Una entrevista de Mateu Sabala Jarque.
Alejandro Guillán (Catoira, 1990), més conegut com Baiuca, és un jove enamorat de la música, sobretot de la de casa seva, Galícia. Guillán va començar com a músic i compositor sota el nom d’Alex Casanova, fins que l’any 2018 va decidir emprendre el seu propi camí des de Madrid amb el nom de Baiuca, un projecte que combina els sons de la tradició gallega amb la música electrònica. De la seva mà, l’essència del folk gallec, barrejat amb tocs postmoderns, s’obre camí, per exemple, amb 200.000 oients mensuals a Spotify i dos discos al mercat, Solpor (2018) i Embruxo (2021).
D’on li ve el gust per la música tradicional gallega?
A casa meva s’escoltava molta música i des de molt petit que em va començar a agradar la música tradicional. Amb 6 anys vaig començar a tocar la gaita i des d’aquell moment sempre he sentit una gran connexió, sobretot amb la meva terra.
Quina música s’escoltava a casa seva?
De tot. Al meu poble hi ha grans músics com Milladoiro, un grup dels anys 70, que van ser un referent en el seu moment de la revisió de la tradició amb noves músiques. A partir d’aquell moment em vaig interessar per la tradició, i a dia d’avui m’interessa donar la meva visió del que puc aportar a la tradició, innovant amb músiques noves.
Com se li va ocórrer la idea de barrejar el folk gallec amb la música electrònica?
Amb 25 anys em vaig adonar de què la música que podia fer en aquell moment no era gens diferent a la música que es pogués fer en qualsevol altre part del món. També estava vivint a Madrid i tenia més connexió amb gent d’altres llocs, i el que em caracteritzava a mi era ser gallec. En aquell moment em vaig adonar que la música gallega em feia més singular, m’identificava amb la meva terra i podia mostrar això a la resta del món.
A Madrid no va anar-hi sol, sinó amb Anxo Ferreira de Novedades Carminha. Això el va ajudar a créixer com a artista?
Sí, vaig estar un any amb ell. La connexió que vaig tenir amb Anxo va ser molt inspiradora. Ell tenia un projecte anomenat Nistra i la seva idea era barrejar música de Cap Verd amb música electrònica, perque al seu poble, Burela, hi ha molta immigració de Cap Verd. A més, Adrián Canoura, qui fa tota la part visual del meu projecte, era qui portava també la part visual de Nistra, i a partir d’allà va començar a sorgir tot el projecte.
S’inspira en algun artista o grup?
L’artista gallec que sempre m’ha agradat més és Carlos Nuñez. Sempre ha sigut un referent des de petit i d’alguna forma sempre està present en tot el que faig. Per altra banda, m’agraden molts productors d’Amèrica Llatina, que barregen aquesta tradició llatina amb l’electrònica, com El Búho. Ara mateix, sí que a la Península Ibèrica estan apareixent noms interessants, però a Europa falta revisar més la pròpia tradició. Per exemple, de França m’agrada molt Yeahman, però potser barreja més cançons d’altres llocs del món i no tant la francesa.
Com escull las cançons per fer-ne versions o els artistes i grups gallecs amb els que col·laborar?
En aquest disc, Embruxo, per exemple, treballar amb Lilaina ha sigut una part important del meu procés de composició, perquè elles coneixien moltes cançons que van anar aprenent de mestres i recollides als pobles. Se’n van anar a gravar dones de pobles gallecs cantant cançons tradicionals.
I així es crea el seu últim disc, Embruxo?
Sí, va ser un treball d’anar veient el que ens agradava. Entre elles i jo ens vam anar passant arxius. Elles m’enviaven cançons que ens semblaven interessants, mentre jo els hi passava algun ritme per si creien que podia encaixar en alguna cançó. Per altra banda, però, les lletres sí que les vam anar canviant respecte a les cançons originals. Vam quedar-nos amb les melodies i les lletres de coples populars o poemes d’autors, que jo vaig anar trobant i em semblaven interessants pel disc.
Utilitza alguna tècnica per transformar la música amb arrels més antigues a música més moderna?
No, al final el que m’agrada és provar des de diferents punts d’inici. A vegades començo amb algun ritme, d’altres amb un sampler, d’altres començo des d’alguna cançó tradicional que m’agradi treballar i busco harmonies, ritmes o fins i tot, samplejar les pròpies gravacions i canviar el pitch per arribar a nous sons.
“M’agraden més les veus de les dones en la música gallega per com encaixen i perquè també han sigut les transmissores i les que han mantingut aquesta tradició viva”
I amb quins instruments se sent més còmode o li agraden més per treballar?
Cada instrument té el seu repte. Per exemple, la flauta és un instrument que m’interessa perquè d’alguna forma jo també la toco. Així i tot, no sempre és tot tocat per mi, m’agrada també treballar amb samplers i altres artistes. Tant les veus, com la percussió, com els pandeiros gallegso els tambors sempre han estat presents.
Com és treballar amb el sampler?
En el meu primer disc, va ser el primer cop que el vaig utilitzar i em va semblar molt interessant. És un procés totalment diferent a compondre tu des de zero. A partir del so que tens samplejat, pots jugar i canviar el so original modificant-lo, tallant-lo… Es creen inspiracions molt diferents a asseure’t tu amb un teclat o a crear des d’un instrument, i això m’agrada molt.
A Embruxo, però, ha deixat a una banda el sampler i ha creat vostè mateix els sons. Com ha sigut aquest canvi?
En aquest últim disc, m’interessava molt treballar la percussió i la veu, i en molts casos intentar que no hi haguessin casi harmonies. Llavors, cançons com Diaño o Conxuro a l’inici, no tenen més que percussió i veu. M’interessava molt que les percussions tradicionals sonessin com a instruments harmònics. A més, treballar amb Xosé Lois Romero, que coneix a la perfecció tots els sons tradicionals, ha sigut molt enriquidor.
En la majoria de cançons també apareix la veu femenina. És per mantenir aquesta essència tradicional gallega?
Exacte, m’agraden més les veus de les dones en la música gallega per com encaixen i perquè també han sigut les transmissores i les que han mantingut aquesta tradició viva. A més, és rellevant que siguin les dones qui ho cantin, perquè ho fan amb una força que els homes no son capaços d’aconseguir.
Autor
Mateu Sabala Jarque
