Joan Campà fa més de cinquanta anys que fabrica a mà botelles de vi a partir de pell de cabra. És l’últim mestre boter artesà acreditat de Catalunya i, des del seu taller a Ripoll -ubicat en una planta baixa una mica amagada del carrer de Berenguer el Vell-, ensenya l’ofici perquè no es perdi. Campà ha elaborat botelles gairebé tota la vida, però només fa deu anys que aquest artesà ripollès també en divulga l’art de la seva confecció.

El “mestre”, com recurrentment es dirigeixen a ell els seus “alumnes”, transmet els coneixements i les tècniques que el seu pare li va anar ensenyant des de ben petit. Dos dies a la setmana, un grup reduït d’alumnes d’arreu de Catalunya es desplacen al taller per aprendre les bases de l’ofici. Campà comenta que no pot acollir a molts alumnes “per les dimensions del taller”. Els assistents al taller són majoritàriament homes, tot i que assegura que també hi ha anat alguna dona a aprendre’n.

L’art de la confecció de les botelles

L’artesà afirma que a Ripoll produeixen “botelles” i no botes perquè, diu, aquesta segona fòrmula s’utilitza per referir-se al “calçat de fusta”. El temps que es tarda per a la seva confecció, depèn de la destresa i l’experiència de cadascú. Campà pot dedicar-hi entre dues i tres hores, i els seus alumnes, fins i tot els més avançats, entre cinc i sis.

Les botelles que es produeixen al taller d’en Joan Campà tenen quatre mides: mig litre, un, un i mig o dos. “Per aprofitar la pell de cabra sobrant, dels retalls en fem botelles més petites i irregulars”, afirma l’artesà. El primer pas del procés de producció d’aquest producte consisteix a marcar les formes de les botelles sobre pell de cabra, mitjançant uns patrons que serveixen de guia per calcular la dimensió de la forma final.

Els patrons es pleguen per la meitat i s’enganxen untant-les amb resina de pi roig barrejada amb oli d’oliva

Un cop marcades les formes sobre la pell de cabra, els artesans les retallen i n’esquilen el pèl per deixar-lo més curt. A continuació, uneixen les dues parts del mateix patró i les adhereixen entre si plegant-les per la meitat. S’aconsegueix que quedin compactes, untant-les amb resina de pi roig barrejada amb oli d’oliva. El color d’aquesta resina és negre i la guarden dins de dues grans olles.

L’artesà ripollenc explica que “la resina produeix un tancament hermètic de la pell”, però no és suficient, ja que per acabar-la de reforçar s’empasta amb agulla i fil encerat. Amb aquest procés s’obté la meitat d’una botella, i s’ha de repetir un segon cop el mateix procediment per l’altra part.

Tenint les dues parts, es cusen entre si per formar la botella completa. Després, a la juntura s’hi col·loca una trena decorativa i un rivet. Abans de donar per finalitzada la botella, s’hi posa el tap i la nansa. En últim lloc, es comprova que no vessi i que tingui la capacitat estimada.

Divulgar l’ofici, una obligació moral 

Per completar la formació de boter artesà, els alumnes tarden entre tres i quatre anys. Finalitzat aquest temps, Joan Campà, l’últim mestre boter acreditat de Catalunya, els entrega el títol. Aquest document reconegut per la Generalitat i firmat pel mateix Campà els acredita com a artesans.

Els alumnes acreditats van a les fires d’artesans a mostrar com es fabriquen les botelles, seguint la metodologia característica i única que el “mestre” els ha transmès. Campà creu que aquesta és de les úniques maneres per evitar que es perdi l’ofici. “Si no hi ha ningú que n’ensenyi als joves, l’ofici es perdrà”, diu. 

“Hi ha gent que ho troba car, però no entenen el valor ni la feina que hi ha darrere de la confecció de cada botella”

Les botelles es poden comprar al taller de Ripoll, per encàrrec o a les fires d’artesans a les quals participen. El preu depèn de la capacitat de les botelles. Campà explica que “hi ha gent que ho troba car, però no entenen el valor ni la feina que hi ha darrere de la confecció de cada botella”. “Les botelles fetes manualment no tenen res a veure amb les industrials”, afegeix l’artesà. A més, segons assegura el ripollès, “la vida d’aquestes botelles és molt llarga perquè la pell de cabra sempre es pot tractar”.

Tot el que sap Campà, li va ensenyar el seu pare. El “mestre” va començar aprendre l’ofici amb set anys, però no va ser fins als quinze que va cosir per primera vegada. Emocionat, recorda com en va aprendre i es refereix al seu pare com “un amic”, que sempre porta amb si. “És per això que m’importa tant aquest ofici”, revela.  

Les botelles milloren el vi, però “no són màgiques”

Les botelles del taller d’en Joan Campà milloren el vi, tot i que admet que “no són màgiques”. Com tot, diu, té una explicació. “La qualitat del vi es depura, gràcies al contacte amb la pell de cabra i amb la resina que es va filtrant de mica en mica”. L’artesà de Ripoll confessa no ser amant del vi: “El rosat i el negre no m’agraden gens”.

“Quan faci l’última, me la quedaré i hi gravaré la data per recordar el moment en què vaig plegar”

L’últim boter artesà de Catalunya comparteix que ha elaborat tantes botelles, que no sabria dir quantes n’ha fet exactament. Des de fa poc més d’un any, Campà ha deixat de fer botes per problemes d’esquena. Tot i això, assegura: “Quan faci l’última, me la quedaré i hi gravaré la data per recordar el moment en què vaig plegar”. Tanmateix, confessa que espera que això no passi mai. Mentrestant, Campà vol continuar ensenyant aquesta professió per evitar que es perdi.

La entrada Joan Campà, l’últim mestre boter artesà de Catalunya se publicó primero en iNSiGHTS.

Són dos quarts de set de la tarda i ens arriba un missatge del Roger Subirà: “Plego! Ja podeu venir!”. Arrenquem el cotxe. El navegador ens guia a una zona residencial de Prats de Lluçanès. Tot fa pensar que no és el camí correcte; però la fusteria Josep Subirà s’amaga allà mateix, al carrer Maria Turulls número 5. Des de fora se sent l’olor de fusta i una ràdio encesa de fons. En un tres i no res, Subirà obra els porticons i ens convida a passar. 

L’entrada dona a la sala principal del taller. Subirà mostra els productes amb què estan treballant i d’altres als que només els queden alguns últims retocs pendents per fer. Tot això mentre, amb un to descriptiu, va detallant les característiques de cada peça i què les fa diferents entre si. 

“Tot el que sé, m’ho ha ensenyat el meu pare i ara encara m’ensenya moltes coses”

Subirà, que no s’ha format acadèmicament com a fuster, explica: “Tot el que sé, m’ho ha ensenyat el meu pare i ara encara m’ensenya moltes coses”. Als seus 26 anys, el jove fuster manifesta ser “la figura de l’aprenent que s’està perdent dins la fusteria”. Ara fa tres anys s’hi dedica en plenitud i calcula que “per saber-ho fer tot bé, me’n queden tres o quatre més”. 

A part de seguir amb la fusteria tradicional de la seva família, Subirà revela que “fora-d’hores” està començant a experimentar amb resina epoxi o poliepòxid, un polímer orgànic termoestable que s’endureix quan es barreja amb un agent catalitzador. El jove fuster experimenta de forma autodidàctica i comenta que ho va descobrir per Instagram. “Ho vaig veure com un mètode més creatiu perquè et permet treballar amb acabats naturals i jugar amb les peces“. 

El pradenc aclareix que, ara per ara, es dedica als treballs amb resina epoxi a forma de hobby, però assegura que “quan tingui més material” li agradaria ensenyar el seu producte a fires d’artesania. Tanmateix, té clar que, almenys de moment, “treballar amb aquesta resina no forma part de la feina rudimentària del taller“. 

I no només treballen amb fusta i resina, sinó que també fan combinacions amb ferro. Sovint col·laboren amb el ferrer del poble que viu “ni a 10 metres de la fusteria”. El forjador s’encarrega de fer potes per les taules de fusta a mida i altres elements. 

“Vaig marxar de casa per anar a estudiar fora perquè em pensava que trobaria coses millors”

Des de petit, sobretot als estius, el fuster més jove dels Subirà havia baixat a ajudar al taller. Quan va complir la majoria d’edat, però, va decidir emprendre un altre camí. “Vaig marxar de casa per anar a estudiar fora perquè em pensava que trobaria coses millors”, relata. Subirà afirma que “va passar una època on fer de paleta, de fuster i de ferrer s’associava a joves que no valien per estudiar”. “Aprendre a fer bé qualsevol d’aquests oficis és molt complicat i es necessita molta dedicació i hores”, reivindica. 

Abans de dedicar-se a temps complet a la fusteria, Subirà va cursar un Grau Mig de Sistemes Microinformàtics i Xarxes i part d’un Grau Superior de Comerç Internacional, que no li va acabar d’agradar. De fet, va decidir deixar-lo per tornar a casa i treballar de fuster que és, diu, “el que més m’agrada i m’apassiona”. 

Tercera generació de fusters

La fusteria Josep Subirà és un negoci familiar. Roger Subirà hi treballa amb el seu cosí i el seu pare, el mateix Josep Subirà. El jove fuster explica que “el primer fuster de la família va ser el meu besavi”. El seu avi no va voler continuar fent l’ofici, però el seu pare “que sempre havia tingut el cuc a l’estómac per la fusteria” el va reprendre. “Valoro molt poder guanyar-me la vida en un àmbit familiar perquè ens podem dir qualsevol cosa amb la màxima sinceritat”, diu. 

D’ençà que el seu pare va reobrir la fusteria, ha aparegut molta tecnologia nova que és útil, però el jove fuster creu que “les bases de la fusteria continuen sent les mateixes i algú te l’has ha d’ensenyar bé”. Pel que fa als graus de fusteria, comenta que “estan bé per aprendre la tècnica bàsica, però no n’hi ha prou perquè s’aprèn a força d’equivocar-se”. 

Subirà entén l’ofici com “un procés tècnic i alhora creatiu”. El descriu com a “delicat” i assegura que “si t’equivoques en algun pas final, ho has de tornar a fer tot de nou”. “Quan la cagues és millor deixar-ho i continuar l’endemà”, conclou.

Mobles fets a mida

L’objectiu que té Subirà de cara el futur és “conservar la petita fusteria i la seva qualitat“. Al negoci familiar prioritzen tenir capacitat d’oferir una atenció personalitzada i de proximitat al client amb peces creades sota demanda, exclusives i úniques. 

Comprar mobles fet a mà, una inversió a llarg termini

Pel fuster, comprar mobles de fusteria fet a mà “és una inversió a llarg termini”. Explica que si estan ben cuidats, tenen una vida útil d’entre 40 i 50 anys. I, si és de fusta massissa “com passa a molt restaurats”, fins a 200. El preu d’aquests productes artesans fets a mida s’eleva considerablement respecte al dels productes de fusta de les grans superfícies. En aquesta línia, el fuster puntualitza que “el client tampoc pot esperar el mateix resultat d’un producte fet en cadena, que el d’un moble fet a mà en una fusteria”. 

Amb tot, el jove fuster ha apostat per continuar desenvolupant l’ofici que va escollir el seu besavi, una tria que fan pocs al seu entorn. Vingut de tradició, modela la fusta per fabricar peces úniques i singulars des del taller que la seva família té a Prats de Lluçanès. A través de les xarxes, Subirà comparteix els productes que crea. Diu que ho fa “per amor a l’art”, ja que la majoria dels clients de la fusteria són de boca a orella, com s’ha fet tota la vida, i com la fusteria Josep Subirà ho continuarà fent, si pot ser, de generació en generació. 

La entrada Escollir ser fuster, l’aposta de pocs joves se publicó primero en iNSiGHTS.

La Universitat de Vic va acollir la tercera sessió del cicle de taules rodones emmarcat en la campanya Escolta, Europa. Europa ets tu que el Departament d’Acció Exterior i Govern Obert ha organitzat per fomentar la participació de la ciutadania catalana a la Conferència sobre el Futur d’Europa (CoFoE). Com es planteja aquest futur i en quines línies han de treballar els diferents estats membres per assolir els objectius? 

El Govern de Catalunya ha volgut participar en veu pròpia a la iniciativa de participació a escala europea més important que hi ha hagut en els darrers temps. Consisteix en un intent d’acostar a la ciutadania, els temes i els grans debats que es plantegen pel futur d’Europa. Des de la Conselleria, hi volem participar amb un procés independent, que ens permeti contribuir en tots aquests debats. Com a Govern, vam afegir l’oficialitat del català, la defensa de l’estat de dret i de la qualitat democràtica. Un cop acabat aquest procés, ho vam voler acostar als catalans. Per això, el Govern va decidir organitzar un cicle de taules rodones que farem a cada vagaria de Catalunya. 

A cadascuna de les set sessions de la campanya es tracta un tema diferent. A Vic es va parlar de “Democràcia, seguretat, valors i drets”. Ens pot fer cinc cèntims de la feina que fa la conselleria d’Acció Exterior i Govern Obert de la Generalitat de Catalunya en aquesta línia?

La nostra campanya de política exterior té dos eslògans, el primer és: El futur és Europa, que és un mural que hi ha al barri europeu de Brussel·les. Com a Govern, i tal com és la societat catalana, som profundament europeistes i creiem que la resposta a la modernització que necessitem, els reptes que afrontem i la nostra relació amb la resta del món passa per Europa i també pel Mediterrani. Volem que Europa ens escolti, però també som crítics. De fet, aquest és l’altre eslògan de la campanya, ja que creiem que Catalunya no té un bon futur sense Europa, tot i que Europa tampoc el té si no és capaç d’escoltar les nacions sense estat, com Catalunya. Europa ens ha d’escoltar en l’àmbit de voluntat política, tot i que també pel que fa als fons de recuperació Next Generetion. De fet, vam crear una xarxa de trenta regions, que fem lobby a Brussel·les per tenir un major rol en la governança d’aquests fons recuperació.

A Lleida es va parlar de “Canvi climàtic i Medi ambient”. Quina és la tasca del seu departament per aconseguir els objectius de desenvolupament sostenible que marca l’Agenda 2030?

Els propòsits de desenvolupament sostenible intenten parlar de progrés, d’igualtat i de medi ambient. Com a departament exterior, una feina molt important que fem és la cooperació al desenvolupament. Som el departament, que no és de nova creació, que més creix en fons propis. Creixem gairebé un 29%. Amb això, estem enviant un missatge polític a l’estat espanyol explicant que tenim competència per fer acció exterior i volem fer-la, perquè és el nostre dret. És més, no només la mantindrem sinó que la farem créixer, la consolidarem i la reforçarem. Aquest pressupost posiciona a Catalunya al món com un actor que participa d’aquests reptes globals amb veu, programes i iniciatives pròpies.

Ara com ara, tenim 14 delegacions a l’estranger, però enguany n’obrirem de noves i en reforçarem algunes

Victòria Alsina, Consellera d’Acció Exterior i Govern Obert de la Generalitat de Catalunya

Durant la darrera gira ha visitat diferents països. Quin balanç en fa? Com estan actualment les relacions de Catalunya amb Europa?

Vam començar a França i hem estat a Itàlia, a Suïssa, al Regne Unit, a Mèxic i als Estats Units. Durant aquests viatges tenim una agenda pròpia per defensar els objectius i interessos del Govern en els països que visitem. Per tant, intentem reunir-nos amb els actors polítics, econòmics i culturals d’allà on anem. Mitjançant aquests viatges, també intentem donar un impuls a la feina que fan les nostres delegacions, ja que són les nostres antenes a l’exterior. Ara com ara, tenim 14 delegacions a l’estranger, però enguany n’obrirem de noves i en reforçarem algunes actuals. Per exemple, a Mèxic es va fer un homenatge als exiliats catalans republicans amb la presència de l’Orfeó Català del país. També, un concert d’homenatge a Pau Casals, que es va repetir als Estats Units. Allà, durant l’estada, vam formalitzar la participació del Govern de Catalunya als Side Events de Summit of Democracy, que són el principal acte de l’administració Biden en la defensa de la qualitat democràtica.

En què consistirà aquest acte emmarcat als Side Events de Summit of Democracy? Quan està previst que es faci? 

Aquest acte, tot i encara no tenir una data exacta, està previst per abans de l’estiu. En l’esdeveniment es reflexionarà sobre la democràcia i els problemes que té a Europa, a Catalunya i als Estats Units perquè molts són compartits. L’acte es concretà més endavant i quan succeeixi farem públics els ponents i l’estructura que tindrà. Ara no fa massa, feia un any de l’assalt al Capitoli. Particularment, el vaig viure des dels Estats Units, i va ser una gran sorpresa per a tothom perquè ningú s’ho esperava. L’acte dels Side Events de Summit of Democracy que farem a Catalunya, i la seva línia general, pretén ser una recepta preventiva de com s’ha de treballar per salvar la democràcia a escala global i que important és que en l’àmbit internacional se’n dialogui.

Durant la visita a Mèxic, la capçalera mexicana El Economista va destapar un presumpte boicot que va rebre per part de la diplomàcia espanyola, que no va emetre l’entrevista que li havia fet pel Canal del Congreso. A més de l’absència dels membres de la formació de dretes Partit d’Acció Nacional (PAN) arran dels seus lligams i col·laboracions amb Vox en la seva visita a la comissió d’exteriors del congrés. A què creu que es va deure aquest boicot? Considera que al govern espanyol li molesta que Catalunya faci acció exterior?

Els boicots, per desgràcia, formen part de la normalitat a tot el que l’Acció Exterior catalana està acostumada. Aquest boicot, a Mèxic, és dels últims exemples que hi ha hagut. La diplomàcia espanyola es posa nerviosa quan exercim el nostre dret a fer acció exterior, és a dir, quan teixim relacions polítiques, econòmiques, culturals amb tots els països de la Unió Europea i amb països com, per exemple, els Estats Units o Mèxic mateix.

Actualment hi ha prop de 400.000 catalans que viuen a l’estranger. D’on neix la inquietud del Consell d’Acció Exterior i Govern Obert per satisfer les necessitats d’aquestes persones? Quin és l’objectiu principal del departament?

Com a catalana que ha estat temps vivint a fora de Catalunya, em fa especial il·lusió aquest tema. Som un país molt petit com per tenir gairebé mig milió de persones a l’exterior. El Consell d’Acció Exterior i Govern Obert existeix per donar més veu als catalans que estan a fora, oferir-los millors serveis, que tractin qüestions que poden afectar els seu dia a dia i també perquè la Generalitat pugui recollir les seves inquietuds. També, és una aposta per modernitzar el model de casals catalans a l’exterior, ja que són peces fonamentals que tenen una importància social i política molt rellevant. Per això, els hem de modernitzar perquè són molt importants i ajuden a mantenir les arrels. L’altre finalitat que té el Consell és connectar el talent exterior per poder-lo tenir localitzat i involucrar-lo en projectes pel país.

El català, tot i ser la 13a llengua més parlada a Europa, no és llengua oficial de la Unió Europea. Creu que és possible que ho sigui en un futur?

El català ha de ser una llengua oficial de la Unió Europea, precisament, perquè no hi ha cap llengua tingui el pes polític, econòmic i demogràfic que té el català i no sigui llengua oficial a Europa. De fet, no només és la tretzena més parlada, sinó que n’hi ha onze d’oficials que tenen menys parlants que el català. És un tema de voluntat política, de pura voluntat política.

La entrada Victòria Alsina: “Catalunya no té un bon futur sense Europa” se publicó primero en iNSiGHTS.

Toni Massanés i Sánchez és un gastrònom català, que també s’ha dedicat a la docència, a l’escriptura, a la recerca i al periodisme. Actualment, és el director general de la Fundació Alícia, un centre que es dedica a la innovació tecnològica culinària i a la valoració del patrimoni agroalimentari. En aquesta entrevista, Massanés descriu la indústria alimentària d’avui en dia. També, desglossa les conseqüències del malbaratament d’aliments i proposa solucions per posar-hi punt final.

Com es pot evitar malgastar tantes tones d’aliments que acaben a les escombraries?

El malbaratament d’aliments es produeix al llarg de tota la cadena alimentària, és a dir, des de la seva producció fins a la transformació final del producte que arriba les cases, lloc on també s’acaben llançant molts aliments a les escombraries. El malbaratament, sovint, també succeeix per qüestions d’especulació mercantil que acaba desencadenant en una greu distorsió econòmica. Les empreses que obtenen aquests productes per comercialitzar-los intenten que hi hagi una producció més elevada per així jugar a regular els preus del mercat.

Què podem fer els consumidors a les nostres cases per malbaratar menys aliments?

Es pot evitar llençar tants aliments tornant a cuinar a les cases. És primordial aprofitar tots els productes que es tenen a la nevera. No s’ha de pensar què dinarem avui o què soparem sinó que s’hauria de mirar a la nevera i decidir què cuinar tenint en compte els productes oberts i més madurs o amb una data de caducitat més pròxima. Tots aquests aliments encara són bons i els podem aprofitar. Aquesta pràctica és la cuina d’aprofitament que, tradicionalment, s’ha fet sempre i apareix en tots els receptaris de cuina. El canvi, en el fet de decidir què menjar abans d’obrir la nevera, mirar i cuinar, és abismal per malgastar menys aliments. S’ha de tornar a cuinar a les cases, ja que no només és millor per combatre el malbaratament, sinó que també ho és per la salut d’aquells que ho fan.

Hem de canviar la nostra consideració sobre aliments?

D’una banda, succeeix que els consumidors volem que els aliments tinguin un aspecte excel·lent i estètic, fet que és una greu distorsió cultural que entre tots hauríem de corregir. Tots els productes tenen un aspecte diferent que no els fa més bons ni més dolents. D’altra banda, tenim associat un concepte molt nociu que és que no li donem importància a haver de llençar menjar a les escombraries, ja que avui en dia, en comparació a anys enrere, alimentar-se és generalment més econòmic. Els consumidors perquè no hi hagi tant malbaratament hem d’entendre que el menjar no hauria de ser una mercaderia, sinó un dret, i aquest dret no s’ha d’assolir pagant menys als productors sinó tenint unes estructures sòlides perquè tothom pugui menjar i fer-ho bé, que no és el mateix que nodrir-se. Considerar el menjar com una mercaderia és una errada a escala global.

“La nostra dieta ha canviat més en 30 anys que en 200”

Com perjudica aquest fet al planeta?

Tots els aliments que s’acaben llançant ens perjudiquen a tots, ja que en el seu procés d’elaboració i manteniment consumeixen, gasten i desgasten recursos del nostre planeta. Ara bé, no només són aquestes despeses sinó que un cop aquests aliments passen a ser residus s’han de gestionar i gestionar-los produeix contaminació.

Per tant, hi ha una superproducció d’aliments, és a dir, no es produeix conscientment?

Totalment. Avui en dia, els éssers humans, per produir els aliments de la cadena alimentaria, gastem una part més elevada dels recursos que hauríem de gastar. Gastem els recursos més ràpid del temps que tarden a regenerar-se. A partir d’aquest punt de no retorn, els recursos passen a ser deficitaris per les següents generacions que seran qui ho pagaran.

Hem de canviar el sistema alimentari, però per començar a fer-ho és primordial abolir el malbaratament. Per fer-ho possible hi haurà d’haver solucions locals als problemes globals. Cada país, tenint en compte la seva situació demogràfica i climatològica, haurà de buscar les solucions més adients i millorar els conreus combinant el coneixement tradicional amb la tecnologia i la ciència. Per produir conscientment també s’hauria de deixar de consumir tanta carn, ja que no és ni sa ni sostenible i substituir-la per proteïnes d’origen vegetal.

Com hauria de ser la indústria alimentària?

S’ha de canviar la forma de produir el menjar i s’ha de començar per gastar menys recursos per fer-ho, però, bàsicament, també s’han de canviar els hàbits alimentaris i prioritzar el consum de productes locals sense haver de prescindir completament dels exteriors. Cada país hauria de tenir sobirania alimentària. No s’hauria de deixar que els grans monopolis dictin un règim autoritari i escullin quins productes hem de consumir i quins no. Hem de ser conscients de les necessitats alimentàries del planeta i de la nostra salut, però tampoc hem de renunciar al plaer que ens genera menjar. És més, tampoc és bo obsessionar-se amb l’alimentació perquè pot arribar a ser malaltís. Per tant, hi ha d’haver un equilibri entre menjar saludable i continuar gaudint del menjar. Es poden fer les dues coses.

Ha canviat molt la nostra dieta en comparació a vint anys enrere?

La nostra dieta ha canviat més en qüestió de trenta anys que en dos-cents. Amb la Fundació Alícia, per celebrar l’aniversari dels cinquanta anys de Mercabarna, vam fer una exposició al Palau Robert, on hi havia una nevera plena de productes de les últimes cinc dècades. L’aspecte que, a simple vista, més cridava l’atenció era l’aparició progressiva de plàstics a les neveres, ja que en les més antigues no n’hi havia ni rastre. L’altre, és que a les neveres més antigues tots els aliments eren sencers. Però, sens dubte, la distorsió més dràstica ha estat que abans a les neveres hi abundaven els aliments de temporada i ara mateix, a causa de la globalització i la circulació d’aliments, pots trobar-hi el mateix durant tot l’any. Això provoca una severa distorsió de l’estacionalitat i la temporalitat a l’hora de cuinar.

“La innovació i l’evolució científica permetrà constituir una dieta molt més personalitzada que ajudarà a prevenir malalties”

Els productes ecològics són sinònim de ser més saludables o això no té res a veure?

Actualment, hi ha un desconeixement molt popularitzat sobre com es produeixen els aliments, ja que la major part de la població mundial viu en entorns urbans i no en entorns rurals que és on, majoritàriament, es produeixen els aliments. Els productes ecològics es mostren com una oferta saludable i beneficiosa per salut, gràcies al fet que els seus productors són més respectuosos amb el medi ambient i els animals gaudeixen de major benestar.

Les noves tendències alimentàries són més sostenibles pel medi ambient?

Està clar que el vegetarianisme és més sostenible pel medi ambient, però sobretot en fases de creixement aquestes dietes s’han de supervisar i controlar perquè poden arribar a ser perilloses per la salut. Les persones hauríem d’ingerir més proteïna vegetal i deixar de consumir tanta carn vermella. Ara bé, ser vegetarià o vegà, no té perquè ser sostenible, ja que es poden comprar tots els productes embolicats en plàstic. Personalment, penso que la solució ha de ser saber gestionar una dieta equilibrada, formada bàsicament de vegetals acompanyats per carn, sobretot blanca, i peix.

Què menjarem més i què menjarem menys en el futur?

Menjarem més llegums, més bolets i menys carn. No en som del tot conscients, però amb les hamburgueses vegetals ja estem consumint més llegums. En aquest sentit, apareixeran piscifactories sostenibles i haurem de buscar noves fonts d’aliments, com les algues. Per simplificar-ho, haurem d’evolucionar. A més a més, la innovació i l’evolució científica permetrà constituir una dieta molt més personalitzada que ajudarà a prevenir malalties.

S’ha de fer més èmfasi en l’alimentació a l’educació?

Necessitem educar als més petits per aconseguir que desenvolupin bons hàbits alimentaris. Però no només als més petits, sinó que a la gent del nostre entorn també, és a dir, si tenim l’oportunitat de conscienciar-los o avisar-los perquè millorin algun aspecte de la seva alimentació ho hem de fer.

La entrada Toni Massanés: “El menjar no hauria de ser una mercaderia, sinó un dret” se publicó primero en iNSiGHTS.