Escrit per 07:21 Destacada, Mirades • One Comment

Lloar allò que Instagram no vol veure

Passejades pel ‘turistificat’ Caló des Moro i entre els boscos esberlats de la Volta des General

Una crònica de Xavier Ginesta.

Els viatges de final de curs a Mallorca han deixat rastre de la pandèmia a Península, la mateixa setmana que el govern britànic incloïa les Illes en el llistat de destinacions segures, però en deixava fora la resta de l’Estat. Els indults als presos polítics catalans quedaven en segon pla a la premsa illenca, ara que les mascaretes a l’exterior es poden començar a treure. A les platges fa temps que s’han perdut les distàncies de seguretat i alguns bons costums, i Caló des Moro continua sent objecte de culte pels instagramers i munions de turistes que s’atreveixen a contaminar visualment i acústica un petit paradís amb inflables, tendals i neveres de platja. Mai, l’Instagram havia fet tan mal.

A Caló des Moro només s’hi pot anar a primeríssima hora del matí, aprofitant que més d’un encara dorm la gatera o li ha fet mandra matinar. Llavors sí, el llençol blanc estirat per tot el fons marí tenyeix de blau cel l’aigua, que es manté com una bassa d’oli quan hi penetren els primers banyistes. Carícies i calfreds a la pell, senyal de puresa. Aquests pocs privilegiats conviuen amb els zebrats mabres que furguen la sorra i les enjogassades oblades, que poblen qualsevol indret del litoral mallorquí des dels bancs de posidònia fins a flor d’aigo. El fons marí sempre sorprèn amb paciència i respecte.

Una braco de Weimar davalla pel tirany esculpit entre el rocam fins l’estreta platja i busca refugi del sol, com si no fos la primera vegada que s’hi ve a xipollejar. Certament, majestuosa entra a l’aigua i es planta en una petita plataforma de roca que, ja dins de la mar, l’eleva per només enfonsar-li una mica les potes. Mira altiva i observa com les hores li van prenent la soledat amb què gaudeix d’aquell Olimp natural, d’aigua cristal·lina, que havia vingut a cercar. Entre la postal idíl·lica exempta de turistificació i les excentricitats del turisme de sol i platja –l’origen dels quals relata a la perfecció Guillem Frontera al clàssic de la literatura mallorquina, Els carnissers (1968)– hi ha escassos trenta minuts.

Port des Canonge

El consum de les destinacions turístiques a través de les imatges publicades n’ha deslluït el gaudi del directe perquè molts prefereixen una instantània ben enquadrada que no assentar-se a respirar, hores, la grandesa del moment. S’estimen més quinze minuts d’un shooting a les dotze del migdia que una hora de meditació quan surt el sol: perdre el temps en la postmodernitat, evadir-se, és un luxe que t’has d’autoimposar. I faràs bé de fer-ho si no et vols perdre entre multituds alienades que fan vida de ramat. 

El virginal Caló des Moro i una postal de natura humanitzada a la veïna cala s’Almunia són racons verds a la punta més meridional de l’illa de Mallorca, entre el cap de Ses Salines i abans d’enfilar els plans arenals de Llevant. El Caló, de fet, manté la mateixa paleta de colors que alguns indrets dels penya-segats de tramuntana, de pinedes vora mar i alzinars d’altura que cobreixen “les muntanyes discretes”, en paraules de la historiadora i escriptora Eusèbia Rayó. 

No tota la Serra, però, es manté avui immaculada com anys ençà la divisaven les Reines de Mallorques, que biografia i novel·la amb profunditat Rayó, en un doble volum el primer dels quals està esgotat. El passat final d’agost, un cap de fibló va assolar la zona de Valldemossa i Banyalbufar. “Vam veure volar les teules”, s’exclamava en José, un dels restauradors de Port des Canonge a la clientela. Canvis abruptes del temps producte de l’escalfament global, que trenquen postals i dibuixen noves geografies.

La Volta des General, que serpenteja suaument des del pintoresc Banyalbufar al familiar i acollidor Port des Canonge, ja no és aquella passejada ombrívola vora mar entre alts, esvelts i cilíndrics pins. Després d’aquell temporal endimoniat, avui trepitges suaument les estelles amb què s’ha refet la passejada, que s’obre entre un paisatge d’arbres grisos esberlats, esqueixats i ajaguts, fins i tot morts, gairebé caient fins al llit de la mar. Les vistes paradisíaques són ara de decadent bellesa, que no pas de tristor, perquè la natura està programada per superar les adversitats, per ennoblir amb les intenses tonalitats del mar allò que el vent va fer malbé a terra ferma. 

Els senderistes, si viuen abstrets de la realitat, poden situar l’ull de la càmera enquadrant només allò que tenen ganes d’ensenyar a les xarxes socials. Visions parcials, mirades subjectives. Però, en determinats indrets de sa Serra aquest estiu hi ha un paisatge que és un xic més variat, mundà i enigmàtic, que no vol dir menys bonic. Segurament, això sí, totalment oposat a allò que buscaven els influencers que s’apilonaven a Caló des Moro quan era el migdia i el sol ja picava amb força maleint els invasors fins a rostir-los els clatells.

(Visited 26 times, 1 visits today)
Etiquetes: , , , , Last modified: 28 de juny de 2021
Tanca