Escrit per 07:13 Idees

SOS, hem perdut la connexió! (però som a temps de solucionar-ho)

L’acte més gran de llibertat és la presa de consciència
per Mar Casas

Ens trobem en un moment de trencaments bruscos, de desballestaments, de grans desfetes –generals i particulars–, que ens demanen refer, tornar a construir, partir de nou i, de rebot, ens conviden a aturar-nos i a replantejar-nos qüestions diverses. No és res recent ni a conseqüència de la Covid, sinó que és quelcom que ve de lluny i que s’ha presentat amb la Covid (tampoc cal que li carreguem les culpes de tot al virus, malgrat que no negarem que és el més pràctic).

Potser en podríem dir crisi, però no en el sentit negatiu de la paraula que li solem atribuir, sinó en el sentit de traspàs d’etapa, de regeneració, de creixement, perquè la vida, precisament, va d’això: d’evolució, de canvi, de provisionalitat, i sembla que no ens n’hem adonat encara. Ens aferrem a les coses, als fets i a les persones com si fossin eternes amb una tossuderia extrema i esgotadora. Vivim mirant enfora i amb la sensació que el temps se’ns escola maliciosament anant-nos a la contra quan és justament al contrari: ho tenim tot a dins (tot el que ens cal per Ser, almenys) i, mentre siguem vius, el temps és nostre, perquè el temps som nosaltres. És tan senzill –i tan difícil alhora­­­– com prioritzar i no confondre el que és suposadament urgent amb el que és realment important. Ja ens ho advertia la Rodoreda: “Les coses importants són les que no ho semblen”.

Fa just un any, quan ens trobàvem tancats a casa, amb els carrers buits i les places tristes, la meditació, el mindfulness i el ioga saltaven a primera línia com a eines útils per combatre l’ansietat provocada per la incertesa del moment (com si la vida en si mateixa no ho fos, d’incerta!). Mai abans s’havien teclejat tant a Google aquestes tres paraules, però no és casualitat. Al marge que promoguin estats de benestar interior o no (que sembla ser que certament és així), al marge que aquí, a Occident, estiguin adscrites a una moda més o menys duradora o a postures i àssanes impossibles, tot plegat és símptoma que ens estem adonant que vivim “desconnectats”, de nosaltres mateixos i, per extensió, dels altres, del món. I ja no es tracta només d’una presa de consciència, sinó d’una necessitat que cal resoldre amb urgència.

Nosaltres som el nostre propi salvavides

Es fa palpable als carrers, dins les famílies i a les consultes dels psicòlegs i terapeutes, als hemicicles i al replà del portal de casa: les tensions, l’agressivitat, la retòrica sense missatge, la crítica destructiva, l’atac, la violència, la desconfiança, la mentida, l’absurd, els egocentrismes, els egoismes,… estan a l’ordre del dia i porten, irrevocablement, carretades de confusions, malentesos, inestabilitats, inseguretats, pors i paràlisis. Tallen ponts, amb un mateix i amb els altres. Ens incapaciten per entendre el món, per llegir-lo. Ens perden. Per això ens aferrem tant a fora, al consum innecessari, a la superficialitat de les xarxes, al què diran, al reconeixement extern, a la recerca de la satisfacció immediata,… I és que patim ceguesa i sordesa extremes. No mirem, no escoltem; no ens mirem, no ens escoltem i, en conseqüència, naveguem sense rumb i amb pressa, com pollastres sense cap, absurdament. Quan patim un refredat comú, ens prenem una píndola per mitigar-lo sense deixar que faci el seu curs natural per seguir corrent; quan ens ressega un buit a l’estómac, mengem sense percebre si tenim gana. Tot són pegats estèrils, autoenganys que no ens duen enlloc, però ens estimem més això que aturar-nos a mirar i escoltar el que ens diu el cos, que és qui té les respostes.

Vet aquí la nostra necessitat flagrant de connectar-nos de nou, de tornar a nosaltres, de, com diu Josep M. Esquirol a La resistència íntima: assaig d’una filosofia de proximitat, “retornar a la proximitat, a casa, que és camí cap a la presència i cap al sentit”, perquè, “a casa no s’hi va, s’hi torna”, i “la casa salva”. Nosaltres som el nostre propi salvavides, som refugi i, quan perdem el rumb, no ens queda altre camí que aturar-nos i tornar al centre per sentir que som, per sentir-nos, per localitzar-nos enmig de la freda immensitat, per saber on anem o cap a on volem anar. Aquest és l’acte més gran de llibertat que podem exercir enmig de les masses i els contratemps, un acte de presa de consciència, compromís i acció que demana temps, recolliment, silenci i calma i que té superpoders: el de desactivar el judici en pro de la mirada compassiva i la comprensió, l’acostament i l’empatia; el de deixar de veure només els desigs per passar a copsar les necessitats, pròpies i dels altres; el d’arraconar el pensament automàtic característic dels autòmats i apostar per restar presents, ara i aquí; el de voler el millor per a nosaltres i per als altres. És aleshores quan esdevé la màgia, perquè, quan sents –i sents bé–, et sincronitzes, comences a entendre i a trobar sentits, tot pren forma i color, tot esdevé més plàcid i lleuger. I el que és millor: afines –recuperes– la capacitat de meravellar-te, com fan els infants. I és que, al cap i a la fi, com diu Esquirol, “viure no és viure, sinó adonar-se’n”.

(Visited 150 times, 1 visits today)
Etiquetes: , , , Last modified: 23 d'abril de 2021
Tanca