Carles Porta i Gaset (Vilasana, 1963) és periodista, escriptor i guionista català. Va començar cobrint els assassinats de Tor al programa 30 Minuts, dels qual en va escriure el llibre Tor, tretze cases i tres morts, a més a més de El segrest. Relacionat amb la novel·la negra va crear un podcast anomenat Le llamaban padre i més tard Crims, que se segueix produint i que actualment ha saltat a la fama amb la retransmissió a TV3. Porta comenta que “una de les coses que més m’interessa és arribar a les emocions de la gent i que tinguin reaccions emocionals quan veuen el meu programa, ja sigui amor, simpatia, odi o ràbia”. En aquesta entrevista explica els seus trucs per aconseguir-ho, a la vega que aprofudeix en el gènere del true crime.
Pregunta: Primer de tot, enhorabona per l’èxit que està tenint Crims. Com s’elabora un capítol?
Resposta: Normalment primer reps un input del crim a través de la premsa o algú que te l’explica. Llavors busquem què s’ha publicat en els mitjans, demanem documentació a TV3 o Catalunya Ràdio, busquem advocats que hagin intervingut en el cas i intentem accedir al sumari i expedient del cas. També intentem contactar amb familiars o qui hagi tingut a veure amb aquell cas, a més a més de demanar entrevistes a mossos, guàrdia civils o policies que hagin pogut intervenir.
P: Un cop teniu tot això, quin és el següent pas?
R: Amb tot això es fa una bola d’informació molt gran i a partir d’aquí triem. Fem un esquelet de com és aquell cas, quins són els moments clau i quins elements son els que ajuden a explicar-ho i decidim quins elements agafem de documentació, d’àudio, de vídeo, per construir la història.
P: Aproximadament, quant es tarda a fer tot això?
R: És un procés llarg. És important tenir quants més detalls millor i si se te n’escapen, sempre queda coix. Mínim en un cas hi treballem 6 mesos, però perquè el contracte ens lliga molt. L’ideal són uns 9 mesos, però la realitat és que devem estar un any i mig amb cada cas, perquè jo hi entro molt aviat. Ara ja estic treballant en casos per si fem una altra temporada, que no s’emetrà abans de finals de setembre de l’any que ve.
P: Quantes persones hi treballeu en el procés?
R: Pel què fa al podcast, a la ràdio no és tant profund ni intens, i si agafem un cas estàndard hi intervenen 3 o 4 persones. I per altra banda, en un capítol de Crims a la televisió n’hi poden intervenir 50. Hi ha un documentalista, un guionista que analitza la informació, la gent de realització i producció com directors de foto, operadors de càmera, so… I després entra tota la gent de postproducció amb la indexació de les imatges, el muntador, realització, dos o tres guionistes als quals preparen un primer esborrany, que nosaltres li diem ‘xurro’, que acostuma a durar aproximadament dues hores. Després m’arriba a mi, comencem a focalitzar el guió, es fa una primera versió del muntatge d’una hora i quart, aproximadament, i es torna a fer una neteja perquè quedi en uns 50-55 minuts. Llavors el realitzador, Santi Varó, fa els detalls i les seqüències importants i juntament amb la supervisora de continguts, Laura Tremoleda, ens ho anem remirant i discutint fins a donar el vistiplau.
La gent ha de poder empatitzar i odiar amb la història
P: Durant tot aquest procés us trobeu amb algun tema legal que sigui difícil de sobrepassar?
R: Sí, durant tot aquest procés tenim una supervisió jurídica, que fa un cop d’ull als elements delicats. A l’inic ens ajuda a trobar sentències, analitzar el cas i focalitzar els elements clau i si després veiem que hi ha una cosa delicada es torna a supervisar.
P: No teniu cap problema amb utilitzar els noms de les víctimes o implicats en els casos?
R: Nosaltres seguim un criteri mes o menys establert. Diem el nom de la víctima, donant-li un punt d’homenatge, perquè se sàpiga qui era i perquè va morir. També diem el nom de l’assassí, i la resta de gent que intervé intentem minimitzar al màxim totes les dades privades, noms, DNI, adreces… Sempre i quan no siguin essencials pel relat. Però si són essencials les diem, perquè al final és una informació pública. Així i tot, no acostumem a donar cognoms i donem només el nom de pila.
P: En el gènere del true crime no és necessari tenir el consentiment de la família per parlar d’un crim, li fa respecte això a l’hora de parlar-ne?
R: Sempre em fa molt respecte. Sobre aquest tema però, si nosaltres haguéssim de demanar permís a tothom de qui parlem hauríem de tancar els mitjans de comunicació. Per això, és molt important tenir el màxim respecte cap als familiars de les víctimes i fins i tot cap els assassins, però el gran respecte ha de ser cap a la veritat. La funció que fas és de transmissor entre el què ha passat i la persona que vol saber què ha passat, i aquest pont necessita respecte, però no permisos. Sobretot tenint en compte que un dia em pot passar a mi, i jo m’he de sentir igual de lligat que quan parlo d’algú que no conec de res.
P: Aprofundint més sobre el true crime i la novel·la negra, vostè ja havia fet altres podcasts i escrit llibres. D’on li ve aquesta afició pel true crime?
R: M’hi porta la vida. L’any 97 vaig fer el 30 Minuts de Tor i a partir d’aquí vaig anar fent moltes coses diferents, i ara he tornat a entrar en aquest gènere, però perquè el Roger de Gràcia fa 4 o 5 anys em va demanar participar al seu programa Estat de Gràcia i vaig començar a explicar històries que són grans relats i em trobava còmode. A mi el que m’agrada és explicar històries i crec que soc un bon explicador.
P: Centrant-nos amb la figura de narrador, té algun mecanisme o truc que faci servir per ser el màxim de detallista i evitar especulacions?
R: No puc escriure la fórmula en un paper perquè cada cas és diferent. Jo em baso una mica en l’estructura clàssica d’un guió. Bàsicament, es tracta de distribuir la informació i explicar-la de manera adequada i correcte. Primer, és bo situar l’anomenat món ordinari, és a dir d’on venim. És una qüestió d’equilibris, intentar fer les descripcions adequades vigilant no passar-te, perquè cansa, o quedar-te curt perquè generes incerteses. És com regar una flor delicada o donar-li menjar a un animal delicat. També és molt important cada minut, no pots abandonar cada minut, ni per contra tenir un ritme frenètic constantment. Has de tenir bon ritme, bona informació, bons personatges… per tal de què la gent pugui empatitzar i odiar. Una de les coses que més m’interessa és arribar a les emocions de la gent i que tinguin reaccions emocionals quan veuen el meu programa, ja sigui amor, simpatia, odi o ràbia.
La víctima, només pel fet de ser morta, ja es mereix una atenció molt important
P: En un estudi fet per dues investigadores de la Universitat de Nebraska, s’afirma que el true crime està altament relacionat amb la por que té l’espectador a ser la víctima, això ho teniu en compte alhora d’escollir els casos?
R: Aquest és un debat complicat. Jo vull explicar bones històries i a la gent li agrada escoltar bones històries. Si aquí hi afegim el concepte por, com diu l’estudi, por a ser la víctima, jo crec que es miraria igual que una pel·lícula d’amor, on l’espectador vol ser el protagonista o quan algú mira un partit de futbol i vol ser el Messi. Jo volia explicar històries, faig un producte de la manera que pot agradar més, resulta que funciona i a partir d’aquí comencen aparèixer estudis, però això ja no em toca a mi. Jo, un cop he acabat aquell programa, ja no és meu, és de qui se’l mira. No tinc elements per dir perquè triomfa, perquè algunes persones tenen por i perquè alguns altres estan encantats.
P: Llavors a l’hora d’escollir el cas per empatitzar amb l’espectador, què es té més en compte?
R: A l’hora d’escollir un cas mirem diverses coses. No tant que hi hagi molts morts, perquè això no garanteix una bona història. M’interessa que hi hagi molts girs, que vol dir que la investigació fos difícil i s’equivoquessin. M’interessa també que tinguem material documental, ja sigui amb paper com sobretot en àudio i vídeo. I m’interessa també que hi hagi testimonis vius i vulguin parlar. Al final, l’important és explicar una bona història, i el gènere negre et dona pràcticament els elements d’una bona història: introducció, nus i desenllaç. La víctima, només pel fet de ser morta, ja es mereix una atenció molt important. Per què li ha passat a aquesta persona? Aquest perquè, ja és molt atractiu. I a més, a l’altra banda tens el dolent, qui? Per què l’ha matat? Com és aquest que mata, que s’atreveix a matar, i ho fa d’aquest manera? Què hi ha darrera d’aquest assassí? Com se’l va atrapar? Només amb això ja tens elements narratius potentíssims. Llavors, només s’ha de posar bonic perquè a l’espectador no li entri pels ulls, sinó que li entri per la pell.
P: I a què creu que és deguda l’alta repercussió del true crime?
R: Tot el que té a veure amb crònica negra sempre ha tingut molta repercussió. El que jo penso és que amb l’entrada de totes les plataformes com Netflix o HBO, hi ha hagut un increment d’aquestes històries en audiovisual i una gran massa de gent les ha descobert i s’hi ha aficionat una mica més. També crec que des de fa mes o menys 5 anys, s’han tractat d’una altra manera. Més narrativament i no tant escandalosament. El què s’havia fet anteriorment era molt sensacionalista i més aviat show, i això té un públic, però no una consideració que han tingut les històries negres ben tractades amb bons guions, imatges i girs argumentals, sense anar a buscar sang ni cadàvers.
P: I en el cas de Crims en concret?
R: Aquí hi ha un factor també molt important, TV3 el programa a prime time, és a dir, a les 10 de la nit. Si TV3 l’hagués programat a les 11.30 no hauria tingut la mateixa repercussió. El fet que el facin a les 22 hores, vol dir que t’estan posant el producte a la millor prestatgeria de l’aparador. Tot això acompanyat de campanyes de publicitat i promoció, fa que li doni més volada.
Autor
Mateu Sabala Jarque
