Salas, gesticula amb energia i empatia. Amb els braços marca el compàs, però amb el somriure dirigeix tot un projecte de vida: que la música soni i que, com ell diu, “es reconegui la cançó que s’està tocant”.

L’Orquestra Inclusiva de la UVic no és una orquestra qualsevol. Aquí s’hi barregen edats, capacitats, trajectòries i nivells musicals. El que els uneix no és la tècnica, sinó l’esperit: fer música sense barreres. “El projecte va néixer per incloure persones amb diversitat funcional, aficionats i professionals en un mateix espai de creació”, explica Solé. I en aquest espai el talent es mesura en empatia i no en virtuositat.

Cada assaig és un exercici col·lectiu d’aprenentatge. Es nota en la paciència, en les mirades de complicitat i en els somriures compartits després d’un acord reeixit. “La música uneix persones i genera emocions sense necessitat de paraules”, afegeix el director. I aquí aquesta frase no és un tòpic: és un fet.

Hi ha qui toca per primer cop, sense por ni vergonya. D’altres, amb anys d’experiència, troben en aquest entorn una nova manera de sentir les notes. “És molt bonic veure com els músics experimentats aprenen dels altres i com els més novells s’atreveixen a provar”, destaca Solé.

Concerts fora de l’aula

I la música de l’orquestra no es queda dins l’aula. Surt al carrer, puja als escenaris i es presenta davant el món. Al llarg del curs actuen en festivals, auditoris i espais simbòlics. Una de les fites més recordades és el concert a la basílica de Santa Maria del Mar, però també han passat per Ripoll, per l’Aliança del Poblenou i cada any fan vibrar la plaça de la Catedral de Vic a final de curs. “Intentem fer tres o quatre concerts cada any”, comenta el director.

El repertori s’adapta a les possibilitats de cadascú. Des de clàssics fins a temes més actuals, cada peça es tria amb l’objectiu de sumar, no de complicar. “Volem que tothom pugui participar i que les cançons emocionin tant els músics com el públic”, apunta Solé. I sembla que ho aconsegueixen: “Moltes persones surten dels concerts emocionades. Entenen que aquí l’important no és la perfecció, sinó l’energia que transmetem”.

L’orquestra també és un altaveu pedagògic. Cada actuació és una lliçó viva sobre inclusió, diversitat i respecte. “Les barreres, sovint, només són a la nostra percepció”, resumeix. I aquesta realitat es fa evident en cada acord, en cada pausa, en cada aplaudiment sincer. Amb el projecte consolidat, ara l’objectiu és créixer. Solé vol teixir xarxa amb altres entitats i estendre aquest model a altres poblacions. De fet, ja lidera una orquestra semblant a Centelles. El missatge és clar: la música és un dret universal i tothom hi té un lloc.

L’Orquestra Inclusiva de la Universitat de Vic no és només un grup de gent que toca instruments. És un espai de resistència alegre, transformació i connexió humana. Quan les últimes notes ressonen per l’edifici i la porta es torna a tancar un pot pensar que potser la inclusió, a vegades, sona com un acord ben tocat. I aquí en saben molt.

La entrada La música que fa caure barreres se publicó primero en iNSiGHTS.

El taller d’Oriol Baró no té rètols llampants ni vitrines lluents. Només cal travessar la porta per entendre que aquí tot respira ofici. L’olor de la fusta acabada de treballar, la resina escalfada, el metall polit… Tot sembla en silenci, però en realitat parla: parla la fusta quan és tallada, parlen els esquís quan són repassats amb les mans, parla la calma. Aquí es fabriquen esquís, sí, però també una manera de viure. Un retorn als orígens d’aquest esport.

El camí fins a aquí, però, no va ser directe. Baró va créixer envoltat de muntanyes, rius i fusta. “El meu avi no era fuster, però sempre havia remenat la fusta”, recorda. D’aquell entorn n’havia heretat un vincle amb la natura que, durant anys, va quedar sepultat sota el ritme de la ciutat. Va marxar a Barcelona per estudiar enginyeria industrial i, com molts, va acabar arrossegat per la inèrcia professional.

Feines ben remunerades, una multinacional de l’àmbit mèdic, viatges a ciutats de tot l’Estat… però cap connexió. “Treballava en projectes importants, però no m’hi sentia vinculat. No hi havia ànima”, explica Baró. I el cos ho sabia: cada cap de setmana fugia cap a la muntanya, buscant aire, llibertat, silenci.

Liken Skis va néixer de la iniciativa de tres amics que es van voler fabricar els seus propis esquís

El punt d’inflexió va arribar quan es va fer la gran pregunta: “Visc la vida que vull, o la que s’espera de mi?”. I amb això va néixer un projecte, que no va començar com una empresa, sinó com un passatemps entre tres amics enginyers units per l’amor a la neu.

Van voler fabricar-se els seus propis esquís. Sense saber massa per on començar, van dissenyar les eines, van construir un compressor a mà i van fer un curs intensiu a Innsbruck (a Àustria) per aprendre trucs pràctics. El primer parell el van provar a Formiguères, sota una nevada intensa. “Pensàvem que les fixacions saltarien, que es partirien… però van funcionar perfectament”.

Per a dos d’aquells amics, aquell havia estat el final. Per a l’Oriol, era el principi. Va dissenyar un pla d’empresa, va fer un curs d’emprenedoria i, guiat per la intuïció, va començar a caminar sol. Va deixar Barcelona, es va donar d’alta com a autònom i va fundar Liken Skis. Una amiga li va suggerir decorar els esquís amb líquens, i ell hi va veure el símbol perfecte. Liken, amb “k” per qüestions gràfiques, “representa simbiosi, adaptació i vida en entorns purs”, com del seu projecte.

Esquís fets a mà

Des del seu petit taller a la Pobla de Lillet (Berguedà), cada parell d’esquís es fa a mà. El procés és lent, meticulós, de cinc setmanes per parell. S’utilitza fusta de freixe —noble, resistent, duradora— i materials “pensats per aguantar anys”. L’Oriol no aposta per la producció massiva. Fa uns trenta esquís a l’any, com a màxim.

“No vull créixer per créixer. Vull mantenir el contacte amb cada client, dedicar-hi temps, fer les coses bé”, assegrua.Per a ell, la sostenibilitat no és només una qüestió de materials —encara que també utilitza resines menys contaminants—, sinó una filosofia: fer només allò necessari, i fer-ho amb consciència.

A la Pobla de Lillet, es fabriquen uns trenta parells d’esquís de fusta a mà cada any que es personalitzen

Liken ofereix vuit models base —tres de pista, tres d’all mountain i dos de freeride—, però gairebé tots es personalitzen. Segons l’alçada, el pes, l’estil d’esquí, però també segons gustos estètics: acabats en fusta d’olivera, de roure, de wengué, marqueteria a làser amb noms, símbols o dedicatòries. “Hi ha qui em demana esquís per regalar en unes noces o una jubilació. M’agrada que tinguin una història”, explica. Perquè, per a ell, l’esquí és també emoció, identitat i vincle.

Tot i que, admet, que al principi va costar convèncer el mercat —“aquí no hi ha gaire tradició d’esquí artesanal, com als Alps”—, amb el temps, la reputació de Liken s’ha anat estenent. De boca-orella. “No he volgut fer promoció. Si hagués rebut moltes comandes de cop, no les hauria pogut assumir. Prefereixo créixer a poc a poc i amb sentit.” Així ha anat arribant gent de tot arreu: de Catalunya, de l’Estat, fins i tot, d’altres continents.

Quan li pregunten pel preu —uns 1.300 euros el parell— no s’amaga: “No és una excentricitat. És una inversió en qualitat, en durabilitat, en valors. Igual que et pots comprar una bona bicicleta, pots apostar per uns esquís que t’acompanyin molts anys.” I potser, també, el que compres no és només el producte, sinó la història, la mà, la consciència que hi ha al darrere.

Els esquís de Liken no només serveixen per baixar muntanyes. També per canviar de rumb i tornar a l’essència. Oriol Baró ho va fer. I, amb cada parell que surt del seu taller, convida altres a fer-ho també.

La entrada Esquís moderns de fusta que tornen a l’origen de l’esport se publicó primero en iNSiGHTS.

Mariona Badenas Agustí (Barcelona, 1994) és una astrofísica catalana, llicenciada en Astrofísica per la Universitat de Yale i amb un màster en Astrofísica, Cosmologia i Física d’Altes Energies per la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya. A més, és doctora en Ciències Planetàries per la Massachusetts Institute of Technology (MIT). Badenas és la confundadora de l’Assocació Hypatia Mars, a través de la qual va comandar la missió Hypatia I, en què set científiques catalanes van passar dues setmanes simulant les condicions de Mart a la Mars Desert Research Station (desert de Utah, Estats Units). L’objectiu de la missió era promoure la recerca aeroespacial i també fomentar les vocacions científico-tècniques entre les noves generacions.

Què la va inspirar a dedicar-se a l’astrofísica i l’exploració espacial? 

Sempre m’ha agradat la ciència i he tingut clar que volia dedicar-m’hi. Tot el que té a veure amb el món de l’espai em fascina, tant des del punt de vista de l’enginyeria com de la ciència pura. Amb la meva família solíem passar les vacances d’estiu al sud d’Espanya i allà, com que no hi ha gaire contaminació lumínica, podíem veure el cel molt clar. Mirar les estrelles en aquest entorn, segurament, va contribuir a reforçar el meu interès per l’astrofísica. 

Ha estudiat a institucions prestigioses dels Estats Units com la Universitat de Yale o el Massachusetts Institute of Technology (MIT). Com ha estat l’experiència?

Per mi va ser un somni fet realitat. Un dels aspectes que més m’agraden del sistema educatiu americà és la flexibilitat de les universitats conegudes com a d’arts lliberals. En aquestes institucions, no només t’especialitzes en la teva carrera, sinó que a més pots combinar els teus estudis amb assignatures d’altres disciplines. En el meu cas, vaig estudiar Astrofísica i vaig poder aprofundir el meu interès en la Història de l’Art.

Com s’ho ha fet per entrar a aquestes universitats? 

Quan tenia 14 anys vaig enviar un correu al MIT preguntant què havia de fer per estudiar allà. Em van recomanar un programa d’estiu per estudiants de 17-18 anys i em van donar una sèrie de passos per poder-hi arribar. Em vaig esforçar molt per poder participar en aquest programa científic, i un cop ho vaig aconseguir, aquest va actuar com a plataforma per estudiar a Yale. No sé fins a quin punt va ser determinant, però segur que em va ajudar molt. Entrar-hi va requerir molta feina i determinació i, sens dubte, de molta sort!

Creu que la dinàmica d’estudi als Estats Units és molt diferent a la nostra?

Les universitats d’arts liberals permeten estudiar ciència, però també explorar humanitats i ciències socials; els interessa que tinguis una educació de 360 graus que permeti descobrir diferents camps i que t’exposi a diferents mentalitats, a diferent disciplines, més enllà del que estudies com a carrera principal.

“Faig “arqueologia extrasolar” per reconstruir la història d’altres sistemes planetaris”

En què consisteix la seva recerca?

El meu camp d’estudi dins l’astrofísica són els exoplanetes (planetes que orbiten fora del sistema solar), especialment el que queda d’ells quan les seves estrelles es fan grans i moren. Una estrella com el Sol, que ara és adulta, d’aquí a uns milions d’anys es farà més gran i, en aquest procés, podria engolir els planetes més propers, com Mercuri, Venus, i segurament la Terra. Després, es contraurà i es convertirà en una nana blanca, un cos molt petit i dens. El que jo estudio és, precisament, les restes d’aquests planetes engolits en les atmosferes de les nanes blanques

Com s’estudien aquestes restes d’exoplanetes?

Una de les tècniques més potents és l’espectroscopia, que ens permet estudiar les atmosferes de nanes blanques i derivar les propietats dels cossos que han engolit. D’aquesta manera, fem una mica “d’arqueologia extrasolar” per entendre com eren els exoplanetes que orbitaven al seu voltant.

“El més emocionant que he viscut és descobrir un sistema exoplanetari amb observacions del telescopi TESS de la NASA”

Quin ha estat el descobriment o projecte més emocionant en el qual ha participat fins ara?

Poster descobrir un sistema exoplanetari! Al primer any del meu doctorat, vaig tenir l’oportunitat de treballar amb dades de la missió de la NASA, Transiting Exoplanet Survey Satellite (TESS), que es dedica a la cerca d’exoplanetes. Juntament amb altres col·laboradors, vam utilitzar aquestes dades per descobrir un sistema extrasolar multiplanetari compost, com a mínim, de tres sub-Neptuns (planetes una mica més grans que la Terra, però més petits que Neptú).

Com valora el paper de les dones en el món de la ciència? Ha trobat obstacles pel fet de ser dona en aquest camp?

Personalment, he tingut molta sort perquè sempre he tingut bones mentores dones i, tot i que a classe era de les poques noies, sempre m’hi he sentit còmode. Tanmateix, és cert que en els àmbits científics i tecnològics les dones som una minoria, amb només un 20-30% de representació. I és evident que cal seguir lluitant perquè això canviï i encoratjar més noies perquè es dediquin a la ciència i carreres tecnològiques.

Per què és important explorar nous planetes?

Crec que hi ha diverses raons per les quals ho hem de fer. D’una banda, des d’un punt de vista més filosòfic, la humanitat sempre ha volgut explorar i entendre el que hi ha més enllà de la Terra. Per altra banda, el nostre planeta no existirà per sempre. Sabem que d’aquí a milions d’anys el Sol morirà i engolirà la Terra, així que en algun moment haurem de desenvolupar tècniques per viure en altres mons. Però per viatjar fora del sistema solar hauríem de tenir una tecnologia molt avançada, i per això és essencial explorar-los.

Ha format part d’una simulació de missió a Mart. Com va ser aquesta experiència i quins reptes va enfrontar?

He tingut l’oportunitat de participar en dues missions anàlogues (LATAM III i Hypatia I) al centre Mars Desert Research Station (MDRS). L’objectiu és simular una missió a Mart durant dues setmanes, encara que una de real duraria com a mínim un any i presentaria moltes més dificultats. Al MDRS, també es realitzen projectes científics i divulgatius que apropen l’exploració espacial a la societat.

Creu que en un futur pròxim veurem humans viatjant a Mart? Quines són les principals dificultats?

Crec que sí. De fet, hi ha companyies com SpaceX, els Estats Units, que estan desenvolupant coets per intentar arribar-hi. No sé exactament quan serà, però crec que haurem d’esperar molts anys. Encara volem tornar a la Lluna i es diu des dels Estats Units que hi tornarem en dos o tres anys, però veurem si és així amb missions com l’Artemis de la NASA.

“Crec que arribarem a Mart en un futur, però encara hi ha reptes per afrontar i abans es vol tornar a la Lluna”

De què depèn?

Trobo que primer hauríem de consolidar aquestes missions a la Lluna i després anar més lluny, però ho veig factible i crec que serà una cosa que passarà en el nostre futur, segur. No obstant, hi ha molts reptes per afrontar perquè és un territori diferent. Per exemple, l’atmosfera de Mart és molt fina, comparada amb la de la Terra, així que la radiació és un problema. També hauríem d’aprendre a cultivar aliments en un entorn hostil, amb temperatures molt variades i adaptar-nos a una gravetat diferent, cosa que afectarà al cos humà. A més, el viatge és llarg i requerirà molta tecnologia i preparació.

Considera que la ciència hauria de tenir més presència als mitjans de comunicació?

Absolutament, sobretot la ciència en femení perquè la visibilització del rol de la dona en carreres científiques i tecnològiques és fonamental. Si una nena veu que hi ha una dona científica, hi ha més probabilitats que també ho acabi sent. Els mitjans de comunicació juguen un paper molt important a l’hora de democratitzar la ciència perquè tothom s’hi senti inclòs.

“Animo a les nenes i noies interessades en ciència i tecnologia a seguir endavant, perquè les necessitem”

Quin missatge donaria a les nenes i noies que volen seguir una carrera en ciència i tecnologia?

Les animaria a seguir endavant, perquè les necessitem. Si d’aquí uns anys segueixo dedicant-me a la ciència, m’agradaria coincidir amb moltes de les nenes que tot just ara comencen a tenir el primer contacte amb assignatures més científiques a l’escola.

Té algun referent que l’hagi inspirat al llarg de la teva carrera?

En tinc molts. Aquí a Catalunya, curiosament és un home, el Dr. Ignasi Ribas, el qual em va introduir en el camp dels exoplanetes. Als Estats Units, la Dra. Debra Fisher va ser una gran influència per a mi durant la meva etapa a Yale, així com també la Dra Sara Seager, la meva supervisora del doctorat a MIT. També m’inspiren figures històriques com Amelia Earhart, una pionera de l’aviació.

Quin és el seu somni o projecte personal que encara té pendent de realitzar?

Si em donessin l’oportunitat, m’encantaria viatjar a l’espai i ser astronauta; soc molt conscient que és un somni molt difícil d’aconseguir, però, precisament per això, és un somni. Estic fent allò que m’agrada i si resulta que en algun moment de la meva vida puc arribar a complir-lo, seré molt feliç. S’ha de fer allò que ens agrada perquè si no es poden complir els somnis, almenys estarem satisfets amb el que hem fet.

La entrada Mariona Badenas: “Cal explorar nous planetes per viure-hi quan el Sol engoleixi la Terra” se publicó primero en iNSiGHTS.

Gerard Encina Llamas (Barcelona, 1986) és enginyer de telecomunicacions per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Compta amb màsters en Acústica Arquitectònica i Mediambiental, per la Universitat Ramon Llull (URL) i en Enginyeria Acústica, per la Danmarks Tekniske Universitet (DTU). Doctor en Enginyeria Elèctrica per la DTU, la seva recerca se centra en l’audiologia personalitzada i de precisió, amb l’ús de models d’intel·ligència artificial i electrofisiologia humana. Actualment, Encina és coordinador científic del grau d’Audiologia General a la Universitat de Vic (UVic-UCC) -el primer a tot l’Estat– i investigador al Copenhagen Hearing and Balance Center, on treballa en big data audiològica dins del projecte AudPhen.

Com afecten els problemes d’audició a la societat actual?

El 20% de la població pateix problemes auditius. A banda dels problemes auditius, molta gent també pateix problemes d’equilibri, que també els provoca l’oïda. En general, aquesta afectació s’intensifica a partir dels 55 o 60 anys, però també hi ha joves i infants que ho pateixen. Un dels grans problemes és que manquen professionals especialitzats en audiologia i mètodes per fer un diagnòstic precís.

Com s’explica que no hi hagi professionals especialitzats en audiologia en els sistemes de salut del país?

Històricament, l’audiologia requeia dins el camp d’expertesa del metge otorrinolaringòleg, que a part de tractar l’oïda també es dedica al nas i a la gola. A poc a poc, s’ha anat fent evident que una sola especialitat no pot cobrir tots aquests aspectes i d’aquí va sorgir, a altres països, la necessitat d’una figura específica: l’audiòleg. Aquest professional se centra en la funció, disfunció i rehabilitació dels sistemes auditius i vestibulars, mentre que l’otorrinolaringòleg estudia les patologies com infeccions o deformacions. L’audiologia està a cavall de la part mèdica, la part tecnològica i la part assistencial.

“Ens atenen otorrinolaringòlegs, personal mèdic amb coneixements bàsics en aquest camp o audiòlegs formats a l’estranger”

Per tant, no tenim audiòlegs?

Exacte. Ara mateix, molts dels professionals que tracten problemes auditius són otorrinolaringòlegs, personal mèdic reciclat amb coneixements bàsics en aquest camp o audiòlegs formats a l’estranger perquè la professió d’audiòleg no està reconeguda a l’Estat, però sí que ho està a altres països.

La professió d’audiòleg està arribant a les universitats, separada d’altres especialitats. La UVic és pionera en aquest camp i s’ha convertit en la primera en tot l’Estat en oferir el grau en Audiologia.

A la Facultat de Medicina de la UVic-UCC vam començar el grau en Audiologia General el 2023, i els primers estudiants estan a segon curs d’un grau de quatre anys. En tot l’Estat, només hi ha una altra universitat que ofereixi el grau: la de Salamanca, que ha començat aquest any. Els primers audiòlegs es graduaran el 2027 a Vic.

Amb l’entrada a la universitat, també s’avançarà en recerca.

És clar. De fet, des de la UVic estem intentant revertir aquesta situació. Hem creat el grup de recerca en Ciències de l’Audició i l’Equilibri de Catalunya (grCAEC), que lidero. I també estem col·laborant amb hospitals universitaris com Germans Trias i Pujol, a Badalona, i Vall d’Hebron, a Barcelona, per desenvolupar noves línies d’investigació en audiologia, seguint el model d’altres països.

“S’està fent recerca en el camp de teràpies genètiques i farmacològiques per recuperar cèl·lules de l’oïda interna”

Quina millora en els tractaments auditius planteja la investigació recent?

Hi ha línies de recerca d’aquest camp en moltes direccions. Potser, la que pot tenir un impacte més gran pel pacient és l’enfocada a teràpies genètiques i farmacològiques, que podrien recuperar o regenerar algunes cèl·lules de l’oïda interna, la còclea. Encara que aquestes teràpies estan lluny d’aplicar-se als hospitals, s’espera que en el futur canviïn els estàndards de tractament perquè s’estan obtenint resultats molt prometedors als assajos clínics.

“L’electrofisiologia permet mesurar com codifiquen el so les neurones i determinar la causa del problema auditiu”

La seva recerca se centra en l’electrofisiologia. Què és i com contribueix a millorar el diagnòstic de pacients amb pèrdua auditiva?

En el camp de les ciències auditives, l’electrofisiologia permet mesurar els senyals elèctrics de les neurones per veure com codifiquen el so. Això ens ajudarà a detectar quins problemes específics hi ha i quines cèl·lules els provoquen. Amb les tècniques diagnòstiques actuals, podem saber que hi ha un problema auditiu, però no com determinar exactament què el causa. Aquesta tecnologia, en canvi, ens permetrà fer un diagnòstic més precís.

També ha fet recerca en el camp de la intel·ligència artificial. Com intervindrà la IA en els estudis d’audiologia?

La intel·ligència artificial revolucionarà la medicina en general i, de fet, ja ho està fent. En el cas concret de l’audiologia, hi ha empreses que ja comencen a incorporar-la als seus productes; per exemple, s’usa per dur a terme algunes proves auditives sense que hi hagi d’haver un professional. Els xatbots o assistents virtuals esdevindran eines comunes dins del sistema de salut per aclarir dubtes i derivar pacients. L’automatització de les proves permetrà als professionals dedicar més temps als pacients, amb màquines que podran fer la major part del procés d’avaluació, així com la transcripció de l’informe.

“L’automatització de les proves amb IA permetrà als professionals de la salut dedicar més temps als pacients”

Gran part d’aquesta investigació l’ha fet a Dinamarca, on vostè ha viscut i treballat. Com ha estat l’experiència?

Dinamarca és capdavantera en audiologia i acústica. Els laboratoris d’acústica a DTU, per exemple, estan molt ben equipats, gràcies a la gran inversió econòmica que hi ha al darrere. La implicació en millorar els equipaments dels centres de recerca per part d’empreses privades líders amb voluntat de retorn social és clau en aquest aspecte. A més, a Dinamarca la recerca està molt valorada; treballar-hi m’ha permès involucrar-me en projectes d’investigació i empreses líders en aquest sector, que han enriquit molt la meva formació i experiència professional.

Amb quins reptes s’ha hagut d’afrontar per treballar en un entorn internacional?

Un dels reptes ha estat l’idioma: primer, haver de millorar el meu anglès per poder treballar amb l’equip de forma fluida i també aprendre danès. També aconseguir tenir confiança plena en un mateix i valorar la feina feta; pot semblar fàcil, però sovint això és el més complicat. Crec que he pogut fer-ho i això m’ha permès créixer, tant professionalment com personalment.

Per què ha decidit tornar?

En part, vaig tornar per contribuir a la creació i desenvolupament del nou grau d’Audiologia General a la UVIC. Aquesta és una oportunitat única per establir una base sòlida de recerca i formació en audiologia a l’Estat, i estic emocionat de poder aportar la meva experiència. És una manera de retornar el que he après i ajudar a formar la pròxima generació d’experts en aquest camp, amb l’objectiu final de millorar la vida de la gent.

Quins projectes té per al futur?

Tenim diversos projectes de recerca a punt de començar, com un cribratge auditiu a la Catalunya Central per detectar sordesa en població adulta o crear bases de dades perquè els hospitals del país puguin registrar degudament les dades clíniques audiològiques. A més, vull continuar treballant en desenvolupar tècniques encarades a l’audiologia de precisió i la millora dels diagnòstics. I també em motiva contribuir a la formació de nous audiòlegs i investigadors i fomentar la col·laboració internacional en aquest camp.

Quin consell donaria a algú que vulgui seguir una carrera similar a la seva?

Recomano buscar oportunitats de formació i treballar a l’estranger, per adquirir una visió més àmplia i teixir una xarxa de contactes i col·laboradors internacionals. També és important mantenir-se al dia amb els avenços tecnològics.

La entrada Gerard Encina: “Els graduats a la UVic-UCC seran els primers audiòlegs de l’Estat” se publicó primero en iNSiGHTS.

Entrellaçar amb molta traça desenes de fils lligats per l’extrem a boixets de fusta seguint el que marquen uns patrons mil·limètrics enganxats sobre un coixí allargat i dur. Així és com s’elaboren les filigranes fetes amb punta al coixí, una tècnica tradicional d’arrels centenàries que ha teixit les històries de moltes generacions catalanes, però que ara, malauradament, es troba a punt de desaparèixer.

L’expertesa que requereix la tècnica comporta una forta dedicació que dificulta que les persones joves, exposades a centenars d’estímuls diaris per l’auge de la tecnologia, n’aprenguin. Ha estat en part gràcies a les escoles de puntaires i a la tasca de l’Associació Catalana de Puntaires, que han tingut un paper fonamental en la preservació i transmissió d’aquest art entre les noves generacions, que la tècnica encara és viva avui dia.

Original del segle XV

Segons el que s’ha trobat documentat, sembla que la punta al coixí va sorgir a Venècia el segle XV i ja hi ha referències d’aquell mateix segle de la presència d’aquesta tècnica artesanal a Catalunya. Per tant, es pot assumir que els seus orígens van lligats també al nostre país on, amb el pas del temps, es va convertir en una forma d’expressió artística i, en molts casos, en una font d’ingressos per a les dones que la practicaven -sobretot de zones rurals i costaneres-.

Les primeres referències de la tècnica daten del segle XV i la situen a Venècia, tot i que ja consta també a Catalunya

Durant els segles XVII i XVIII, la demanda de la punta al coixí va créixer i va esdevenir un tret diferencial en qüestió de moda. Les dones de classe alta exhibien amb orgull les seves peces de punta, que es van convertir també en símbols de distinció social. Això ha permès que hi hagi autèntiques obres d’art, algunes de les quals estan documentades i custòdia actualment l’Associació Catalana de Puntaires gràcies a donacions i també a través d’alguna adquisició.

Aquest patrimoni puntaire es va començar a catalogar el 2014 gràcies a una subvenció rebuda del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya a través de la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals. El 2016, es va rebre un nou ajut econòmic del mateix departament per completar una segona fase de catalogació.

L’Associació Catalana de Puntaires té documentades i custodia peces singulars fetes amb punta al coixí

Tot i les transformacions socials i econòmiques, les puntaires han continuat mantenint viva aquesta tradició única. Actualment, les seves creacions es troben en mercats d’artesania i museus, així com a les llars, i la punta al coixí encara és un testimoni viu de la destresa artística i la perseverança d’aquestes filadores. La punta al coixí és més que una simple artesania: és una forma de connectar amb el passat, amb les dones que van dedicar hores de treball minuciós, potser sense saber-ho, a preservar una part important de la història cultural d’aquest país.

En aquest últim segle, l’art de les puntaires ha experimentat canvis significatius. Antigament, abans de la irrupció de la tecnologia, les dones i nenes es reunien per teixir pacientment les seves puntes. A l’estiu, era típic fer-ho al carrer, especialment prop dels arbres i la riera, buscant ombra i frescor. Tanmateix, actualment, la pràctica ha anat molt a menys i gairebé només es practica en escoles o associacions, on s’ofereixen tallers per aprendre’n o on es reuneixen les que ja en saben per continuar practicant-t’ho entre amigues.

Les últimes puntaires

Tot i la davallada evident d’aprenents que ha patit aquesta tècnica, la tradició, de moment, encara es preserva gràcies a les -en la seva majoria- senyores d’edat avançada que fa anys que teixeixen. La bona notícia és que gràcies a l’impuls de l’Associació Catalana de Puntaires, la tendència es comença a intentar revertir amb alguns joves que comencen a aprendre’n, precisament, per a conservar la tradició i no deixar que es perdi el coneixement.

Actualment, ho aprenen poques persones joves i només ho practiquen regularment dones d’edat avançada

Aquesta tradició artesanal uneix i enorgulleix a les comunitats locals, i es troba present en diverses regions de Catalunya, on es practica amb passió i dedicació. Un d’aquests indrets és el poble d’Alp, a la Cerdanya, on tot i que queden poques dones que coneguin la tècnica, les que sí que ho fan es reuneixen cada dilluns a la tarda per preservar la tradició i passar temps entre agulles i coixins.

Inés Bertran, Montse García i Rosa Vivet són tres de les integrants del grup i fa dècades que s’hi dediquen. “Vam començar a fer punta al coixí quan érem petites, fa molts anys, i n’hem fet durant tota la nostra vida”, expliquen. Parlar amb elles és com conversar amb una enciclopèdia: tenen coneixements infinits sobre la punta al coixí. I només amb el to amb què en pareln, transmet la passió que els genera aquesta tradició.

Al llarg dels anys, han fet moltes peces. “Masses i tot”, diu García fent broma, mentre que Bertran assegura que en són “tantes”, que ja n’ha perdut el compte. Totes en tenen una que recorden amb especial afecció; ja sigui per tenir un valor emocional fort o per la feina que els va comportar. “Una de les peces que més recordo són els guants que vaig fer per les meves quatre filles i la meva neta gran per la seva comunió”, explica Inés Bertran, que afegeix: “eren unes peces complicades que requerien molt temps i dedicació”, explica, però reconeix que quan els va veure posats, se’n va sentir “molt orgullosa”.

Per la seva banda, les creacions que més recorden Garcia i Vivet són el brodat d’un mocador pel seu casament i un mantell per la taula del menjador de casa. Tot i ser dos peces molt diferents, tenen en comú un aspecte d’alt valor: van ser de les primeres que van fer per a elles mateixes.

Artesania en evolució

El mercat de les puntes ha experimentat canvis significatius amb el pas del temps. Mentre que abans eren utilitzades per a una àmplia gamma d’articles i era més fàcil trobar-ne de fetes a mà, avui és complicat. La forma tradicional de fer blondes, punyetes i altres articles de punt de coixí es va perdent i la maquinària aconsegueix industrialitzar el procés i fer-les en minuts, tot i que perden el valor.

Tot i l’amenaça que suposa la industrialització del procés, la punta al coixí s’adapta als nous temps gràcies al valor del fet a mà

Tanmateix, tot i les seves arrels profundes en la tradició, la punta al coixí no és una artesania estancada en el passat, sinó que ha demostrat tenir una notable capacitat d’adaptació als temps moderns. Els canvis en les preferències dels consumidors i l’aparició d’aquestes noves tecnologies han donat lloc a una transformació en el mercat de les puntes, on ara es poden trobar una àmplia gamma de productes, com arracades o quadres.

Respecte al material de treball, trobar fil i patrons no és senzill, però les trobades de puntaires, que atrauen paradistes de França, Holanda i Bèlgica, ajuden a nodrir aquest sector. Aquests països, amb una tradició puntaire ben arrelada, ofereixen una gran varietat de productes i compten amb escoles i filatures especialitzades, destacant els belgues per ser pioners en la creació de patrons per a la punta numèrica exacta. En comparació, la disponibilitat de productes a Catalunya és molt més limitada.

Promoure la punta al coixí

Aquí és on juga un paper fonamental l’Associació Catalana de Puntaires. La seva presidenta, Rosa Maria Provencio, explica que entre els principals objectius de l’entitat hi ha el d’ajudar a “preservar i promocionar” la punta al coixí -tant d’agulla com la de boixets, que és la més tradicional-. Per treballar en aquesta línia, organitzen trobades entre puntaires en diferents localitats del país, per tal que “les puntaires locals coneguin i desenvolupin noves tècniques, així com facilitar l’accés a la compra de material”. Quan toca parlar dels èxits i projectes més destacats de l’entitat, Provencio n’exposa tres.

El primer és, considera, el d’haver “posat la punta al coixí al dia, com a part de la cultura popular de Catalunya”. A més, també parla de com s’ha “internacionalitzat la tradició”, fent-se conèixer a països com Eslovàquia o Alemanya, on recentment s’ha enviat una peça feta amb punta al coixí de les que custodia perquè pugui ser exposada al Museu de la Punta d’Abenberg. Finalment, destaca el “paper social de les puntaires”, perquè explica que la punta, permet a qui la practica oblidar-se de tot. “Quan en fas, et concentres en les puntes, els colors i l’esquema”, diu la presidenta de l’Associació Catalana de Puntaires, que afegeix que “fins i tot, té un paper contra la soledat, perquè hi ha gent gran a qui la punta l’ajuda perquè l’obliga a sortir de casa i a socialitzar”.

Les trobades de puntaires són esdeveniments clau per promoure i preservar la tècnica

Malgrat això, és evident que la preservació de la tradició de la punta al coixí s’enfronta a desafiaments importants. L’arribada de noves generacions amb interessos i prioritats diferents, juntament amb la competència de les noves tecnologies, planteja interrogants sobre el futur d’aquesta artesania. Les trobades i esdeveniments dedicats a la punta al coixí continuen sent vitals per mantenir viva aquesta tradició, tot i que la seva producció sigui limitada en comparació amb altres regions amb una tradició més arrelada.

La entrada Les darreres filigranes teixides amb boixets se publicó primero en iNSiGHTS.

Carlos Manera (Madrid, 1998) és un regatista de vela marítima, que el 2023 es va classificar segon en la competició transatlàntica en solitari Mini Transat. Aquesta regata recorre les 4.050 milles nàutiques que uneixen la Bretanya Francesa amb l’illa Guadalupe d’ultramar. Fill d’una família de pescadors, va néixer a Madrid, però amb 6 anys va tornar a Selva de Mar (Alt Empordà) i es va iniciar en la vela amb la seva germana. Primer, es va formar en l’anomenada “vela d’estiu”, i, amb 11 anys, va començar a practicar regates per poder competir tot l’any. Manera va estar més d’una dècada somiant en la Mini Transtat, fins que el 2021 hi va poder participar per primera vegada per familiaritzar-s’hi i preparar-se per a un projecte guanyador: el del 2023.

Per què decideix participar a la Mini Transat?

Amb 13 anys, vaig descobrir-la gràcies al meu entrenador, Gerard Marín, que l’havia fet i que es preparava per a la Barcelona World Race, una altra competició oceànica amb vaixells de dos tripulants que es disputa cada quatre anys. El vaig prendre com a referent i em vaig marcar com a objectiu participar en la Mini Transat, que és el primer pas per professionalitzar-se en regates oceàniques, ja que és l’única regata que engloba el món amateur i el professional.

Abans d’embarcar-s’hi, havia fet alguna regata similar?

No, la Mini Transat ha sigut la meva primera regata transoceànica. Abans havia participat en el que aquí a Catalunya anomenem “regates d’altura”, amb vaixells de creuer, però aquestes són diferents perquè vas amb tripulació i no són gaire llargues (unes 150 milles nàutiques, mentre que la Mini Transat en són 4.050).

“Per la Mini Transat, he fet una preparació molt tècnica i m’he dissenyat i construït el vaixell”

Com es prepara per fer una regata en solitari com aquesta?

La preparació és molt àmplia, ja que necessites fer-ne una de personal i la que et demanen des de l’organització. Per fer regates oceàniques cal haver navegat almenys 1.000 milles en solitari o 1.500 milles en altres regates amb el mateix vaixell. I llavors, la preparació individual, cadascú la fa al seu gust.  En el meu cas, he fet una preparació molt tècnica i m’he dissenyat i construït el vaixell. També m’he preparat psicològicament, físicament i una tàctica a seguir, a més de sortir amb coneixements meteorològics.

Hi ha molta logística?

Com en tots els esports, la preparació logística porta molta feina. La dificultat més gran diria que és la preparació que necessita el vaixell en si. Després de la Mini Transat, per exemple, el meu va haver de tornar amb una embarcació mercantil des de Guadalupe (Mèxic) i això s’ha de deixar lligat.

“La gestió psicològica és un punt clau d’aquesta competició; et repercuteix en tot”

A bord, ha d’estar molts dies incomunicat i sol. Com l’afecta psicològicament?

La gestió psicològica és un punt clau d’aquesta competició; et repercuteix en tot i, per això, tothom s’intenta preparar amb un psicòleg, que en el meu cas és la meva mare. Crec que la Mini Transat és un exercici de visualització i de treball interior, d’estar allà i sobreposar-te a les situacions. És evident que una vegada a bord, apareixen pors pel fet que estàs incomunicat i sol al mig de l’oceà. En el meu cas han estat 22 dies competint les 24 hores del dia i això afecta molt.

També ha d’estar molts dies dormint poc perquè és l’únic tripulant de l’embarcació. Això s’entrena?

Navegant en solitari dormim mitja hora seguida com a màxim perquè, com dius, mentre ho fem no hi ha ningú vigilant el vaixell. Aleshores, pots perdre el rumb, la velocitat o, fins i tot, que hi hagi una col·lisió. Hi ha molts estudis de preparació, de control del son, de les fases REM i les formes de practicar-ho a terra; però a mi no m’agrada entrenar-ho quan no navego. Crec que, quan ja portes un parell de regates, el cos s’acostuma i agafa el ritme de pressa.

“Amb el que sortim és amb el que hem d’arribar perquè és una regata sense assistència”

Què porta a bord?

En regates com aquesta s’han de tenir en compte moltes coses, ja que un cop comences a navegar no podràs agafar-ne més. Per saber què necessitarem, fem regates curtes de 500 o 600 milles i d’entre 4 i 6 dies durant tota la temporada. Ens serveixen de prova per acabar decidint què agafar per a la Mini Transat i els recanvis de què disposarem. L’organització no ens posa cap límit, però sí que és veritat que amb el que sortim és amb el que hem d’arribar. No podem rebre res ni deixar res pel camí, ja que és una regata sense assistència.

Un cop comença la regata, com s’orienta al mig del mar?

Amb una carta electrònica d’orientació, que t’indica la posició i que t’ajuda a navegar descrivint-te l’orografia de la zona. Com que la Mini Transat defensa l’essència de la navegació, no pots portar gaires més aparells. El que sí que tenim permès és un GPS de coordenades, que ens permet navegar amb carta de paper tradicional un cop sabem les nostres coordenades. En cas de perdre el senyal GPS, tenim formació per fer navegació astronòmica, per a orientar-nos amb els astres.

“En cas de perdre el senyal GPS, tenim formació per fer navegació astronòmica, per a orientar-nos amb els astres”

Què menja a bord?

Menjar liofilitzat, que està deshidratat i en pols, i és famós pels astronautes. Quan tenim gana és molt fàcil alimentar-se. Només cal obrir un dels sobres que portem, escalfar aigua en un petit fogó que fa que bulli amb gairebé un minut i llavors l’aboquem dins del sobre perquè es converteixi amb plats com pasta carbonara, arròs amb curri o el que sigui.

Com defineix la ruta?

La meteorologia és un fenomen imprevisible i que et condiciona molt. Abans de la sortida tenim molta informació i podem fer-nos una idea de com serà la ruta, però una vegada ets a alta mar has d’anar refent l’estratègia d’acord amb la condició meteorològica que et donen per ràdio, que és la mateixa per tots, i és a gran escala. Igualment, pots planificar i has de continuar marcant-te una ruta a seguir, arriscant-te més o menys segons on vulguis arribar.

Llavors la meteorologia condiciona la ruta?

Sí, la meteorologia ho és tot en una regata. Pots ser molt ràpid tècnicament o estar fort físicament per fer les maniobres de pressa, però si no esculls la millor ruta, no guanyaràs. Si no et col·loques en el lloc adequat, pot ser que algú més lent que tu t’avanci perquè té unes condicions meteorològiques més favorables.

Durant la Mini Transat, va conservar sempre la noció del temps?

A mesura que passen els dies, vas perdent la noció del temps. Quan estic a bord em regeixo pel sol. Deixo de saber quin dia de la setmana és, tampoc sé l’hora… El que em marca el ritme és la llum i les hores que he pogut dormir.

Com és estar 22 dies sol?

És molt dur, sobretot si no ho has fet mai perquè encara no tens confiança en tu mateix i has d’aprendre a gestionar molt bé el cap. Aquesta edició se m’ha fet més amena, fàcil i dinàmica perquè era el segon cop. Sabia que podia fer-ho i estava més concentrat amb altres aspectes.

Què és el que més ha trobat a faltar?

La família. Quan estàs navegant sol i no tens notícies de ningú, és sens dubte el que més trobes a faltar sempre.

“La meva família i amics em van gravar àudios perquè me’ls pogués escoltar durant el viatge”

Durant la regata, era coneixedor de l’escalf que li brindaven?

Sí, no hi podia tenir contacte directe, però podem navegar amb un MP3, sempre que no tingui aplicacions ni es puguin connectar a la wifi. Vaig tenir la sort que tota la meva família i amics em van gravar àudios perquè me’ls pogués escoltar durant el viatge. A més, també participo en un projecte educatiu que es diu ‘22 dies en 22 peus, aventura en solitari a l’Atlàntic 2023’. Consisteix a apropar les regates a l’alumnat de diferents escoles perquè conegui què són i fomentar-les. Els alumnes poden interactuar amb nosaltres i ens escriuen cartes perquè les llegim al mig de l’Atlàntic.

Sabia en tot moment en quina posició anava? Hi pensava molt en això?

Cada 24 hores rebem per ràdio la posició que ocupem al rànquing. És inevitable pensar-hi, però intentem no fer-ho massa perquè no et condicioni la forma de navegar. Al final, s’ordena per la distància de cada embarcació fins a la línia d’arribada, i això pot canviar molt ràpidament, ja que depèn de la meteorologia que faci a la ruta que segueix cadascú.

Quins desafiaments o contratemps inesperats s’ha trobat durant la Mini Transat?

Aquesta vegada se’m va trencar una part d’acer de darrere, que va soldat. Va cedir per la pressió que s’exerceix sobre el metall mentre navegues i vaig haver de reparar-ho a bord. A part d’aquest imprevist, es va trencar alguna vela.

“No he trobat esponsorització pública perquè aquí no es valora la vela oceànica com sí que passa a França”

De quins recursos disposava per a afrontar la regata?

Participar en la Mini Transat requereix disposar de molts recursos i, malauradament, no he pogut trobar esponsorització pública; tanmateix, he tingut la gran sort de tenir col·laboradors i una gran família al darrere que m’ha ajudat a fer front a totes aquestes despeses per poder completar el projecte. Haver de buscar esponsorització privada fa que el meu cas sigui únic en aquest esport i és perquè he tingut la mala sort que aquí no es valora la vela oceànica com sí que passa a França. Directament, no existeix, pel fet que només se centra en la Barcelona World Race.

Va guanyar la primera etapa i va ser el segon a travessar la línia de meta de la regata a Guadalupe. Quina estratègia ha seguit?

Cadascú té la seva pròpia filosofia de navegació i l’apliques a totes les condicions possibles. Però sí que, en el meu cas, havia de ser una mica conservador en la segona etapa perquè, com que havia guanyat la primera, tenia bastant a perdre. També perquè és una etapa més llarga en la qual, si alguna cosa va malament, es pot convertir en un malson bastant gran.

“El guanyador de la Mini Transat 2023 i jo som els únics que hem optat per anar a buscar la dorsal del cicló i assumir un risc”

A què creu que es deu la diferència tan gran que han marcat en la segona etapa vostè i el primer classificat Federico Waksman?

Crec que entre el Fede (Federico Waksman, regatista uruguaià guanyador de la Mini Transat 2023) i jo hem marcat aquesta diferència per diversos motius, però sobretot perquè com més temps dura una regata, més es veu el ritme que pot sostenir cadascú. I, en aquest cas, considero que nosaltres tenim molt coneixement tècnic i hem treballat molt més els vaixells que els altres. I, després, també per l’estratègia que hem seguit. Som els únics que hem optat per anar a buscar la dorsal del cicló i assumir un risc, que els altres o bé buscaven i no l’han aconseguit, o han optat per seguir una altra estratègia.

Què va sentir quan va arribar a Guadalupe?

Una sensació de satisfacció plena. Per mi ha sigut un èxit, aquest projecte: des del disseny del vaixell, que era nou i diferent dels altres, a la construcció, que també l’hem fet a Espanya, cosa que no és habitual. Amb relació a la classificació, també ha sigut un èxit, i, sobretot, tenint en compte que el projecte del vaixell ha sigut in extremis, ja que normalment cal un parell d’anys per provar el que has construït, i jo ho he fet amb un. Sí que és veritat que, en el moment de travessar la línia d’arribada, vaig tenir un cúmul d’emocions: per una banda, la satisfacció de tot el que havia anat bé, però també vaig sentir tristesa per haver quedat a només dues hores de guanyar la regata global.

La entrada Carlos Manera: “Travessar a vela l’Atlàntic en solitari és molt dur” se publicó primero en iNSiGHTS.