Després d’exitoses produccions com Ruby Sparks, Rightor Doyle torna a la càrrega amb el seu costat més salvatge de la mà de Bonding. Es tracta d’una ficció en què la comèdia i el bondage es converteixen en l’eix central. Tot i que la producció es va estrenar l’any 2019, ha estat ara quan ha arribat al nostre país a través de la plataforma Netflix. La sèrie relata la vida de Tiffany (Zoe Levin) i Pete (Brendan Scannell), els quals tot just han començat a forjar el seu destí després de l’institut. Una història que donarà tantes voltes com la seva relació a través del bondage.

La sèrie compta amb un càsting impecable on s’intercalen l’humor, els sentiments i les fílies més esvalotades que plantaran els espectadors al sofà en aquesta gran ficció de 15 capítols. El bondage és un terme francès que descriu una sèrie de pràctiques eròtiques basades en la dominació. És precisament aquest lligam el que torna a connectar a Tiffany i Pete.

Tiffany és una jove estudiant de psicologia plena d’inseguretats que treballa com a dominatrix i que utilitza una cuirassa per tenir les relacions sota el seu control després d’haver-se sentit un objecte sexual a l’institut. Per la seva part, Pete és un jove pusil·lànime que, en el seu cas, fa servir com a armadura el sentit de l’humor. El seu somni és ser monologuista, però és incapaç de mostrar-se a si mateix davant el públic i no es veu amb cor de pujar a l’escenari. Després d’anys sense saber res l’un de l’altre, es retroben com a socis al món del bondage, posant les seves febleses en comú per tractar de millorar les seves vides sota els sobrenoms de May i Carter. Els dos, però, cometran un error garrafal que els farà provar que són dignes de tornar al mercat de la dominació.

El bondage amaga darrere la seva psicologia la matriu d’aquesta producció. Ens ensenya la seva cara més humana i la realitat més absoluta: tots som persones darrere de la nostra professió i, el seu ofici, és tan vàlid com qualsevol altre quan es tracta d’ajudar a les persones.

Les vides dels protagonistes es projecten com la seva personalitat, neden entre la confiança absoluta i l’ansietat, tot intentant superar les seves pors per forjar el seu destí. És una excel·lent mostra d’un exercici psicològic que humanitza els personatges, fins i tot al punt de mostrar les necessitats fisiològiques com un element que connecta tots els éssers humans.

El bondage és molt present a la sèrie i demostra que es troba en la base de totes les relacions humanes: la cerca d’una altra persona per sentir-nos més segurs, més forts i estimats i la dependència cap a algú amb la mateixa fi. En aquest punt, la paraula connexió és l’arrel més profunda que uneix el bondage, a l’amo i el servent, i tot el que s’amaga darrere d’aquestes relacions que ens fa entendre el seu significat més profund.

La producció ens situa en estances minimalistes amb llums de neó i colors vibrants que acompanyen la tensió i la curiositat de l’espectador, on s’alliberen les filies més curioses amb fuets, plomes i fins i tot amb pingüins gegants que prenen forma humana. Cal dir que la ficció deixa de banda la música com a element narratiu per passar aquest paper a la fotografia d’una manera atraient, perquè el físic i el desig sexual, en aquesta sèrie, també juguen un paper important. La ficció ens mostra els sentiments dels personatges i va interconnectant la línia del guió sense necessitat de diàleg d’una manera molt subtil i encantadora per l’espectador, a través dels plànols detall, els colors i, fins i tot, les pauses en l’escena. La resta dels detalls, els haurà de trobar el públic.

És una sèrie recomanable per a tothom, tant els que sentin atracció per aquesta tendència com els que no, ja que la producció té molt més a mostrar que el simple desig sexual.

La entrada ‘Bonding’: el desig mai havia estat tan humà se publicó primero en iNSiGHTS.

A través de El petó (Der Kuss) de Gustav Klimt (1862-1918), l’essència de l’espiritualitat daurada bizantina i l’erotisme s’entrellacen idonen lloc a una obra en què dos amants representen la connexió d’energies oposades. Tot això en un època en què un tabú com el sexe es començava a obrir pas entre la societat.

Es tracta d’una peça atemporal, precisament per la seva representació, que mostra el contrast binari entre un home que sedueix per atraure a una dona que equilibra aquesta passió amb calidesa i dolçor, tot realçat a través de les formes que decoren els seus vestits. Una mostra de la pèrdua del control quan dos amants es troben.

El simbolismede Klimt ha arribat al centre de cultura digital Ideal de Barcelona per fer que els visitants s’endinsin en les visions de l’artista en totes les seves dimensions. Dins la sala immersiva el públic se submergirà en obres com Retrat d’Adele Bloch-Bauer I (1907), El petó (1908) o Judit I (1901).

La primera peça ja deixa meravellats els ulls de l’espectador, es tracta d’un mapping que es projecta sobre una figura d’El Petó,  en què diverses obres de l’artista conformen l’estampat de l’estàtua. La primera projecció ja provoca la sorpresa en qui mira, que ràpidament treu el mòbil i grava tot esperant pacientment fins al final. Durant l’exposició, es gaudeix de diversos espais tecnològics, com projeccions immersives de gran format amb més del 1000 metres quadrats de pantalla i d’altres eines interactives, a través de quals les obres de Klimt prenen vida pròpia i ajuden a conèixer millor la profunditat que s’amaga darrere de l’artista.  

La mostra compta amb diverses sales, i inclou un taller d’aprenentatge per joves, diferents estances on es posa l’accent en la relació de l’autor amb les dones, o, fins i tot, un saló on es visita, de forma interactiva, el recorregut de l’artista gràcies a unes ulleres de realitat virtual.

A través del viatge per l’obra de Klimt s’experimenta la modernitat en el seu esplendor. El 1878, l’escriptor francès Émile Goudeau definí la modernitat com “la cerca del moment present, del moment fugaç, en detriment de llegendes antigues i recitals medievals”. La fugacitat i el present són precisament dos termes molt importants en els diferents espais que engloben la mostra, ja que cada pintura, cada so i cada moviment envolta el visitant en una constant emoció efímera.

La presència de la dona a la mostra

Al tombant de segle, comença una lluita en l’àmbit polític, social i laboral que portarà, molt a poc a poc, a la conquesta de més llibertats i drets per a la dona, de manera que casar-se i tenir fills deixarà de ser la seva única raó de vida. És un procés que no passarà desapercebut pels ulls del pintor austríac i que també es pot veure en l’exposició.

La música clàssica és un element que acompanya l’escenografia moderna de Klimt i que exalça la visió moderna del pintor, quan tracta el nou rol de la dona, intel·lectual i independent, i que va jugar un paper clau en la seva obra.

En les pròpies paraules de Gustav Klimt, “no existeix cap autoretrat meu. Només m’interessen altres persones, en especial, dones”. És per això que es poden trobar diverses sales dedicades al paper de la dona activista i l’admiració que van despertar en el treball de l’artista.

En l’exposició, no només es troben les dones més influents de la societat vienesa, també les que van influir en la societat catalana i que prenen protagonisme en l’exhibició, com Dolors Monserdà i Vidal, escriptora i fundadora de l’Estudi feminista, la també escriptora, Amalia Domingo Soler o la periodista, Maria Domènech i Escoté.

L’experiència immersiva té una durada de 30 minuts i no només mostra les obres de Klimt, també fa un repàs a la seva vida i a aquells qui han passat per ella que entren i se’n van al nostre voltant tal i com ho va experimentar el propi creador. Edificis com la preciosa Palmenhaus de Viena i el Burgtheater es construeixen al nostre voltant, ascensors que embolcallen i eleven la marca gràfica de l’autor o àngels que ens porten fins la cúpula daurada de la secessió vienesa són alguns dels elements amb els que l’espectador es podrà delectar. 

La ment de Gustav Klimt

Després de tot el recorregut, és normal veure expressions d’emoció, sorpresa i mòbils enlaire tractant de captar fins el detall més ínfim de tota l’exposició, però encara queda una última passa que acaba de deixar a l’espectador commogut: l’entrada a l’ingeni de l’autor.

Gustav Klimt deia: “qui vulgui saber alguna cosa de mi, que observi els meus quadres amb atenció, i que busqui en ells qui sóc i què vull”. Això és precisament el que l’Ideal ha aconseguit a través de les ulleres de realitat virtual, gràcies a les quals s’entra dins la immensitat creativa de l’autor. Un viatge on cada element es descompon i es desprèn de la seva unitat i acompanya al visitant pel camí de la ment i complexitat de Klimt, tot mostrant el seu procés creatiu. Cada element pren vida fins a unir-se i conformar les obres més conegudes.  

La entrada Viatge al procés creatiu de Gustav Klimt se publicó primero en iNSiGHTS.

“Cobertura” és la última proposta de Bruno Oro i Clara Segura amb la col·laboració d’Alejo Levis. Més de 30 personatges ens transporten a la nostàlgia dels seus inicis, i fan recordar els millors gags del duo humorístic tot allunyant-nos, per una estona, de la realitat que ens envolta en temps de pandèmia. S’obre el teló i comença una funció que gira entorn a una crítica a la digitalització accelerada que ens està tornant uns “pelotudos”, segons diu Guillermo Peñalvar, el protagonista que encarna Bruno Oro. Peñalvar és un director de cinema argentí que ha d’enfrontar-se al seu passat després de rebre un forçat homenatge per “Quiero hablar en tus ojos”, una pel·lícula que, de la mateixa manera que el va catapultar a la fama, el va enfonsar.

Oro i Segura ens recorden el valor de la tradició i, sobretot, del teatre

La seva dona, Roxana, interpretada per Clara Segura, s’esforça perquè en Guillermo recuperi la motivació, però els seus plans es trunquen tot just començar l’espectacle. La cobertura i la connexió a internet cauen a nivell mundial i impedeixen així la re-estrena. És llavors quan comença la vertadera funció.

No obstant, no només es perd la connexió a internet sinó també la que fa deu anys va existir entre en Guillermo i la Roxana, que està a punt de trencar-se precisament per culpa de la cobertura. Una clara al·lusió, des del caire més humorístic, a l’impacte que han tingut les tecnologies en el nostre dia a dia, doncs ens demostra que, a vegades, parem més atenció a les persones que veiem a les xarxes socials, que ni tan sols coneixem, que no pas a qui tenim al costat. És aquí on haurem d’esperar a saber si aquesta desconnexió els tornarà a connectar.

La constant participació del públic aporta calidesa a l’espectacle, ja que es converteix en un personatge més fins el final.“Aquest senyor és un company nostre, un valent, que va perdre el cabell per una escena (…), un aplaudiment també pel nostre company”,improvisa Bruno Oro sobre un espectador. L’observador és una peça clau que arriba a interactuar amb els personatges i així es transmet durant les quasi dues hores de representació.

Les plataformes digitals i les xarxes socials a vegades ens allunyen dels valors i les relacions humanes

Amb aquesta obra, Bruno Oro i Clara Segura ens recorden el valor de la tradició i, sobretot, del teatre. Reivindiquen la perpetuació de la calidesa necessària que es produeix entre l’artista i el públic, el valor de la tècnica i la dedicació que suposa pertànyer al món de l’actuació. De la mateixa manera, els protagonistes enceten un recorregut a través del temps, en el qual ens recorden com les plataformes digitals i les xarxes socials a vegades ens allunyen dels valors i les relacions humanes.

Oro i Segura ofereixen riures, alegria i desconnexió en un moment en què trobem a faltar el contacte i la proximitat. Tot això, ho aconsegueixen gràcies al guió, una cuidada posada en escena, que inclou un equilibrat ús de tecnologia i attrezzo clàssic, i l’agraïment tan especial que mostren cap al públic des de l’inici fins al final.

Sense dubte, es tracta d’una obra amb una alta dosi de comèdia i bon rotllo que deixa els espectadors recordant les millors anècdotes a la sortida del teatre. És clar que amb les emocions que s’experimenten gràcies a la immersió humorística constant que viu el públic, no és necessària la cobertura.

La entrada ‘Cobertura’, desconnexió per tornar a connectar se publicó primero en iNSiGHTS.